La cultura al servei del rei

4.11.2014

El museu com a pretext va ser el títol d’una exposició produïda des del Museu de l’Empordà que la Generalitat de Catalunya va voler incloure en la seva oferta expositiva l’any 2010 per itinerar pel territori català. Va portar el nom de Figueres fins a Lleida, Tortosa, Granollers, Mataró i altres destins allargant la itinerància prevista inicialment. L’equip de govern municipal s’apuntava un gol quan assistia a alguna de les inauguracions.

Per als qui no estan avesats a aquest estrany sector productiu de coneixement i d’imaginari que respon al nom de cultura, els direm que el Museu de l’Empordà ha estat fins avui gestionat per una entitat participada per l’Ajuntament de Figueres, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà i la Fundació Gala-Salvador Dalí. Un fet que, replicant models europeus, ha assegurat una certa autonomia respecte de la lògica de la política municipal. La cultura lluny de la miopia partidista.

Just aquest és el model que el govern local de Figueres acaba d’impugnar. Emparant-se en la llei estatal de racionalització dels ajuntaments (de segell PP, per cert), ha fet públic que desmantella aquest model: no hi està d’acord. Els motius que ha donat en una esquifida (quasi anorèctica) nota de premsa apel·len al constrenyiment d’aquesta llei, però això ningú no s’ho creu. Ni Banyoles, ni Olot (per buscar referents propers), ni altres ciutats del país es carregaran els ens municipals de gestió autònoma. El govern de Figueres sí. La cultura al servei del rei.

Un cop invocada la fatalitat de la nova llei d’administració local com a únic motiu per a desmantellar l’ens de gestió del Museu de l’Empordà i de pas el museu, es promet un nou centre activador de l’art amb l’ideari següent: la projecció dels artistes locals, la difusió de la història artística empordanesa i l’impuls dels nous creadors del territori. Algú em podria dir què s’ha fet fins avui en aquest museu del començament de la Rambla de Figueres?

Evarist Vallès, Carles Fages de Climent, Ramon Reig, Anton Casamor, Pep Ventura, Narcís Monturiol, El país de Dalí, La mirada persistent i tants altres creadors locals posats en valor en les exposicions del museu, com una extraordinària col·lecció de catàlegs en deixa constància. Però també Jordi Mitjà, Pere Bellès, Jordi Puig i els més emergents com Adrià Ciurana, han projectat la tradició artística local a la Península i a Europa (vegeu, sinó, l’exposició actual del museu i la participació en biennals europees com La Jeune Crèation Europènne i en l’Espai Transfronterer d’Art Contemporani amb Albi i Montpellier, o les residències i beques per a artistes). Però també Pere Portabella, Carlos Pazos, Ángeles Santos i altres creadors que no són locals però que hem pogut descobrir a les sales del museu. Però també Recto/Verso, Damilitar i altres mostres de tesi que han capgirat la mirada habitual del relat de l’art. Però també debats entorn la ciència i el pensament amb convidats com Xavier Rubert de Ventós o Anna Veiga, jornades amb la Universitat de Girona i una llarga llista d’anades i tornades i porositats entre pensament, tradició local i pràctiques artístiques contemporànies.

On eren, els caps pensants del govern local, quan tot això passava a la Rambla de Figueres? Quin model de gestió veurem a les sales d’un edifici que fa anys que no rep cap injecció per remodelar-se i actualitzar-se? Qui hi veurem com a gestor? Sospito que la supressió d’un museu amb més de mig segle de trajectòria no haurà tingut res a veure amb generar coneixement o donar suport a la creació artística. De què haurà estat pretext el Museu de l’Empordà? “El repensem”, prometia el regidor de torn. És clar que, per repensar, primer s’ha d’haver pensat. Quin perill, les paraules.