Fin’amor

2.08.2014

Poesia i fotografia es posen al servei de l’art en el nou poemari del poeta Jordi Carrió. Un paisatge de lletres i imatges és el que presenta aquesta obra, titulada Fin’amor (Curbet Edicions), i il·lustrada amb les fotografies de Maria Espeus. Jordi Llavina n’ha escrit l’epíleg, que podeu llegir aquí.

Jordi Carrió

Jordi Carrió, autor de "Fin'amor"

Jordi Carrió, autor de "Fin'amor"

Ja fa uns quants anys que vaig entrar, no recordo si cautament o no, en la poesia de Jordi Carrió. Em va fascinar de seguida. El poeta, de tan fingidor com s’hi mostrava, disfressava els seus versos de prosa. Però em va semblar que tenia una comesa clara: la paraula ha de refulgir nua i mineral. “No ho descalcis tot. És la memòria de qui et llegeix que dóna sentit al que escrius”.

En Jordi és un poeta autèntic, que es rabeja en el moment de bellesa com un raig de llum es rabeja un instant en una fulla molla de rosada. No s’hi val a confiar-se, però. Quan et penses que aquell poema te l’enduries emmarcat a casa per penjar-te’l a l’estudi, i poder-lo així contemplar hores i hores, un vers espars fa per maneres de trencar-te el coll o, si més no, d’esgarrapar-te la llengua que, encara que silenciosa, l’estava confegint. Un poeta autèntic se serveix de la bellesa per reivindicar la seva veritat. I aquesta veritat particular té molt a veure amb la que han cantat alguns grans poetes de la història: som unes pobres criatures moridores a qui es concedeix la treva d’una vida més o menys curta, més o menys memorable. Gaudim-ne, doncs, i expliquem-ho en vers! “La sang pren un escalf novell —deia en Carrió en un poema antic— i entre sospirs el cor comú batega”.

Maria Espeus

Fa poc vaig entrar del tot incautament a l’estudi de la Maria Espeus. He de confessar que no estava gens preparat per al que m’esperava. Era un dia perfecte de tardor, poc després de la mort de Lou Reed: un migdia tardorenc no pas pel que feia al calendari, ja que parlo de les acaballes del mes d’octubre, sinó pel que feia al temps meteorològic. Un dia gris, de llum plúmbia i calitjosa, dels que conviden a l’exercici de la memòria i, potser, a la ingestió de licors forts.

Les obres que hi ha penjades en un espai ampli, generós, que respira, no us ofeguen, ni us assetgen. Però és com si vetllessin els vostres passos. La Maria viu a l’estudi, en la mateixa casa, i jo no podia deixar de pensar que totes aquelles belles noies retratades, que us commouen, o el seu amic Ryuichi Sakamoto, la imatge del qual —interpretada segons la càmera de l’artista— du el mateix calfred que la seva música, no podia deixar de pensar que tots aquests personatges, un cop la fotògrafa se’n va a dormir, en pic la Maria clou els ulls, continuen vetllant aquell espai, continuen vivint en l’esglai del seu fantasma. Que és el fantasma intimidador de la bellesa i de la veritat. És per això que dic que no hi estava preparat. Ja em feia paga, esclar, de trobar-me amb nues figuracions de la bellesa, que m’assaltarien des dels racons del magne estudi. El que no comptava de cap de les maneres és que l’art de la Maria em posaria al coll el tall de navalla de la veritat. Amb prou feines si gosava respirar, i mirava que els meus passos fossin petits i gens renouers, d’una cambra a l’altra, d’un espai al següent. La seva és una bellesa de veritat. Una veritat que, de tan bella, arriba a ferir.

Fin’amor

Foto de Maria Espeus

Foto de Maria Espeus

Els versos d’en Jordi i les imatges de la Maria han creat una bomba de rellotgeria que pot fer a miques el cor del llegidor-observador incaut: pareu compte, per tant, amb aquesta obra! Tracteu-la bé, amb una cura extrema. Gireu els fulls amb delicadesa, i penseu que darrere la pàgina que passeu hi ha una imatge que dorm, o un poema que no vol ser desvetllat per la mà, sinó per l’ull i per la sensibilitat. La serena poesia d’en Carrió, que té un títol medieval i una consistència clàssica, conviu fructíferament, en un sever contrast enriquidor, amb la bellesa del cos llegit per la Maria, una bellesa que no envelleix: i és que, a aquest cos jove i modèlic en la seva estilització —forma que vola, que no pesa— i en la seva captinença que acabarà sent, indefectiblement, una pila de carn corrompuda i morta, la Maria ha sabut destil·lar-li l’ànima. La mirada de la noia capturada per la fotògrafa Espeus, baldament sigui amb els ulls clucs o amb la impossible simetria dels seus peus, fereix tant com un dels versos del meu amic Carrió, que consigna el desig i l’absència: “Escriuràs la set. La malenconia de l’aigua enyorada”.