La cremallera

25.08.2016

Cada vespre, a les set en punt, pujava al tren de rodalies. Es passava els pròxims tres quarts d’hora amb els ulls fixos a terra i les mans plegades a la falda. Intentava amagar les ungles mossegades i groguenques. Sempre, estiu o hivern, duia la mateixa faldilla grisa i el jersei negre de coll alt. Els cabells, descolorits, li tapaven mitja cara. Baixava del tren i caminava amb pas feixuc fins a la porta del pis, on entrava de puntetes, sense fer gens de soroll. Deixava la clau posada al pany, després de tancar amb tres voltes. Els pròxims minuts els dedicava a tancar finestres, persianes i cortines. En acabar encenia el llum de sobre la taula de la cuina i treia de l’armari una tassa de porcellana blanca, una cullera, un tovalló de roba brodat i una caixa de cereals de xocolata. Obria la nevera i en treia una ampolla de llet. Abocava la llet a la tassa. Allisava el tovalló. Engegava el tocadiscs, alliberant notes lleugeres com una pluja d’estiu. Quan tot estava perfectament disposat, s’apropava al mirall antic del menjador. Amb els ulls igualment fixos a terra, es treia la roba a poc a poc i la plegava sobre una cadira.

Era llavors quan, amb un petit sospir d’alleujament, aixecava les mans i buscava la tanca de la cremallera. Començava pel front, a tocar dels cabells, i semblava que li costava molt. La suor li amarava les temples mentre la pell s’anava separant a poc a poc, deixant entreveure uns ulls empetitits. Baixava pel nas i tornava a entrebancar-se a l’alçada de la boca, on els llavis feien arrugues que es resistien. Havent passat de la barbeta, tot es tornava més fàcil: la cremallera baixava pràcticament sola, deixant caure als dos costats la capa de pell translúcida. Els pits lliscaven darrere les espatlles i a sota en quedava un tòrax pla i tremolós. Els malucs, les natges, les cuixes, els genolls i les cames penjaven cada cop més lleugeres, per acabar desprenent-se del tot i deixant sortir, al mig d’un halo de bones olors, el cos blanc de la nena. Aixecava els ulls i no els tornava a abaixar en tota la nit.

Amb cabells daurats i ulls blaus, la nou nascuda obria tots els llums de la casa i saltironejava com un ocellet, d’una habitació a l’altra, parlant amb els mobles i les plantes en testos i preguntant-los què havien fet durant el dia. S’asseia a la cadira de la cuina i menjava els cereals mastegant amb la boca oberta. De tant en tant s’ennuegava de riure o s’eixugava la boca amb el dors de la mà. Després treia de sota el llit una nina vella i lletja, sense cames. La rentava, la vestia, la pentinava, li explicava contes, li ensenyava a llegir. Amb tanta feina, el temps passava volant. Esgotada, no s’adormia mai abans de dir bona nit a la nina sense cames i fer-li un petó al front. Somiava prats verds i unicorns blancs.

El més difícil era al matí. Trigava a llevar-se, endreçar la nina a la seva caixa i apropar-se al mirall. La pell estava al mateix lloc, a terra, un parrac arrugat i gris que feia pudor de vell. L’agafava amb la punta dels dits i sentia esgarrifança de tocar-la. A vegades tenia ganes de rebel·lar-s’hi, de no tornar-hi. Pensava que el càstig no podia ser pitjor del que ja era. No hi pot haver un càstig pitjor que fer-se vella. Però no n’estava segura. No coneixia tots els càstigs possibles.

Acabava tancant els ulls i ficant-se de nou dins d’aquella despulla seca. En pujar la cremallera s’esgarrapava les mans i les galtes però ja no en sentia el dolor. L’única cosa viva dins seu era la certesa que al cap de dotze hores tornaria a sortir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Dolent. Podria ser pitjor, però dolent. Sap greu aixafar-vos la guitarra, i vagi per endavant que no he participat al premi, si fos així no hem sentiria legitimat moralment a opinar. El conte no té estil, justament perquè la proposta estilística és trillada i mancada totalment de veritat literària. Tenim un país acomplexat, adotzenat i de mentalitat carrinclona. Aquest n’és el producte. I no parlo per l’autora, això rai. Parlo del jurat. Parlo d’aquest poble.

  2. El conte està bé, és entretingut i té una veritat eterna i tràgica que l’autora sap presentar amb simpatia i correcció literària.

    El problema és que se suposa que al segle XXI la ciència, la tecnologia, l’art, la filosofia i per tant també la literatura estan més evolucionats i crèiem que un mitjà de cultura podia oferir quelcom millor, més elaborat. Però com diu l’Àlex, és el que hi ha. I els que fem crítica, hauríem d’haver-nos-hi presentat i fer-ho millor.

    No és gens fàcil presentar veritats tràgiques amb tota la complexitat que impliquen en un espai tan petit, reitero que em sembla que està molt bé i felicito l’autora, que entenem que ha presentat la millor obra. I reconec que ho he passat bé llegint-lo, cosa que tampoc és fàcil, de fet és bastant difícil.

    Salut

  3. Em van ensenyar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès que una narració curta, per esdevenir conte, hauria de presentar un personatge que experimentés una situació única (un conflicte) que no li havia succeït abans ni tornaria a succeir-li l’endemà. Que aquest conflicte provocaria un canvi radical en el protagoniste: intern, social, geogràfic…; i, en conseqüència, ell no tornaria a ser la mateixa persona després de haver-s’hi enfrontat.
    Fa dos anys vaig finalitzar el cicle de narrativa a l’Escola esmentada i, potser, l’arquitectura del conte (copio el títol d’un bon llibre de l’Isidre Grau) ha canviat a nivell general o, a nivel particular, cada escola, taller, aula de lletres té el seu propi manual d’estil i els jurats s’adapten a noves percepcions (o d’antigues que ara retornen)
    La protagonista enyora, com moltes/algunes persones el temps perdut de la infantesa (córrer, saltar, jugar, els pares que li ensenyen a llegir, li expliquen contes…) i li amarga l’impossible retorn; no accepta ni sap envellir; no ha madurat com a persona. Però, a l’escena presentada, no passa res, no n’hi ha cap punt d’inflexió i la vella-nena tornarà a fer el mateix dia sí, dia també fins que clogui els ulls i quedi morta com la nina. De fet ja és com la nina: vella i sense cames que l’encaminin a un demà assossegat, digne i jove d’esperit per oferir a la gent del seu entorn -si és que en té- una mica de llum al final de l’existència humana.
    A la fi (i no vull entrar en el tema temporal: arriba cap a les vuit a casa, al matí triga a llevar-se i dotze hores després (¿?) tornarà a baixar-se la cremallera), considero que el relat descriu estèticament bé una emoció/engoixa que un dia patirem més d’un, però que no va més enllà: no genera espectatives de canvi ni, evidentment, el mostra.

    • Feliu, jo aquest conte el vaig trobar genial, i el vaig votar i tot. Vull dir que va ser un dels tres contes que vaig votar. Què em va agradar d’aquest conte? L’originalitat del plantejament, la metàfora potent de la contradicció dolorosa de tenir un cos vell i una ànima i una ment joves. No em va importar l’hora en què el personatge es lleva o se’n va dormir. La imatge i la situació és tan potent que em va captivar. Potser podria estar una mica més treballat, no t’ho nego, però com a conte sorprenent i al mateix temps profund, chapeau!

      • Penso com tu, Matilde, i com la Maria: plantejament original (pell vella de treure i posar, genial!) d’una metàfora universal i antiga(per molt trillada que estigui des d’Herodot pel cap baix): el desig de l’eterna joventut. Plantejament que captiva i metàfora que sempre ens farà rumiar si estem contents, o no, amb la nostra pròpia pell, independentment que sigui vella o no. Però, alhora, al relat li manca quelcom, li manca, al meu parer, una volta més per esdevenir únic i brillant. I aquesta volta me la suggereix el títol (que per alguna cosa està) amb dues preguntes: Què passaria si la cremallera s’encallés i la dona no es pogués treure mai més la pell vella? Ho acceptaria definitivament, maduraria d’una vegada per totes? Què faria, autora?
        Reblem encara més el clau: què passaria si la cremallera, de rovellada que també deu estar, es trenqués al matí i la dona-nena-jove no pogués posar-se mai més la pell-vella? Es tancaria a casa per viure en solitud la seva eterna joventut? O, clavaria un cop de puny i sortiria al carrer fos quina fos la reacció de la gent? Què faria, autora? Dona’ns esperança, vinga!
        Penso que aquest bell relat no és dolent, ans el contrari és l’embrió d’un conte encara més bell i animo a la Magda Bistriceanu a seguir escrivint per a gaudi de tots i totes; crítics i jurats inclosos.

    • Feliu, la mida del relat marca molt la història i l’autora ha dit molt amb poques paraules, la qual cosa té mèrit, em sembla. Potser li retreuria una manca d’estil propi, escriu amb força correcció, però pel meu gust de manera massa impersonal.