La cambra de les meravelles

16.01.2016

Anna Moner acaba de publicar Gabinet de curiositats (Pruna Llibres), un llibre que aplega en diferents capítols algunes de les curiositats que han suscitat l’interès de l’escriptora valenciana Annar Moner. “La cambra de les meravelles” és el primer capítol i el podeu llegir en primícia a Núvol.

'Com elles' ens duu a connectar amb poetes internacionals del segle XX.

Anna Moner visita la cambra en la qual guarda petits tresors

Cada dia visite la cambra en la qual guarde els petits tresors que, bé per caprici, bé per gust, he anat acumulant al llarg dels anys. Una sala de dimensions variables, reservada al gaudi privat, on vaig aplegant, seguint pautes pròpies dels col·leccionistes d’èpoques passades, una sèrie de peces úniques i peculiars que, cadascuna a la seua manera, han provat de donar una visió particular del món i de la naturalesa humana. De tant en tant, imagine aquestes singulars i valuoses adquisicions –almenys per a mi- en algun antic i selecte gabinet de curiositats convivint amb la banya d’un unicorn, l’esquelet d’una sirena, algunes criatures deformes immerses en substàncies tèrboles a fi de preservar-les de la corrupció o altres éssers elaborats mitjançant l’alquímia dels somnis. Un munt d’exquisideses i rareses provinents dels diversos àmbits que em desperten interès -com ara el científic, l’històric, l’artístic i el literari, i sovint de les cruïlles en què conflueixen, interactuen, es barregen i es contaminen-, que conserve en estoigs de plata repussada folrats per dins de suau vellut carmesí, ocultes a les mirades alienes, en aquest santuari recòndit, ple d’amagatalls. Algunes m’han arribat per atzar o per atraccions personals irrenunciables, i unes altres, a través de recerques; totes, però, si es conjuguen les circumstàncies idònies, es manifesten sempre amb la nitidesa del primer jorn.

Cada vegada que m’endinse en aquest espai, una estranya llum em permet de contemplar amb claredat les pedres de la platja de Jersey que Víctor Hugo recollia i després signava; la nit d’aquell “any sense estiu” que la jove Mary W. Shelley concebé la fascinant criatura híbrida; la figura insòlita i fràgil, de mans desproporcionades, de Paganini, el Violinista del Diable; la màgia que nia en els poemes visuals de Joan Brossa; l’ombra contrafeta del vampir de Murnau; la veu ambigua de Chet Baker; les atrocitats surrealistes del príncep Vibescu, el depravat personatge creat pel corrosiu Apollinaire; l’angoixa de Joseph Cotten en Breakdown, de Hitchcock; la pintura feral, agosarada i vigorosa d’Artemisia Gentileschi, hereva de les tenebres caravaggesques; la música sanguínia de Txaikovski; l’íncub d’ulls rogencs que ens desafia des del malson de Füssli; la nit negra i blanca que l’hivern del 1855 amortallà Gerard de Nerval, el poeta de Les quimeres; La noieta d’Aughrim, la cançó irlandesa que Michael Furey cantava a Gretta Conroy en el relat de Joyce, abans que la neu caiguera sobre tots els vius i sobre tots els morts; Coppelius, l’Home de l’Arena de Hoffmann, que arranca els ulls dels infants que no volen dormir; els gots de làudan calent sense sucre que consumia diàriament De Quincey; els cims pensamenters de Perejaume; l’enigmàtica bellesa de la màscara mortuòria de La desconeguda del Sena; la precisa i esveradora descripció de la mort d’Ivan Ílitx; les butxaques de l’abric que Virginia Woolf omplí de pedres abans de submergir-se en les aigües del riu Ouse; les ales membranoses de l’Avutarda geminis que persegueix Antoni de Montpalau per Pratdip en la novel·la de Perucho; el rostre alabastrí del cadàver de Laura Palmer; la gorra i el vel que ocultaven el cap i el rostre de Joseph Merryck, l’Home Elefant; la mirada hipnòtica de Harry Houdini; l’ànima de Poe que, banyada per l’ombra del corb, no es podrà aixecar mai més!; un simple gest de Philip Seymour Hoffman; la podridura que supuren els esquinçalls de carn atrapats en la trama del llenç del retrat de Dorian Gray; el misteri dels ulls d’argent que ens fiten des de les plaques de coure dels daguerreotips; la bellesa inquietant de les faules creades per Agustí Villaronga; les profunditats matèriques teixides per Tàpies; la bellesa mòrbida de la Venere medicea del museu de La Specola de Florència; les ombres animades que Georges Méliès creà a l’estudi cinematogràfic de Montreil-sous-Bois; els renecs australians de Frank Hurvey ressonant a les banquises antàrtiques mentre fotografiava l’Endurance encallat en les plaques de glaç, el cadàver desnodrit de Camille Claudel abans que fóra llançat a la fosa comuna del petit cementeri del sanatori de Montdevergues; els espectres de Catherine Earshaw i Heathcliff que Emily Brontë condemna a vagar pels ermassos de Yorkshire… Un recull de talismans que, en cada visita, a més de proporcionar-me un immens plaer, m’ajuden a bastir mons paral·lels, paradisos artificials, en els quals perdre’m.

Podeu fer un tast del llibre en aquest vídeo: