La Catalunya traduïda

17.02.2015

Que els catalans llegim diaris catalans traduïts és un absurd que ens condueix a situacions com la que em disposo a explicar a continuació. A La Vanguardia, hi llegeixo unes declaracions de Francesc Cabana, historiador (un dels escassos que conec que no escup sobre la burgesia de Catalunya). Hi reprodueixen les declaracions de Cabana en una comissió del Parlament sobre els quartos (uns quants milions) que el president Pujol no va declarar a Hisenda:

“No ens consta clarament que vingui d’una herència, un llegat o una donació”.

Però Cabana no va dir això exactament. La Vanguardia no reprodueix al cent per cent el que va dir en aquella sala del Parlament. El que va dir Cabana és (ho he sentit a RAC1 aquest matí):

“No ens consta clarament que vingui d’una herència, ni d’un llegat, ni d’una deixa”.

Va dir deixa, no donació. Per què La Vanguardia en català és tan poc fidedigna? Perquè és una traducció de La Vanguardia en castellà. Agafen les declaracions de polítics, economistes, artistes, etc., catalans, les tradueixen al castellà i després les retradueixen al català. Un joc d’ous, com poden veure. I vull fer constar tota la meva admiració per la feina del Magí Camps i el seu equip, correctors lingüístics del diari. Tot i que no hi té res a veure. (No m’animo a escriure que són figues d’un altre paner perquè aquesta és una expressió que em fatiga, m’enerva i em fa vomitar bilis negra, alhora que ens torna a tots, una mica, pageses fragatines d’aquelles d’abans, que arribaven a Lleida amb els paners de figues damunt del cap).

Tant El Periódico com La Vanguardia en català tenen aquest peu coix. Són diaris traduïts, en què les declaracions no estan recollides amb exactitud. Si algú volgués fer un estudi sobre com s’expressa un polític català, o qualsevol altra personalitat, no ho podria fer a partir d’aquests dos diaris –els més importants del país, la cosa no deixa de tenir gràcia, tot i que no gaire-.

Això, com deia la meva àvia Carmen, és una olla de cols. Podem perpetuar-ho decàdes i dècades, amb la minva d’expressivitat i fidelitat que comporta, o bé s’hi pot posar remei. Els diaris en català han d’estar escrits en català directament, no pas traduïts d’una altra llengua. Si el que vull són traduccions, ja faig amb les shakespearianes de Joan Sellent. I si el que vull són sabatilles, me’n vaig a La Casa de les Sabatilles de la Baixada de la Llibreteria. Així de senzill.

Respon a Araceli Bayán Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Comentaris
  1. A veure, Sr. Gomà, li fatiga “figues d’un altre paner” però no els “jocs d’ous” ni les “olles de cols”? Que potser troba més noble la cuinera casolana que la pagesa fragatina? O és que senzillament no li agraden les figues? Posats a fer el pagès, no menystinguem cap faceta, home.
    Bon article, però.

  2. Sabeu que en teniu de raó!
    Però no són només les traduccions, hi ha diaris escrits originàriament en català que no poden amagar la seva incessant contaminació morfosintàctica espanyola. Els articulistes pensen que els patrons lingüístics que més s’assemblen a l’espanyol, són els més precisos, els més graciosos, els més moderns.
    Mare meva! I el més trist és que els correctors sembla que ho estimulin. Supòs que creuen que com més s’assembli a l’espanyol a més lectors arribaran. Per aquest camí, el català acabarà convertint-se en un dialecte de l’espanyol.

    • Com a l’article d’aquest mateix “Núvol” que porta per títol: “Que Déu ens agafi confessats”

      • Perdoneu!!
        Ara veig que no era a Núvol aquest article!
        Acabat d’escriure-ho m’ha estranyat a mi mateix, però em va fer tant mal d’orelles que encara em dura i m’he precipitat.
        Torno a demanar perdó.

  3. A mi també m’ha tocat el voraviu això de les pageses fragatines. Trobo que no cal fer la gracieta menystenidora en un tan bon article.

  4. Tots tenim les nostres manietes, però tanta com per fer vomitar bilis negra !? A mi que m’agrada tant, aquesta dita ! O, si no, com traduiríem: “Ser harina de otro costal”? Els amics de La Vanguardia i El Periodico segur que no s’hi trencarien gaire les banyes: “És farina d’un altre costat”. Ho veu com vostè els està donant males idees, amic Gomà !? O és que, en realitat, vol denunciar que aquests diaris mai la usarien per la raó que ells pensen que fa pagès? És això, oi? O no? Estic fet un embolic. M’ha deixat ben parat.

  5. És clar que dec una explicació de la meva tírria a l’expressió ‘ser figues d’un altre paner’. És una expressió que ha fet fortuna, tanta que s’ha tornat una mica marejant. Exactament com ‘tirar la tovallola’. També es pot tirar l’esponja, o plegar, o desistir, o abandonar, o rendir-se.
    Sobre les figues d’un altre paner, estic convençut que és una expressió que ha patit la infantilització dels folkloristes del XIX sobre l’idioma català. Això és, que si en el català popular de la taverna figa és cony i paner és cul (i cul, en català popular, també és cony: ‘ensenyar el cul i les vores’ és ensenyar el cony), devia ser una frase feta picant, maliciosa, divertida. No aquesta cosa tan hortofructícola d’avui dia. Ens hem d’imaginar moltes frases fetes ara aparentment innòcues dites en una taverna catalana del XVIII amb tothom borratxo. En veuríem el sentit exacte, abans que els erudits trinxessin la llengua popular i la convertissin en apta per a lletres de cançons infantils. Com la cançó “Ton pare no té nas”, que és directament una manera de dir ‘fill d’una relació adulterina’ a algú. Si ton pare no té nas i ta mare és xata, com és que ton germà petit té el nas de patata? Només hi ha una explicació.

    Però l’escrit no va d’això, esclar. Si els he empipat amb aquest petit estirabot, els demano que em disculpin. Sobre les pageses fragatines, la meva àvia Teresa, cap el 1900, les veia passar per Alpicat camí de la ciutat de Lleida, amb els paners de figues al cap. Les famoses figues fragatines.

  6. Ui, que se’n poden dir de coses, d’aquesta història dels diaris traduïts. Em faig un tip de riure –per no dir altra cosa– tot sovint quan publico l’article quinzenal, i això que per decisió pròpia em faig jo mateixa la traducció al castellà (versió imprescindible, ja que és la de l’edició impresa) que, tot i així, continua sent la que mana respecte del meu original a l’hora de l’edició web en català del diari on col·laboro: hi surten unes frases, uns adjectius… Mentre que la versió castellana va a missa, sense ni un retoc als col·loquialismes o cultismes que m’hagi vagat de fer servir. I en català, ufa, quines coses que em fan dir… L’última: “boca muda mai no és batuda” (havia escrit “muts i a la gàbia”).

    Per cert, ¿em sabeu dir la diferència entre les dues dites? Hi he desistit.

    • http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp:
      «”boca muda mai no és batuda (o retuda)”: Refrany que aconsella d’anar amb compte a parlar massa.»

      Espinal, M. T. : “Diccionari de sinònims de frases fetes” (UAB, PUV i PAM):
      «”Muts i a la gàbia” […], fórmula per a imposar silenci»

      Em sembla que «Boca muda…» aconsella parlar amb prudència, altrament un pot rebre un cop a la boca.
      Crec que «Muts…» equival, d’entrada, a un imperatiu directe. En els exemples d’ús que dóna Espinal, va amb exclamació; també en els que donen Raspall i Martí al seu «Diccionari de locucions i de frases fetes» (Edicions 62)

      En un cas tindríem, doncs, un consell; en l’altre, d’entrada, una ordre directa

      • Gràcies, Josep-Maria, un gust saber-ho. Ara que, en el context de l’article, “muts i a la gàbia” és del tot adient, i potser pertinent, d’aquí el meu comentari. Per no parlar de la connexió amb els lectors que les dites procuren. Una dita no sentida és una dita morta…

    • Mercè,
      Si presentes els articles en català i te’ls han de retocar tant… potser vol dir que no ho fas tan bé com et penses, no? Que un mateix es pensa que en sap molt i a l’hora de la veritat necessita unes quantes bugades perquè s’entengui!

  7. Doncs «La Vanguardia» i «El Periódico» tenen gent dedicada a millorar el resultat del pas de la versió castellana a la catalana. Sempre hi haurà coses que serien molt més genuïnes si no hi hagués la traducció, però el producte resultant, en aquestes dues publicacions, té cara i ulls.

    Aneu, en canvi, a la versió catalana d’Economia Digital. Vocabulari i gramàtica grinyolen escandalosament. Dubto que hi hagi algú que doni un cop d’ull a la traducció (en aquest cas també és una traducció, la versió catalana) abans de publicar-la. Potser darrerament hi ha hagut una mica de millora, però Déu n’hi do la distància que hi ha amb els dos diaris a què es refereix Gomà.

    També és cert, però, que Economia Digital ha fet el pas d’oferir una versió en català, malgrat la distància ideològica d’aquesta publicació amb el catalanisme. I que els defectes es poden anar corregint. I fins i tot, com en els dos diaris esmentats per Gomà, es pot arribar a fer una edició catalana original.

  8. «Francesc Cabana, historiador (un dels escassos que conec que no escup sobre la burgesia de Catalunya)»

    Ves que no hi tingui res a veure el fet d’estar casat amb la Maria Pujol, germana del Molt Honorable, i que no li plagui d’escopir cap a casa…

  9. Tres apunts:
    1. Les traduccions són inevitables, em penso. Cada cop més. L’únic que cal és que n’estiguin ben fetes. I, naturalment, quan es transcriuen entre cometes les declaracions d’una persona no han de traduïr-se si s’han fet al mateix idioma en què està redactat el diari.
    2. Crec que el problema es planteja en tots dos sentits: també és habitual trobar a les edicions en castellà de LV o EP errors a causa de la traducció deficient de l’original en català.
    3. Finalment, quant al cas concret que cita i sense perjudici del que he dit al punt 1, la paraula “deixa” -que no trobarà vostè a cap text legal català- es defineix pel DIEC com “donació singular d’un o més drets o coses, ordenada en disposició testamentària”. Es tracta, al meu parer, d’una definició poc acurada, ja que una deixa és, en realitat, un llegat o, si es fa favor de qui té la condició d’hereu, un prellegat.

    • Perdoni, senyor Martín, aquí no es parlava de si “deixa” és una paraula apropiada o no, si és precisa o si no sé què. És una declaració textual d’un senyor i l’han canviada, i això no es pot fer. El senyor Gomà simplement explicava la raó per la qual s’havia produït aquest canvi. Però intentar defensar que es canviï una paraula que ha dit un senyor simplement perquè és poc correcta jurídicament…

      • Benvolgut vigilant,
        Al punt 3 del meu comentari vaig comentar el sentit de la paraula “deixa”, però “sense perjudici del que he dit al punt 1”, en què afirmava justament el mateix que vostè diu ara.
        Gràcies i salutacions.

  10. I es produeixen erros tan grossos com el que vaig trobar fa molt temps a El Periódico
    Traduir Santiago Carrillo per Santiago Galta

  11. Vist al Regió7, l’endemà dels atemptats de París: “la comunitat musulmana i la mongeta…” (traduït de l’agència EFE: “la comunidad musulmana y la judía…”). Llastimós.

  12. No cal traduir per deformar les declaracions d’algú. A vegades passa que algú fa unes declaracions polèmiques i vols saber exactament què ha dit. Encara que els diaris les posin entre cometes, he tingut ocasió de comprovar, lamentablement, que els redactors, o no saben què vol dir això de les cometes, o els importa poc l’ètica periodística. Sort que actualment és més fàcil accedir a les fonts per comprovar-ho.

  13. Havia dit que volia La Vanguardia en català. Em vaig adonar del què comenta l’Enric Gomà i excepte els primers dies de sortida de l’esperpèntica traducció que fa el diari, torno a llegir La Vanguardia en castellà. Ho faig també per no perdre el poc català que sé i per no agafar vicis. Cada diari com estigui pensat. M’agrada molt i llegeixo premsa en català amb l’Ara o El Punt Avui.

  14. No són només La Vanguardia i El Periódico, els que tradueixen. També ho fan els diaris escrits originalment en català. Totes les notícies que provenen d’agències en espanyol (EFE, Europa press…) passen pel traductor automàtic i, moltes vegades, grinyolen, patinen i fan pena.

  15. ¿Significa que los periódicos continúan siendo más leídos en castellano y que la traducción al catalán la pagan las empresas con parte de las subvenciones que reciben de la Generalitat?