La claredat fonamental

27.06.2019

Dissabte 29 de juny Jaume Coll Mariné, participa amb altres poetes osonecs, al recital d’inauguració de la seu de la Fundació Miquel Martí i Pol. Coll Mariné ens parla del llegat del poeta de Roda de Ter.

Miquel Martí i Pol

Vaig començar a llegir Miquel Martí i Pol quan devia tenir setze anys, i llegia L’hoste insòlit i Suite de Parlavà, que eren dos llibres que, pel que fos, voltaven per casa. Amb ell, en part, i amb Bartra de bracet, vaig començar a llegir versos. Al cap de poc ja arrufava el nas quan en sentia el nom per la llufa de moralista de casal d’avis que li havien penjat —i que encara li pengen. Fa cosa d’un parell d’anys l’he tornat a agafar, i sobretot me n’han interessat tres coses.

La primera és una mena de claredat d’idees i claredat de llengua des del primer moment. La segona és la poesia primer religiosa, després de conflicte i finalment de trencament amb la cosa religiosa dels primers llibres, i aquell aire mig blaibonetià mig maragallià que s’hi respira i que lliga amb el primer que deia. La tercera és el que Segimon Serrallonga en deia la «claredat fonamental». Martí i Pol va aconseguir una cosa que és dificilíssima: una potència cívica que abans d’ell segurament només devia haver aconseguit Verdaguer. Va aconseguir saltar les quatre parets dels diguem-ne lectors de poesia i ser útil a tota una corrua de gent que veia (i veu) que alguns neguits molt fondament humans es fan més clars en els seus poemes.

I aconseguir tot això, com deia, és dificilíssim, i Miquel Marti i Pol ho va fer sense abandonar mai el seu deure com a poeta cap enfora, és a dir, com a poeta cívic, ni abandonar (i això és el més important i el que ho aguanta tot) el seu deure de poeta cap endins, és a dir, cap a ell mateix i cap a la poesia.