La caricatura de Raquel Sans

En un article d’ahir mateix, l’editor de Núvol, Bernat Puigtobella criticava l’actitud de TV3 envers el procés sobiranista, doncs considera, entre altres coses, que la cadena pública de Catalunya ha pres partit des de sempre. Tot i que comparteixo algunes de les crítiques de l’article, com la visió antropològica de la cadena i la seva relació amb la cultura, em va cridar l’atenció un dels postulats dels últims paràgrafs:  Puigtobella exposava que la caricatura de Raquel Sans del conegut programa Polònia treia credibilitat a la presentadora i a l’informatiu en sí, doncs és una necessitat que el periodista conservi sempre “l’autoritat de postular la realitat”.

Em sembla aquesta una molt bona ocasió per reflexionar sobre l’objectivitat dels mitjans. Podríem debatre sobre el paper que la cadena pública catalana ha de prendre en el procés en el qual ens trobem, però a mi m’agradaria anar més enllà i centrar-me en aquesta suposada autoritat que tenen els mitjans per “postular la realitat”, ja sigui a Catalunya, a l’Estat Espanyol o a la Xina Popular.

Entenc que en els últims 20 o 30 anys, les escoles de periodisme de tot el món s’hagin esforçat per intentar que els seus alumnes separin informació d’opinió i subjectivitat d’objectivitat, entenent-los com a binomis semblants al blanc o negre. Així, un periodista és vist com aquella persona que ens porta la realitat al sofà de casa, funcionant com un túnel d’espai-temps o una finestra directa als fets que han succeït. Aquesta visió s’ha estès en la societat i exceptuant la premsa esportiva, on es permet tot, actualment un periodista que no intenta esborrar les seves marques d’autor és vist com un frau, com un mal periodista. De la mateixa manera, aquells que, com els amics de Polònia, intenten deformar la visió periodística dels mitjans, són vistos com a maltractadors dels mitjans rigorosos, i han de veure com reben la reprovació d’analistes com Puigtobella.

El periodista, però, no va caminant per La Rambla i es troba la realitat pura i immaculada, ni l’agafa amb guants de làtex per portar-nos-la fins a les nostres llars. La veritat i la realitat no es poden captar tal com són, sinó que els subjectes com nosaltres les entenem a través de les nostres experiències, sempre usant un llenguatge concret que estructura les nostres ments. Per tant, els mitjans de comunicació, conduïts per subjectes humans, ens porten igualment una experiència de la realitat, disfressada amb el que Albert Chillón anomena retòrica de la objectivitat, aquesta aparença i intent d’extreure les marques que el periodista, sense més remei, sempre deixa en el seu discurs periodístic.

No pretenc atacar la credibilitat periodística, doncs en cap cas això ha d’afectar al rigor i a la imparcialitat del periodista, ja que són termes que no es trepitgen entre ells. Les noves (i a aquestes altures, ja no tant noves) formes periodístiques ens demostren que els fets són tractables des de nombrosos punts de vista sense perdre mai l’ètica periodística i portant als espectadors informacions concretes i honestes.

Per tant, la benvolguda Raquel Sans no és en cap cas la guardiana de la veritat, sinó que ella i el seu equip del TN de TV3 creen un discurs retòric rigorós i imparcial sobre uns successos que consideren d’interès públic. Cal valorar i premiar la imparcialitat sense oblidar que la subjectivitat no és una opció: és una característica humana de la qual el periodista mai podrà fugir.