La creu de Bernat Dedéu

7.05.2015

El filòsof Bernat Dedeú ha publicat al seu blog, La torre de les hores, un article titulat Emma Vilarasau i la Creu de Sant Jordi, en què qüestiona durament el discurs que l’actriu va fer en nom de tots els guardonats a la cerimònia de lliurament de la Creu de Sant Jordi d’enguany. Montse Barderi respon aquí a l’article de Bernat Dedéu.

Emma Vilarasau |  Foto Sara Shedden Casanova

Emma Vilarasau | Foto Sara Shedden Casanova

Quan es vilipendia algú que es mereix d’entrada i sense discussió tot el respecte per no dir admiració, sempre ens trobem en una dicotomia: cal contestar? Podem considerar com a interlocutors persones que es dediquen sense filtres a insultar els altres? No hauríem de fer propaganda indirecta d’un escrit que creiem que no hauria d’haver existit mai, però en aquesta ocasió no penso callar, perquè a vegades el silenci també ens fa còmplices, i contestaré des de la indignació i seguint els consells d’Aristòtil que deia que cal emprenyar-se davant d’un acte d’injustícia.

L’argument de Dedéu em resulta sospitosament semblant al que argumentava el PP per justificar l’absència de Wert a la gala dels Goya: “Donde me insultan, no voy”. Sí, els actors ja ho tenen, això de no ser del tot còmodes als polítics i així esperem que segueixin, per molts anys.

Una de les funcions més importants de la cultura és la seva capacitat de denúncia. No ens interessa una cultura domesticada per les subvencions. Una cultura agraïda als subsidis seria una cultura muda i servil. No m’imagino res més trist que Emma Vilarasau donant les gràcies per haver anat a una universitat pública, i haver pogut guanyar-se la vida com a actriu. Només faltaria! Quin país més irreversiblement inútil tindríem si no potenciéssim un talent com el seu. El que Bernat Dedéu demana dels actors em sembla servil, humiliant i impropi d’un país democràtic.

Déu n’hi do la “lliçó de modus” de Bernat Dedéu, adreçant-se a la senyora Emma Vilarasau amb frases com aquesta: “Sense el poder polític, Emma, tu i molts actors catalans us hauríeu mort de gana”. No, Bernat, estic convençuda que a Emma Vilarasau, a qualsevol país li hauria anat més bé que aquí, però ella sempre ha volgut treballar en català i per al seu país. I no, Bernat, no et dirigeixis a ella, ella no et llegeix, ni et contesta. Ho fem només nosaltres, els alumnes d’Esart que la coneixen, periodistes que han fet crítiques de les seves obres, els milers d’homes i dones d’aquest país que omplim, nit rere nit, totes les obres que protagonitza.

Massa sovint som un país petit i trist, i escrits com el de Dedéu encara el fan més trist i miserable. Afortunadament som molts més els que ens hem adonat que Emma Vilarasau, després d’èxits com Barcelona i Agost, ha continuat arriscant des de l’autoexigència amb Els Dies Feliços de Beckett o Fedra de Racine.

Tenim enfants tan ingènuament terribles que es pensen que si la diuen ben grossa, ben grossa, en contra d’algú i amb noms i cognoms, semblaran molt valents, perquè demostraran al món que no els fa por dir la veritat. Em sap greu, però la veritat no sempre està del costat de la crítica del broc gros i l’insult més o menys fàcil.

Per mínim rigor no es pot embrutar així el món: si hom no està d’acord amb la política de subvencions, existeixen formes molt millors que acusar i embrutar directors, companyies, productores amb frases grandiloqüents i apocalíptiques com “escandaloses i pornogràfiques subvencions”. Això només serveix per sembrar la sospita i fer un periodisme més amic de l’escàndol i el sensacionalisme que de la veritat.

Emma Vilarasau, Mercè Sampietro  © David Ruano

Emma Vilarasau a Fedra. Al fons,  Mercè Sampietro © David Ruano

En rebre el premi Jordi Dauder, un altre premi dels molts que ha rebut, Emma Vilarasau va fer el següent discurs: “Jordi Dauder convertia en acció una frase que molta gent es posa als llavis i no passa d’aquí, ell sí que creia que la cultura és una arma per canviar les coses, i ho va demostrar implicant-se en molts projectes, com la Mostra de Cinema. Si ell fos aquí estaria indignat, indignat amb moltes coses, i aprofitaria el micròfon per protestar. Protestar, per exemple, pel vergonyós 21% d’IVA. Fa vergonya pertànyer a un país que considera que la cultura s’ha de gravar amb un IVA tan desproporcionat, fa pena pertànyer a un país que els seus governants no considerin que la cultura és un dret i no un luxe i que la gent ja l’ha pagada amb els seus impostos, i que potser no cal que la torni a pagar amb les entrades. Aquest IVA ens ha fet molt de mal, molt de mal al teatre i al cinema. Amb un 10% d’IVA seríem un país comparable a Europa. M’agradaria acabar amb un desig: pertànyer a un país petit que entengués que la cultura és la veu del poble i que no se la pot castigar”.

Jo també considero que la cultura és una arma per canviar les coses, i hi ha persones que han fet molt per la cultura d’aquest país, i Emma Vilarasau n’és una. I qui la vulgui castigar amb menyspreus tan baixos com dir-li que sense subvencions només podria treballar al Bonpreu, només farà com aquell pallasso que, quan intenta bufetejar algú que està molt per damunt d’ell, rellisca amb la pell de plàtan de la seva pròpia vanitat.

Respon a Guillem Sánchez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Molt bon article! No cal fer cas dels improperis d’un ressentit consentit que, tot i que es presenta com a filòsof, escup idees i frases de vol gallinaci.

  2. Ejem, crec que l’opinió d’en Dedeu té coses interessants.
    Per exemple, és pregunta si és necessari la postura de la perpetua crítica o si, de tant en tant, caldria agrair les coses que van bé. Es a dir, si a la vegada que es poden criticar polítics i polítiques (polítiques enteses com resultats contrastables de la política aplicada, no com a femení de polítics), també, de vegades, se’ls pot aplaudir. Senyalar el que han fet bé, etc…
    Evidentment hi ha moltes coses a millorar.
    Però també n’hi ha algunes que van bé. Potser recordar-les (i recordar els polítics que les varen pensar i fer aplicar) tampoc estaria tant malament: “Que la utopia que volem viure no ens faci veure només el que no ens agrada, siguem gentils i aplaudim fortament el que ens produeix joia i satisfacció”.

    • Vejam: No seria la feina dels polítics fer-ho bé? A mi no m’aplaudeix ningú quan faig la meva feina ben feta; a final de mes m’arriba el sou, i em sento content per haver col·laborat a fer les coses una mica millor. En canvi, si m’equivoco tinc la direcció i els inspectors (sóc docent, i interí) per prendre mesures. Sí, és clar, sempre podem dir que als polítics se’ls “castiga” retirant-los el vot. Però, i què? Si no estan al Parlament, de ben segur aniran a parar al Senat, o a la Diputació, o…
      Quan l’error és tan gros com el de llastar la cultura amb un IVA indecent, no s’hi val aplaudir les coses ben fetes (perquè, entre d’altres coses, calia fer-les si considerem que la cultura és tan important com l’habitatge, la feina i l’ensenyament per a un ésser humà; ergo les coses necessàries no s’aplaudeixen, simplement es fan sense esperar que t’ho reconeguin).
      Però sabeu què penso? Que ens n’omplim la boca, de parlar de la cultura, però en aquest petit país a ben poca gent l’hi interessa de debò. Parlo de la gent que de veritat mana.

  3. Bona resposta. Fa uns dies aquest “sujeto” també va publicar un article sobre l’assassinat del professor Abel Martínez que era infumable. És patètic que s’hagi de cridar contínuament l’atenció d’aquesta manera per ser algú. I va de filòsof… Mare de Déu!

  4. No sé però tan una opinió com l’altre, em refereixo a les de Dedeú i Barderi, em sembla que ja les he llegit un munt de vegades…no podriem ser més creatius i fer propostes de com sortit de l’atzucac? El que sí estic d’acord, és què qui respon a Dedeú, sembla que té problemes de mala ….deixem-ho amb educació. Cultura,cultura i cultura

  5. molt bé que els actors reconeguts es mullin. Bravo Emma.
    Però aquí la gran desgràcia és el 21per cent d’Iva creat expressament perquè el poble no pugui accedir a la cultura de peatge i perquè els artistes pleguin i els poders se l’acampin sense més nord que fer diners.

  6. D’entrada, el filòfof (Bernat) escriu bé i l’escriptora (Montse) ho fa amb el cul. Això sol ja em fa llegir amb respecte els posts del filòfof i amb totes les prevencions les diarrees de l’escriptora (que, a més d’escriptora, és feminista i lesbiana, com la mateixa Emma, cosa que em fa pensar que si el discurs l’hagués fet no l’Emma sinó, posem per cas, el Joan, el Bernat hauria escrit igualment el seu post i la Montse no hauria dit ni piu).

  7. A part de la raó o no que pugi tenir en Bernat Dedéu, allò que més decep de la societat catalana és que cada vegada que algú actua o opina lliurement, obertament i sense embuts hagi de sortir algú a defensar allò que no cal i faci venir aquesta sensació de viure en una mena de monestir santificat.

    • El que fa pena de la societat catalana és que un personatge com el Bernat Dedéu es pugui presentar com a filòsof sense que la resta de Catalunya es mori d’un atac de riure.

  8. Aquest senyor és un ésser ple d’arrogància i amb gens d’empatia.
    No feu cas a les endimoniades paraules que dedica a la meravellosa actriu, Emma Vilarassau, ja que tot el que diu surt de la seva enveja, per no haver arribat més lluny. Això sí, ell com sempre, es creurà que és guapíssim i que totes les noies ens posem calentes només de veure’l. Em fot fàstic. Emma endavant! Tu vals molt!.

  9. El Sr. Dedeu no encerta; el mateix Dedeu i la Vilarasau que no tenen altre mèrit que ser uns fills de papà avorrits.

  10. Aprofito que es parla d’una persona que es fa dir Dedéu per dubtar de l’encert de l’accent en el seu cognom.

    Deulofeu és un cognom on és evident –almenys ho sembla– que el començament, Deu, es refereix a Déu.

    Nomdedeu n’és un altre.

    Deu és evident que no pot referir-se a Déu, sinó a una deu, a un sortint d’aigua.

    I Dedeu em sembla que és un cas com l’anterior, referit a una deu, a un sortint d’aigua.

    Us agrairia que féssiu arribar aquest comentari a en Bernat Dedeu.

  11. Per cert. M’agradaria afegir que trobo molt baix que utilitzi la professió de caixer al Bon Preu des del classicisme i la superioritat. És evident que si serveixes per a una professió, dedicar-te a una altra no crec que sigui el més desitjat. Però tot i així, fer-ho des de la seva posició realment és miserable.