La cultura no ens farà lliures

6.12.2018

VOX ha aconseguit 12 diputats a Andalusia. Ara tothom es posa les mans al cap, però el món ens avisa des de fa mesos. Estats Units, França, Brasil. Anem tard, com els nostres flamants trens de rodalies, però arribar-hi, hi arribem a tot. Diu la dita que la cultura ens farà lliures, però de quina cultura parlem quan fem aquesta afirmació tan vulgar.

La crisi econòmica ens ha portat a produir grans quantitats de productes culturals, quasi com xurros, però caldria entrar a valorar quin missatge s’ha amagat darrere aquestes peces d’orfabreria cultural. Que sí, que Netflix produeix més sèries que mai, que Antena 3 s’ha posat les piles amb la ficció nacional i que al Lliure s’hi programa Àngels a Amèrica. D’acord. Però fixem-nos en els darrers anys. El teatre, el cinema o les sèries de televisió que més han triomfat a casa nostra (que cadascú li posi la capital que consideri a la nostra llar) disten molt d’una crítica conscient de l’statu quo. Ni tan sols d’anàlisi amb certa intel·ligència del món que ens envolta. Ocho apellidos vascos. El príncipe. Mamma mia. I podriem fer la llista molt més llarga. Ficcions que naveguen entre tòpics recurrents i llocs comuns del masclisme, l’homofòbia, el racisme i el liberalisme. Això és el que més espanyols han vist l’última dècada. Els nostres veïns, les nostres amigues, la teva mare, el meu pare.

És poc savi pensar que ens salvarà la cultura veritablement transformadora quan aquesta és minoritària. Perquè el producte cultural majoritari els últims anys ha estat la típica dramèdia que busca ser el refugi emocional d’un treballador cansat que li retallin els drets i la vida, que prefereix mirar sense pensar, però que s’empassa missatges sibil·linament adscrits a les ficcions que veu. I, mentrestant, els mitjans de comunicació li entaforen al cervell grans apocalipsis provocades per tsunamis migratoris, marees feminazis i mariques que ho volen canviar tot, fins i tot que les nenes tinguin vulva i els nens penis.

Hitler escoltava Wagner, sí. I els 400.000 andalusos que han votat a Vox tenen accés a internet, als mitjans de comunicació i a la cultura, com hi podria accedir qualsevol perosna. No comparem els fets de 1936, en una Espanya eminentment analfabeta, amb el país actual, fill de l’educació obligatòria i de la televisió a la carta des del sofà. El votant feixista mira OT com tu, canta Vetusta Morla i balla “Lo Malo”. No és un bitxo raro.

Però l’alternativa sempre ha estat disponible. La de voler-se deconstruir, la de voler créixer per dins, la d’empatitzar amb l’humà amb qui comparteixes territori, sigui negre, trans, pobre o amb VIH. Això sempre ha estat possible, però ara és més probable, perquè tenim accés a la informació, i podem connectar amb gent molt diferent a nosaltres si decidim fer-ho. Podem consumir cultura que ens interpel·li d’una forma intel·ligent, i mirar històries que no coneixem, posar-nos en la pell dels altres, deixar que ens expliquin el món des del seu prisma. O podem optar per no mirar més enllà del que veuen els nostres ulls, i no escoltar el que ens volen dir els altres. És tan fàcil com bloquejar al diferent a les xarxes, i envoltar-nos sempre de qui no ens posi en contradicció. Sempre hi haurà qui preferirà no pensar. És més fàcil. I per a això sempre hi haurà cultura disponible, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Mirar OT, cantar Vetusta Morla, ballar Lo Malo…..etc ? Això representa no ser un bitxo raro ?
    400.0000 han votat VOX …. és el que es mereix aquesta societat i anirà a més si la gent mira OT, Vetusta, etc…..
    Potser va ser una sort que Hitler escoltes Wagner.

  2. Segueixo pensant que la cultura ens farà lliures, Sem. Bona part de tot això que anomenes no és cultura i tant se val si es consumeix aquí com allà perquè no ens farà lliures. El repte consisteix a motivar el públic oferint-li millors continguts a través dels mitjans i en això els productors televisius hi tenen una gran responsabilitat.

  3. Més que les dades finals de consum de productes audiovisuals o escènics ( precises o imprecises, cal justificar d’on provenen) sense al·licients per estimular la crítica, són molt més letals els dispositius d’obediència a la cultura de no-ficció, sense autors, directors o productors coneguts. Alguns exemples: qui va triar el blau corporatiu que inunda gairebé tots els ordinadors del món informatitzat? i la tipografia? Qui va consentir/està consentint que les rotondes siguin espais de lliure expansió per a infàmies decoratives sense autors/inspiradors que les signin? Qui, del cos de funcionaris pertinent, va autoritzar a l’ il·luminat dissenyador de llums de l’estació del Clot de Barcelona? Qui deuria donar l’Ok. al so d’avís, com de calbot electrònic, per ordenar les files d’espera presencials ? I la imposició de maletes de la mateixa forma i pes i les escenes de malfiança o bronca d’algunes companyies aèries? i el lloguer de “caracoles” com aules efímeres que poden durar més deu cursos? Aquestes perles anònimes formen part de la cultura visual de milers d’usuaris cada dia. Obedients i formatejats, esperem les delícies culturals de gran abast però amb noms i cognoms.

  4. Els productes que la indústria cultural serveix al públic comprador i consumidor es corresponen amb endimoniada precisió amb l’interès de les tribus de “savis” que treballen al servei de la fabricació de mà d’obra acrítica, barata, precària i televisiva. És el triomf dels teoritzadors salvatges, que van començar per convertir els centres d’ensenyament en grups d’esplai/serveis socials, on tot el que sigui esforç es considera retrògrad i la superficialitat és un mèrit, foragitant-ne qualsevol mostra de cultura seriosa, exigent i dinàmica. On llegir és nefast, havent-hi les TIC i les TAC (i l’oposició l’han predicada ells, no jo!)
    Un cop establert que l’ensenyament i la formació de la població jove ha ser pràctica, rendible, perquè es tracta de fer gent que s’adapta al sistema i no gent que vulgui transformar-lo (perill!!). I el pla comporta que la cultura ( a mà i per a ús exclusiu d’unes elits exquisides) ha d’estar al més allunyada possible de l’ensenyament.
    Així hem arribat al cap del carrer i el triomf de l’Íbex és una fita que la immensa majoria (de votants) aplaudeix amb les orelles.
    Mentre hi hagi burros, hi haurà gent que va a cavall! (I ara no només penso en aquell de Vox que cavalca per la messeta, sinó en molts nostrats perversos mentiders que se la campen i fins porten llacet).

  5. Els productes que la indústria cultural serveix al públic comprador i consumidor es corresponen amb endimoniada precisió amb l’interès de les tribus de “savis” que treballen al servei de la fabricació de mà d’obra acrítica, barata, precària i televisiva. És el triomf dels teoritzadors salvatges, que van començar per convertir els centres d’ensenyament en grups d’esplai/serveis socials, on tot el que sigui esforç es considera retrògrad i la superficialitat és un mèrit, foragitant-ne qualsevol mostra de cultura seriosa, exigent i dinàmica. On llegir és nefast, havent-hi les TIC i les TAC (i l’oposició l’han predicada ells, no jo!)
    Un cop establert que l’ensenyament i la formació de la població jove ha ser pràctica, rendible, perquè es tracta de fer gent que s’adapta al sistema i no gent que vulgui transformar-lo (perill!!). I el pla comporta que la cultura ( a mà i per a ús exclusiu d’unes elits exquisides) ha d’estar al més allunyada possible de l’ensenyament.
    Així hem arribat al cap del carrer i el triomf de l’Íbex és una fita que la immensa majoria (de votants) aplaudeix amb les orelles.
    Mentre hi hagi burros, hi haurà gent que va a cavall! (I ara no només penso en aquell de Vox que cavalca per la messeta, sinó en molts nostrats perversos mentiders que se la campen i fins porten llaç groc).