La cultura no necessita més diner públic

El nostre és un món ple d’hàbils, competents i incultes individus. Ser un ciutadà es, o hauria de ser, una altra cosa.

Des que tinc ús de raó sento dir que ‘la cultura’ –ompliu el concepte amb allò que preferiu o vulgueu entendre– està cada vegada pitjor, que les Administracions Públiques no hi aposten prou, que mai hi ha prou diners. Des que tinc ús de raó assisteixo a incansables ‘on anirem a parar’ i a no menys freqüents ‘els ciutadans són uns incultes’. Tenen raó. I per això s’equivoquen.

La cultura ‘decimonònica’, la basada en cànons –sí, existeixen, no me’ls he inventat jo– i administrada de forma vertical està cada vegada pitjor. Aquest excèntric invent anomenat Internet i la disbauxada Web 2.0 estan acabant amb l’Antic Règim Cultural. Era necessari aquest canvi? Possiblement no. La situació anterior no estava tan malament. Un tenia la sensació que el món cultural era comprensible perquè algú –crítics, acadèmics, escriptors, periodistes– el mantenia ordenat. Era còmode. Ho dic seriosament: amb el cànon vivíem millor; més dirigits, però més tranquils. Culturalment menors d’edat –com molts encara ens hi volen– però satisfets.

Viure sense cànon cansa. Un s’ha de fer gran i abocar-se als contenidors d’Internet; ens convertim en caçadors-recol·lectors de la 2.0. Perdre el cànon –perdre la innocència, ser expulsats de l’Edèn Cultural– és entrar en un món complex, ple de dubte i dolor espiritual. És el preu de la llibertat, de saber que ens haurem d’equivocar (molt) més, que accedirem a la cultura amb certa aflicció perquè (gairebé) ningú infal·lible ens dirà si obrem bé o malament. A canvi, tan sols pels qui s’atreveixin, quedarà la satisfacció de ser l’amo dels seus actes culturals. Una mica, si més no. Una mica més que a l’Antic Règim Cultural, vull dir.

La cultura no està cada vegada pitjor. Si per cultura entenem equipaments, inversió i oferta, la cultura està molt millor que a principis dels anys 80 del segle passat. A vegades cal recordar que venim d’un silenci molt trist i molt llarg del qual en vàrem sortir sense una xarxa pública de biblioteques digna de tal nom, que els pocs museus públics que teníem queien de vells i atrotinats, que l’activitat cultural vivia molt més de l’afany popular que del suport institucional, que encara no havíem assolit la plena alfabetització, que faltaven centenars d’escoles per construir i que la oferta teatral i cinematogràfica feia més angunia que riure. Aquest país feia pudor de mitjó suat i era d’una cutreria post-franquista tan vergonyosa que molts prefereixen oblidar-la. Per damunt d’aquesta bassa d’oli recremat suraven quatre exquisits que podien viatjar i parlar en altres idiomes però a la profunda, espessa i obscura anòxia, vivia la majoria.

Les pel·lícules de Marisol, Verano Azul, el sòrdid Paral·lel, Paco Martínez Soria, Cassen (a veure si comencem a assumir que no feia massa gràcia) o Corín Tellado no eren alienígenes arribats de l’espai exterior, foren el fruit natural d’un país amb un passat cultural com el nostre. Algú s’imaginà que amb una Transició, un Flotats, un Ventura Pons i tres o quatre mausoleus nacionals de les Arts –així, en majúscula– ens convertiríem en suecs, suïssos, alemanys o, si més no, en francesos. I no, és clar.

Tanmateix avui gaudim d’una envejable xarxa pública de biblioteques, d’una oferta teatral aclaparadora i per a tots els gustos, d’una producció editorial gegantina –també en català– del doble de llibreries per habitant que Suècia, d’una quantitat heroica de revistes culturals i de més canals de televisió dels que la meva iaia fou mai capaç d’imaginar. I tot plegat és objectivament cert.

Esteu pensant en la qualitat. Jo també. Recordeu que els actuals consumidors de cultura –vosaltres també– són fills i nets dels consumidors de cultura del franquisme, molts dels quals encara viuen. Aquests últims 30 anys l’augment de l’oferta cultural ha estat més gran que la dels 300 anys anteriors. En qualitat i quantitat. En termes absoluts.

Què ha passat? Doncs que no n’hi ha prou posant la cultura a disposició de la plebs. La gent que avui és inculta ho és perquè vol. La incultura està socialment poc –o gens– penalitzada perquè fa temps que les habilitats s’endugueren el talent: qualsevol pot ser hàbil però per a ser talentós s’ha de ser culte. Avui, a l’escola, la universitat i l’empresa primen les habilitats i competències, allò que els angloparlants –d’allà– i els incultes amb màster –d’aquí– anomenen ‘skills’. A diferència del talent, aquestes es poden mesurar fàcilment.

Les habilitats són al talent el que l’entreteniment és a la cultura. Vivim envoltats d’essers que prescindeixen, ignoren i menyspreen qualsevol qualitat que no puguin comptar fàcilment; el més perillós és que han convençut a una generació de pares que els seus fills –i ells mateixos– han de menysprear la cultura per entrar en allò que coneixem com a ‘mercat de treball’. Ignoren –com tantes altres coses– que prescindir de la cultura és prescindir del talent i sense aquest bagatge converteixen els seus fills en mers súbdits.

El nostre és un món ple d’hàbils, competents i incultes individus. Ser un ciutadà es, o hauria de ser, una altra cosa. La frontera entre la cultura i la incultura no és el volum de coneixement assimilat sinó la curiositat, l’interès, la voluntat de saber. Després cadascú, a la seva manera i segons els seus mitjans, farà el que pugui. Ningú està obligat a més.

Suecs, suïssos, alemanys i fins i tot francesos són més cultes perquè fa molt més temps que estan més ben educats. Ens duen molt avantatge en això; tenint en compte el depriment punt de partida nosaltres hem fet molt bé els deures les últimes tres dècades però hi ha coses que no s’arreglen tan sols amb diners. Algunes coses –les importants– necessiten temps i educació, necessiten, en suma, viure més temps en un país ‘normal’ –ompliu aquest concepte amb el que se us acudi– i el nostre no ho ha estat en els últims segles.

Dubto que més recursos públics dedicats a la cultura contribueixin a crear ciutadans més cultes; qualsevol millora serà tan sols incremental i en els marges d’un sistema força saturat. El problema el tenim a l’educació i en tindrem prou amb una dada il·lustrativa: per entrar a magisteri n’hi ha prou amb una nota discreta i no cal aprovar llengua –ni la catalana ni la castellana. Cap sistema educatiu pot ser millor que el pitjor dels seus mestres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació