VOX ha aconseguit 12 diputats a Andalusia. Ara tothom es posa les mans al cap, però el món ens avisa des de fa mesos. Estats Units, França, Brasil. Anem tard, com els nostres flamants trens de rodalies, però arribar-hi, hi arribem a tot. Diu la dita que la cultura ens farà lliures, però de quina cultura parlem quan fem aquesta afirmació tan vulgar.
La crisi econòmica ens ha portat a produir grans quantitats de productes culturals, quasi com xurros, però caldria entrar a valorar quin missatge s’ha amagat darrere aquestes peces d’orfabreria cultural. Que sí, que Netflix produeix més sèries que mai, que Antena 3 s’ha posat les piles amb la ficció nacional i que al Lliure s’hi programa Àngels a Amèrica. D’acord. Però fixem-nos en els darrers anys. El teatre, el cinema o les sèries de televisió que més han triomfat a casa nostra (que cadascú li posi la capital que consideri a la nostra llar) disten molt d’una crítica conscient de l’statu quo. Ni tan sols d’anàlisi amb certa intel·ligència del món que ens envolta. Ocho apellidos vascos. El príncipe. Mamma mia. I podriem fer la llista molt més llarga. Ficcions que naveguen entre tòpics recurrents i llocs comuns del masclisme, l’homofòbia, el racisme i el liberalisme. Això és el que més espanyols han vist l’última dècada. Els nostres veïns, les nostres amigues, la teva mare, el meu pare.
És poc savi pensar que ens salvarà la cultura veritablement transformadora quan aquesta és minoritària. Perquè el producte cultural majoritari els últims anys ha estat la típica dramèdia que busca ser el refugi emocional d’un treballador cansat que li retallin els drets i la vida, que prefereix mirar sense pensar, però que s’empassa missatges sibil·linament adscrits a les ficcions que veu. I, mentrestant, els mitjans de comunicació li entaforen al cervell grans apocalipsis provocades per tsunamis migratoris, marees feminazis i mariques que ho volen canviar tot, fins i tot que les nenes tinguin vulva i els nens penis.
Hitler escoltava Wagner, sí. I els 400.000 andalusos que han votat a Vox tenen accés a internet, als mitjans de comunicació i a la cultura, com hi podria accedir qualsevol perosna. No comparem els fets de 1936, en una Espanya eminentment analfabeta, amb el país actual, fill de l’educació obligatòria i de la televisió a la carta des del sofà. El votant feixista mira OT com tu, canta Vetusta Morla i balla “Lo Malo”. No és un bitxo raro.
Però l’alternativa sempre ha estat disponible. La de voler-se deconstruir, la de voler créixer per dins, la d’empatitzar amb l’humà amb qui comparteixes territori, sigui negre, trans, pobre o amb VIH. Això sempre ha estat possible, però ara és més probable, perquè tenim accés a la informació, i podem connectar amb gent molt diferent a nosaltres si decidim fer-ho. Podem consumir cultura que ens interpel·li d’una forma intel·ligent, i mirar històries que no coneixem, posar-nos en la pell dels altres, deixar que ens expliquin el món des del seu prisma. O podem optar per no mirar més enllà del que veuen els nostres ulls, i no escoltar el que ens volen dir els altres. És tan fàcil com bloquejar al diferent a les xarxes, i envoltar-nos sempre de qui no ens posi en contradicció. Sempre hi haurà qui preferirà no pensar. És més fàcil. I per a això sempre hi haurà cultura disponible, no?