La brossa

No hi ha res a fer. Aquesta tarda se l’emportaran. Se sentirà, com altres cops, el cruixit d’uns peus vora l’escala. Veus. El so llunyà d’un interruptor que es prem. Algú que s’agafa fort a la barana i la barana que fa nyic. Un buf. Un altre buf. I, al final, tot plegat anirà molt més ràpid del que ens imaginàvem. Què en deu pensar, ella? Ho sap, que no tornarà mai més d’aquest viatge? La dona ho va deixar ben clar: «Demà, tot això ha d’anar de dret cap a la brossa». I va assenyalar-la amb l’índex, a ella i a les quatre bosses de plàstic botides amb papers que fa un temps que l’acompanyen. La vida, ben mirat, és una merda. Sobretot si ets una trista caixa d’embalatge.

Però… les caixes d’embalatge, tenen consciència? Si en tinguessin, aquesta de ben segur que es recordaria de quan ella —carregada de llibres— i l’home —sol— van pujar per primera vegada a les golfes. De quan l’home hi portava la dona i tots dos xisclaven fort, l’un recargolat amb el cos de l’altre. Dels dies de silenci, de pols i de foscor; l’un ben igual que l’altre. De les rates. De quan, anys més tard, l’home i la dona van tornar a acostumar-se a pujar a les golfes i cridaven encara més fort, aquest cop sense tocar-se però amb els ulls i els músculs en una tensió fortíssima, com si tallessin l’aire. Si aquesta caixa d’embalatge tingués consciència, tots aquests records s’anirien succeint, en flaixos i en fiblades, mentre l’home baixés l’escala.

I aleshores, l’acte final. «La brossa». La paret de la dreta està convençuda que més enllà de les dues escales —les d’aquestes golfes i les del pis de baix— no hi ha res més que un pou fosc per on cauen les caixes usades, els llibres vells i els mobles que es trenquen o passen de moda. Que què hi ha al final del pou i si el camí es bifurca o continua essent només un de sol per les caixes, els llibres i els mobles? D’això, la paret de la dreta, que és d’idees fixes i tendeix a no encaparrar-se en gaire res en general, no en vol ni sentir a parlar. La paret de l’esquerra, en canvi, creu que més avall de la planta baixa hi ha d’haver necessàriament un soterrani il·luminat per un sostre especial, fosforescent. I te’l descriu amb pèls i senyals, encesa en una mena d’èxtasi transitori. Jo, que estic al mig i em recolzo en totes dues, cada cop tinc més dubtes. I si no hi hagués res de res?

El moment ha arribat. Se senten cruixits de peus. Se sent la veu de la dona que diu «ens hem d’afanyar». Una barana que fa nyic. El ressò de dos passos que enfilen els graons. L’home que panteixa… Miro la caixa i, per un instant, em sembla que es belluga. Ha estat un moviment lleu, gairebé imperceptible, però real. El darrer. Mentre se l’emporten —buida, ratada i miserable— penso en la sort d’haver nascut paret i no haver de patir per què hi ha més enllà de les escales. Les parets, tothom ho sap, som molt més sòlides que les persones. I durem per sempre.