La clemència del César

12.12.2014

El periodista brasiler Armando Nogueira va definir el penal com una sentència de mort en què el botxí pot acabar essent la víctima. És, sens dubte, una definició precisa i molt ben formulada, però té un petit, petitíssim defecte: no preveu la possibilitat que el presumpte botxí pugui no ser la víctima i s’acabi convertint en l’heroi. D’entrada sembla que un penal només admet tres possibilitats i, en canvi, n’hi ha, com a mínim, una més. Vegem-les: 1) El penal es converteix en gol, i el porter, en víctima; 2) el porter para el penal i passa de víctima a botxí; 3) qui xuta envia la pilota als núvols i es converteix en el seu propi botxí. Em sembla que no cal posar exemples de cap d’aquestes possibilitats.

Looking for Eric, de Ken Loach

Looking for Eric, de Ken Loach

La quarta alternativa és tan rara que poden passar anys i panys sense veure-la feta realitat. Aquí sí, doncs, que estic obligat a posar un exemple, extret d’un partit entre el Barça i el Múrcia jugat a les Corts el 21 de gener del 1951. En el minut tres, segons la crònica que va escriure Santi Garcia per a La Vanguardia, «Basora había sido obstruído junto a la puerta, pero ya nadie está acostumbrado a que se sancionen determinadas faltas dentro del área de penal». Sembla, doncs, que Basora, el gran Estanislau Basora, va ser objecte d’una obstrucció que Francisco Bienzobas, l’àrbitre, va considerar penal. El públic no hi va estar d’acord, tot i que la decisió afavoria el Barça, i va esbroncar l’àrbitre. César Rodríguez, el gran César, el davanter centre blaugrana, tampoc no hi va estar d’acord. No va esbroncar, esclar, l’àrbitre, però, «creyendo injusta la sanción decidió no aprovechar una ventaja que juzgó inmerecida» (S. Garcia), i va pendre una decisió insòlita: va xutar suaument la pilota a les mans de Martí, el porter del Múrcia. El públic, en plena comunió amb una decisió tan magnànima, va aplaudir la clemència de César. Una escena preciosa, espectacular, tot i que, com reconeixia S. García, «no sé hasta que punto permisible en el fútbol profesional».

Aleshores no se sabia fins a quin punt una acció d’aquesta mena era permissible, en els nostres dies em temo que es consideraria del tot inadmissible i, per tant, bona part del públic no l’aplaudiria, sinó que l’esbroncaria. O, el que ve a ser el mateix, em sembla que en els camps de futbol dels nostres dies hi ha més tendència a aplaudir un penal trucat, enganyant l’àrbitre, i el gol que sol venir tot seguit, que no pas a esbroncar el jugador que enganya l’àrbitre, excepte en el cas, esclar, que qui simula sigui un jugador de l’equip contrari. No posaré cap exemple de tot això, perquè n’hi ha un de tan recent que tothom el deu tenir present. Més val que dediqui el poc espai de què disposo a una escena de Looking For Eric (2009), una pel·lícula de Ken Loach. Eric Bishop, el pobre desgraciat protagonista del film, pregunta a Cantona, el gran Eric Cantona, quin moment dels seus anys com a jugador recorda amb més satisfacció. Cantona deixa bocabadat el seu admirador en descartar uns quants gols inoblidables i recordar una passada meravellosa a Denis Irwin ―«una ofrena al déu del futbol», com la defineix Cantona— en un partit del Manchester United contra el Totenham jugat el 9 de gener del 1993. El pobre Eric Bishop, estupefacte, pregunta a Cantona: ―«I què hagués passat si Denis no hagués marcat?» La resposta de Cantona és preciosa: ―«Hem de confiar en els companys. Si no hi confiem, estem perduts».

D’això es tracta. De jugar i de poder confiar en els altres jugadors —tant els del propi equip com els del contrari― i, per descomptat, en l’àrbitre. Si no hi podem confiar, convertim el futbol en una mera llista de rècords i de trofeus aconseguits costi el que costi. Si no es respecten les regles del joc ―i la dignitat del rival― el futbol es converteix en un abús, com diria J.L. Borges, de l’estadística. I això en els temps de César Rodríguez, el gran César, no passava. Messi va superar fa un parell d’anys el seu récord de gols. El que ningú no podrà superar mai és el seu exemple.

PS: Podeu veure l’escena del film, la jugada i alguns dels millors gols de Cantona amb el Manchester United en aquest vídeo:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Potser que control.leu les publis dels depredadors sobre st domenec: fan pena i sn un menyspreu a lñas intel=ligentsia
    supers