La curvatura del planeta

22.08.2017

Què fas?, li vaig preguntar. Compto, em va contestar. Compto la curvatura del planeta. I com ho fas això, vaig voler saber. Em va mirar com si no m’hagués vist encara, semblava que em deia: pobret, no sap res, res de res. Després em va agafar la mà, em va fer girar cap a un turó que hi havia a prop i, tot assenyalant-lo, em va explicar: pujo a dalt d’un altell i compto polzes; va aixecar el braç, estirat cap al davant amb el dit polze cap amunt i la mà tancada, i va aclucar l’ull esquerre mirant amb el dret on apuntava el dit, tot il·lustrant la seva explicació. Em va mirar i li deuria semblar que no l’acabava d’entendre, perquè va afegir: trio dos arbres, a l’horitzó, o dues cases, o un arbre i una casa, o un pal de la llum, o qualsevol cosa que pugui servir i compto els polzes que hi ha de l’una cosa a l’altra. Llavors es va estar una estona callada, perquè jo tingués temps d’entendre-ho. Jo havia estirat el braç i comptava polzes entre un campanar i un pont. No sabia si ho entenia; el mecanisme, vull dir. L’explicació sí que l’havia entès, però com aquell exercici servia per comptar la curvatura del planeta s’escapava de la meva comprensió. De fet, a hores d’ara, encara se m’escapa.

Llavors, amb un sobtat entusiasme, em va dir: podries ajudar-me a comptar la curvatura del planeta! La veritat és que jo no m’ho esperava i em va sorprendre, segurament li hauria passat a qualsevol què hagés estat al meu lloc. I no només no en tenia gens de ganes sinó que, a més a més, destorbava tots els meus plans, així que li vaig dir que sí: no sé com va sortir aquell sí de la meva boca! Ella es va posar molt contenta, reia i saltava i corria al meu voltant: gràcies!, cridava, ara sí que veig que podré acabar la feina. Jo volia aturar-la però no podia, ella no parava i jo no podia dir-li que m’havia equivocat, que aquell sí havia de ser un no. Al final es va calmar, em mirava amb el somriure més meravellós que he vist mai, i em va dir: tu aniràs cap a aquella direcció, tot assenyalant cap a llevant, i jo aniré cap a aquella altra, que era cap a ponent, i ens trobarem a l’altre costat del planeta. I aquí em tens, fa deu anys que compto i penso que ja no queda gaire, que aviat haurem fet la volta al planeta entre tots dos i tornaré a veure la llum del seu somriure. Que és el que em guia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris