La crítica i els spoilers

9.02.2018

Ho sap tothom i és profecia. Quan el mot va arribar a les nostres contrades, tots plegats ens en rèiem una mica, amb aquell aire de catalanet anti-ianqui tan nostrat: “Aquests americans, que ridículs… quina obsessió que tenen amb els spoilers!”. I mira’ns ara. Entrevistes un creador i et diu “Això no ho escriguis, no féssim spoilers” o bé ets acusat pels teus estimats lectors d’esbudellar finals o, simplement, d’explicar “massa coses” als teus articles. La pràctica de la crítica, ja sigui literària, cinematogràfica o teatral, ha de satisfer una àmplia gamma de potencials lectors: aquell que coneix el text i aquell que no, aquell familiaritzat amb el món del creador i aquell que l’ignora i, fins i tot, aquell que no tenia planejat anar a veure tal espectacle i l’has acabat de convèncer. Això en un món ideal. On la crítica teatral tingués importància. I on tingués alguna mena de repercussió sobre el teatre.

Si el crític, periodista o cronista de torn ha de parlar d’un espectacle i no pot concretar massa detalls, els textos que en surten, no és cap novetat, seran més insípids i més depriments que beure un got d’aigua per sopar. És evident que ara no cal que ens posem a explicar els finals dels espectacles o els seus girs inesperats de guió, però ja em diran de què podem parlar si no podem detallar per quin motiu aquella escenografia funciona o de quina manera un element del vestuari ens ha revelat més informació sobre un personatge que l’actor mateix. Hi ha crítics teatrals, encara, que als seus escrits parlen bàsicament del text, posant en context l’autor i la seva circumstància. Aquests s’obliden que el teatre no és (només) un gènere literari sinó espectacle, una experiència en viu compartida entre els artistes i els espectadors. Llegint una crítica vull fer-me una idea del muntatge però també, per què no, saber si era curt o llarg, si els espectadors estaven atents o badallaven (les platees parlen, no és cap secret), i si a la sortida vam sentir més comentaris elogiosos o esbufecs cansats. Si les taquilleres del teatre són simpàtiques i els acomodadors treballen de forma eficient també és una informació que completa el meu retrat de la vetllada. Si les butaques són còmodes o si el cul et fa mal al cap de pocs minuts de seure pot ser una informació tant o més important que saber que el director ha fet tanta recerca o que la companyia ha viatjat a Hostalets de Pierola per trobar la inspiració.

No cal oblidar que, molt sovint, són els teatres els que es fan spoilers a ells mateixos. El gènere del tràiler teatral (que mereix un article a part, m’ho apunto) de vegades ens mostra tantes coses d’un espectacle que servidor pensa: “Ja està, ja l’he vist. Ara ja no cal que hi vagi”. Amb el cinema passa el mateix, i si bé hi ha tràilers que ens mostren allò que passa a una pel·lícula de forma cronològica, aquells de muntatge més picat i amb molts ensurts i sobresalts també acaben revelant molta informació d’un film. La gent deixa d’anar al cinema, per aquest motiu? Crec que no. La crítica teatral ha de ser capaç de comentar tots els aspectes d’un muntatge, compartir les fílies i les fòbies del crític amb els seus lectors i dibuixar un marc de referències perquè aquest tingui prou eines per decidir, per ell mateix, si vol o no vol anar a veure aquell espectacle. Si ens passem amb el tema dels spoilers a la crítica arribarà un dia, aventuro que no massa llunyà, que no podrem comentar la mort de Romeu i Julieta o qualsevol altre final perquè, és clar, “potser hi ha gent que encara no l’ha vist”. I sí, al final de l’obra els dos amants de Verona es maten. Per babaus, bàsicament.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris