La cultureta catalaneta

En el nostre país, hi ha determinades praxis infraculturals que no són sinó la norma, és a dir, hi ha maneres de fer i d’entendre la cultura que ens condemnen ––amb estat propi o sense estat propi–– a un provincianisme demolidor. És la cultureta catalaneta.

Ara bé, què hem d’entendre per «cultureta catalaneta»? Per més paradoxal i impossible que sembli, la cultureta catalaneta és una barreja d’esnobisme i sentit comú.

Així, la cultureta catalaneta participaria d’un doble provincianisme: d’una banda, no és sinó la regionalització de la pròpia cultura, és a dir, la impossibilitat d’exportar res propi a l’estranger més enllà dels calçots, les botifarres i l’allioli; i, de l’altra, l’acceptació acrítica de tot allò que ens ve de fora sense ni tan sols confrontar-ho amb el que tenim a casa, ja sigui per desconeixement de la pròpia tradició, per indiferència o per auto-odi ––o per sentiment d’inferioritat.

La suma ––o la barreja, tal vegada feliç barreja–– d’esnobisme i sentit comú té com a resultat el cofoisme nostrat, que passa la mà per la cara ––i de llarg–– al seny dels catalans. El cofoisme nostrat és inhabilitant per dos motius: d’una banda, a causa de l’enveja que nia dins seu, no permet l’emergència d’allò diferent, d’allò trencador, no tolera actituds èpiques ––sempre val més fer mofa d’aquells que volen dur a terme el seu propi projecte peti qui peti, que valorar-los l’iniciativa–– ni tolera la gent que no vol combregar amb rodes de molí.

D’altra banda, és inhabilitant perquè allò que ve de fora no es fa servir per repensar la pròpia cultura i la pròpia identitat, sinó que es fa servir com a moneda de canvi per diferenciar unes capelletes de les altres. O dit d’una altra manera: com que les diferents capelletes no tenen prou força per generar el seu propi discurs  i diferenciar-se de la resta ––si tinguessin prou força serien escoles, i no pas capelletes––, aleshores adopten ––i adapten–– models de fora per fer-se un lloc en la pròpia cultura. Ara bé, tenint en compte que els models adoptats són tots de fora, aleshores la pròpia cultura ja no és tan pròpia.

Vistes així les coses, el cofoisme nostrat té dos moviments: l’igualador i el diferenciador. El primer moviment no permet ni tolera l’emergència d’allò individual diferent de la resta. Comentaris tipus: «Qui s’ha cregut que és aquest?», o «Aquest es pensa que és vés a saber qui!» són paradigmàtics d’aquesta actitud. Per consegüent, al segon moviment no li queda cap més remei que el d’importar els models que l’actitud anivelladora no permet que emergeixin a casa nostra. I esclar, tals models no són res més que una mostra d’esnobisme, són pura façana, pura crosta.

La cultureta catalaneta és exactament això: sentit comú amarat d’igualitarisme comunal i folklorisme agrari, sumat a l’esnobisme mesquí, eixorc i urbanita d’última tendència. I això té com a resultat el cofoisme nostrat. Celebrem-ho.