La corredora

15.08.2017

El seu desig és ser eterna. Té un cos fibrat i atlètic. Corre. Sua. Esbufega rítmicament al compàs de la música eixordadora que prové dels auriculars. Corre ràpid, molt ràpid, com si algú li anés al darrere. I és així, efectivament. Ella vol córrer més que el temps. A tothora pren antioxidants i sucs detox i s’alimenta només de coses verdes. Creu que així neutralitzarà l’envelliment progressiu dels seus teixits.

Surt a córrer quan el sol s’està ponent. La ciutat se li ofereix amb aquella llum irrepetible de cada capvespre, i poc a poc la foscor li va fent el jaç per a les seves activitats perverses.

La corredora mata iaies perquè no suporta que li mostrin com serà, com es farà. Aguaita com s’afanyen a arrecerar-se de la nit, i amb una excusa qualsevol les acompanya i, vencent el fàstic que li fan, s’hi abraona i les mata. A cops. I mentre deixa caure el cos vell inert a terra, s’hi acosta a un pam de la cara inhalant el darrer alè de la morta i sent com si l’ànima finada s’endinsés pels porus oberts de la seva pell suada, i es nota d’immediat més àgil, més jove, reviscolada.

Passat el tràngol, torna a emprendre la seva cursa rítmica i harmònica, i amaga, en el lloc més fons de la butxaca del xandall del Decathlon, al costat de l’Iphone 7, la seva immensa covardia.