La cultureta catalaneta

12.03.2013

En el nostre país, hi ha determinades praxis infraculturals que no són sinó la norma, és a dir, hi ha maneres de fer i d’entendre la cultura que ens condemnen ––amb estat propi o sense estat propi–– a un provincianisme demolidor. És la cultureta catalaneta.

 

 

Ara bé, què hem d’entendre per «cultureta catalaneta»? Per més paradoxal i impossible que sembli, la cultureta catalaneta és una barreja d’esnobisme i sentit comú.

Així, la cultureta catalaneta participaria d’un doble provincianisme: d’una banda, no és sinó la regionalització de la pròpia cultura, és a dir, la impossibilitat d’exportar res propi a l’estranger més enllà dels calçots, les botifarres i l’allioli; i, de l’altra, l’acceptació acrítica de tot allò que ens ve de fora sense ni tan sols confrontar-ho amb el que tenim a casa, ja sigui per desconeixement de la pròpia tradició, per indiferència o per auto-odi ––o per sentiment d’inferioritat.

La suma ––o la barreja, tal vegada feliç barreja–– d’esnobisme i sentit comú té com a resultat el cofoisme nostrat, que passa la mà per la cara ––i de llarg–– al seny dels catalans. El cofoisme nostrat és inhabilitant per dos motius: d’una banda, a causa de l’enveja que nia dins seu, no permet l’emergència d’allò diferent, d’allò trencador, no tolera actituds èpiques ––sempre val més fer mofa d’aquells que volen dur a terme el seu propi projecte peti qui peti, que valorar-los l’iniciativa–– ni tolera la gent que no vol combregar amb rodes de molí.

D’altra banda, és inhabilitant perquè allò que ve de fora no es fa servir per repensar la pròpia cultura i la pròpia identitat, sinó que es fa servir com a moneda de canvi per diferenciar unes capelletes de les altres. O dit d’una altra manera: com que les diferents capelletes no tenen prou força per generar el seu propi discurs  i diferenciar-se de la resta ––si tinguessin prou força serien escoles, i no pas capelletes––, aleshores adopten ––i adapten–– models de fora per fer-se un lloc en la pròpia cultura. Ara bé, tenint en compte que els models adoptats són tots de fora, aleshores la pròpia cultura ja no és tan pròpia.

Vistes així les coses, el cofoisme nostrat té dos moviments: l’igualador i el diferenciador. El primer moviment no permet ni tolera l’emergència d’allò individual diferent de la resta. Comentaris tipus: «Qui s’ha cregut que és aquest?», o «Aquest es pensa que és vés a saber qui!» són paradigmàtics d’aquesta actitud. Per consegüent, al segon moviment no li queda cap més remei que el d’importar els models que l’actitud anivelladora no permet que emergeixin a casa nostra. I esclar, tals models no són res més que una mostra d’esnobisme, són pura façana, pura crosta.

La cultureta catalaneta és exactament això: sentit comú amarat d’igualitarisme comunal i folklorisme agrari, sumat a l’esnobisme mesquí, eixorc i urbanita d’última tendència. I això té com a resultat el cofoisme nostrat. Celebrem-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Enhorabona per l’article! Només afegiria, del País Valencià estant, que “cultura catalaneta” també és aquella que olora un pet a la Rambla de Barcelona i diu que és boníssim (i de vegades els pets de la Rambla només són còpies barates dels pets de la Plaza Mayor de Madrid), però es nega sistemàticament a ensumar les olors —siguen perfums o pudors— que procedeixen d’altres territoris de llengua catalana, siga Elx, València, Lleida o Menorca, tant se val.

  2. Damià, el teu article m’ha fet recordar que sovint , dins i fora del “milieu” cultural, és pot sentir la pregunta:
    – Qui ho ha dit això?
    En comptes de preguntar què ha dit.
    La resposta sol ser del tipus:
    – És en Pepet de cal Cadiraire,o de cal Sorrut o de ca la…
    I s’acaba la conversa i ja no es comenta què ha dit o què ha pogut voler dir un o altre amb el nom en diminutiu…
    És com una versió primitiva de la “cosa nostra” nostrada, que el refranyer remata amb allò del boig conegut.
    De tant en tant, algun savi -o no tan savi- aconsegueix fer-se escoltar, encara que sigui desconegut.

  3. Bon article, Damià Bardera. Fa anys –finals dels 60, principis dels 70, si no recordo malament–, d’això ja en parlava Joan de Sagarra, més o menys en aquests mateixos termes.
    Actualment, jo no atorgo gairebé cap interès a la meva obra escrita. Potser tan sols n’escolliria unes poques frases o versos. Ho dic perquè no sé si hi ha gaires escriptors que siguin capaços de dir el mateix, si és que interiorment ho pensen. Potser sóc ingenu? Bé, que cadascú ho consideri com vulgui, però crec que per sobre de l’orgull personal hi hauria d’haver l’autocrítica: té o no té qualitat el que escric, etc.
    El mateix m’havia dit fa anys Joan Teixidor, sense cap falsa modèstia; tot i que jo sí que donava i dono importància a la majoria de llibres, poemes i articles sobre art o literatura que va escriure.
    Avui dia –i diria que abans també–, el que predomina en aquesta nostra cultureta és no gaire qualitat (parlo en general) i una actitud sectària per part d’alguns mandarins de torn. Ho celebrem també?