La cismogènesi i el referèndum invers

14.12.2017

Sembla que el gruix de l’independentisme espera que el 21D sigui l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació, una mena de ratificació «legal» del que es va celebrar l’1-O. L’argumentació utilitzada és que aquest no va produir els efectes esperats pel que fa a la legitimació de l’independentisme a Espanya i a Europa, i que és una molt bona idea aprofitar la convocatòria d’eleccions per fer aquesta «ratificació», encara que les considerin il·legítimes.

Un domador de lleons

Molta gent fins i tot està afirmant que una victòria clara portarà, de manera gairebé automàtica, a la implantació de la república catalana. I tot això malgrat que l’independentisme s’hi presenta dividit i per separat en llistes purament partidistes. La situació, doncs, no és gens òptima: si aconsegueix una victòria clara, cosa que no és gens descartable, diguin el que diguin les enquestes, no sembla que tingui un pla preparat i viable per aprofitar-la i avançar en el seu programa polític, ni que la divisió interna li faciliti trobar-ne ràpidament un si això passa.

I això és degut al fet que els dirigents independentistes han quedat estabornits i força fora de joc després de l’aplicació creativa i intensa de l’article 155 de la Constitució per part del govern Rajoy. Una aplicació, per cert, que ha demostrat el nivell d’agressivitat politicojudicial al que pot arribar l’aparell central de l’estat sense forçar excessivament la maquinària. I amb l’amenaça constant d’activar més mecanismes, que podrien molt bé tornar a passar per aquella màxima que diu que l’estat té el monopoli legal de la violència.

Però cada dia que passa està més clar que no només l’independentisme s’està prenent el 21D com un referèndum: els partits que aposten per reforçar la unitat d’Espanya amb Catalunya a dins també afronten aquestes eleccions de manera similar. En aquest cas, però, l’objectiu no pot ser més oposat al de l’independentisme: el veuen com una mena de referèndum de recentralització.

I dels seus discursos sembla desprendre’s que, si el guanyen, consideraran que la ciutadania haurà avalat el seu projecte de futur per a Catalunya, cosa que implicarà no només la fi del projecte sobiranista, sinó també de l’autonomia tal com estava configurada fins ara. I es concretarà, entre altres coses, en la defunció del model d’immersió lingüística i també d’uns mitjans de comunicació catalans públics potents, equivalents a una «estructura d’estat». Per això se’l pot qualificar de referèndum invers.

Un projecte polític anomenat recentralisme

És a dir, que a diferència de l’independentisme, aquest recentralisme -eufemísticament i erròniament qualificat d’«unionisme»- té un programa polític molt concret per aplicar en cas de victòria i també té les estratègies i les eines preparades per dur-lo a terme. De fet, una part ja les estan executant: unes estan incloses en aquesta aplicació creativa del famós 155, mentre altres, com el FLA del Montoro o les de la CORA de la Soraya, ja fa temps que s’estan implantant i consolidant. I per aconseguir-ho el govern Rajoy i els que li donen suport, és a dir, el gruix dels partits «constitucionalistes» i les institucions de l’administració central, estan aprofitant a fons els efectes de la cismogènesi que comporta el conflicte.

Per a qui el sorprengui aquesta paraula, pot trobar la definició i l’aplicació al conflicte polític català en aquest article: Saps què és una cismogènesi? N’estàs vivint una de grossa. Seguint aquest concepte es pot veure que les últimes dècades el recentralisme és un projecte que ha tingut tant o més vigor que l’independentisme. I l’augment de la bel·ligerància mútua que han suposat els preparatius del referèndum de l’1 d’octubre, el mateix referèndum i les conseqüències posteriors, li ha permès a aquest recentralisme poder aplicar mesures excepcionals en la línia dels seus interessos últims sense que hi hagi hagut gaire marge per oposar-s’hi.

I també ha comportat un efecte que ha sorprès molta gent: l’aparició a Catalunya de molts partidaris de la unitat d’Espanya, que han sortit de l’armari i se senten forts per fer aixecar la seva veu contrària al projecte independentista, i no només penjant banderes espanyoles als balcons. I ho han fet acompanyats de grups de nostàlgics del franquisme que, gràcies a la bel·ligerància general contra l’independentisme, estan actuant amb una certa impunitat.

Culpar la víctima

Fa pocs dies el líder de Podemos, Pablo Iglesias, sense utilitzar el concepte de cismogènesi, va dir que aquest ressorgiment de l’extrema dreta era deguda al procés independentista català, i va donar a entendre que potser havia estat una estratègia buscada per l’independentisme, seguint allò de «com pitjor, millor». Molta gent se li va tirar a sobre perquè van considerar que Iglesias estava culpant a la víctima de l’agressivitat de l’agressor, com es culpa una noia violada per anar amb minifaldilla.

Però, molt al contrari, qui sí que sembla que juga a aprofundir la cismogènesi a propòsit són els líders del recentralisme, que són bàsicament el PP i Ciutadans, mentre el PSOE aparentment no té més remei que anar-hi a remolc, superat per la situació. Perquè ho han fet amb un discurs i una línia d’acció que, lluny de rebaixar la tensió, l’ha augmentada exponencialment. I tot això a força de faltar al respecte als adversaris polítics independentistes i tractar-los, implícitament i explícitament, de malalts mentals i de delinqüents.

És a dir, els han menyspreat i ridiculitzat obertament, de manera fins ara impune. De fet, ja s’ha dit en moltes queixes prèvies: Rajoy i altres representants del bàndol recentralista fins i tot han fet servir expressions calcades a les del llenguatge dels maltractadors.

Menyspreu i ridiculització sistemàtics

I el subtext està clar: consideren els adversaris no com a éssers al mateix nivell, sinó humanament inferiors, als quals no només se’ls ha de castigar penalment, sinó que també se’ls pot menysprear i ridiculitzar. Això sí: si abjuren, si desisteixen públicament de les seves conviccions, aquest maltractament potser s’acabarà, en una dinàmica jurídica perversa que s’allunya dels fets provats i se centra en la confessió de l’acusat. Pedro Vallín, en un article acabat de publicar a La Vanguardia titulat Renuncia a Lucifer, equipara això directament amb els autos de fe de la Inquisició.

L’última figura jurídica utilitzada en aquesta escalada és el «delicte d’odi», una figura que, curiosament, podria aplicar-se en conjunt a l’estratègia dels líders de la recentralització. Però no hi ha perill que això passi, perquè la seva interpretació de la legislació, molt discutible, és corroborada una vegada i una altra per un aparell judicial que els és més que pròxim. No sé si té raó Pablo Iglesias suggerint que els líders independentistes han buscat a propòsit el cos a cos, però si és així, són uns passerells de primer ordre. I si no potser també, perquè hi havia molt poques possibilitats que no passés el que ha passat.

De fet, es pot dir que l’independentisme ha caigut en la trampa de la cismogènesi, negligint que aquesta encara és complementària, i que per molt hegemònic que se senti, encara hi ostenta un paper subaltern. I a més, que la força que té no és només mèrit propi, sinó que en gran part és fruit de la interacció amb l’adversari recentralitzador, en una dinàmica d’escalada de l’agressivitat mútua que té, com a mínim, 15 anys d’història, i en la qual la major part del temps ha anat a remolc de l’impuls de l’adversari.

A la boca del lleó

El punt en què estem es pot resumir en forma de metàfora visual: com un domador amb excés de confiança, l’independentisme ha ficat el cap dins la boca del lleó ferotge, i aquest l’ha tancada. I allà té el cap, entre les dents del lleó, que ara mateix està salivant. Perquè el que ha passat els últims mesos, de fet, ha reforçat la posició hegemònica del recentralisme i ha aprofundit en la subalterna de l’independentisme. Vaja, que no és el millor moment per a mesurar les forces, però per obra de la maniobra agosarada de Mariano Rajoy el que tenim al davant en forma d’eleccions autonòmiques són dos referèndums creuats i completament oposats entre dos bàndols amb forces desiguals. Per una vegada, doncs, Rajoy s’ha arriscat, i com que ell i els que li donen suport s’hi juguen molt, estan posant tota la carn a la graella.

En definitiva, que el que estem vivint és una campanya de dimensions gegantines en la que el bàndol hegemònic està jugant a fons amb totes les armes que té disponibles a favor del seu referèndum, una campanya en la qual el camp de batalla no són les institucions, sinó les ments dels ciutadans. I ho estan fent amb l’estratègia de pressionar els més indecisos i dubtosos, combinant la ridiculització i la deshumanització ferotge de l’adversari amb la por a més ofensives político-judicials si torna a guanyar l’independentisme. Davant d’aquesta agressivitat els líders independentistes estan força dividits i no estan sent capaços d’oferir un projecte clar. A no ser, és clar, que tinguin una estratègia secreta extraordinària, cosa que no s’ha de descartar del tot, però que, a hores d’ara, sembla més aviat «pensament màgic».