Otegi: com construir / destruir la pau

13.01.2016

Patricia Gabancho ha llegit la biografia sobre Arnaldo Otegi escrita pel periodista Antoni Batista, en què l’ex parlamentari d’Herri Batasuna apareix retratat a partir de la seva història política i personal, amb una prosa que, com diu Gabancho, bascula entre l’èpica i la poètica.

Arnaldo Otegui i Antoni Batista  |  La Campana Editorial

Arnaldo Otegi i Antoni Batista | La Campana Editorial.

Antoni Batista té dues qualitats perfectes per enfrontar-se al tema Otegi. Escriu de meravella, cosa que l’ajuda a construir una biografia que bascula entre l’èpica i la poètica; i coneix Euskadi –hauríem potser de dir Euskal Herria—com el palmell de la mà, des de fa anys, que vol dir que fa temps que parla amb tothom, i quan dic tothom dic tothom. Ha treballat el terreny com si el volgués llaurar, que de fet és una de les intencions presents: Antoni Batista ha volgut sempre i vol construir entesa i pau. Entesa en el sentit d’enteniment: que aquells que s’ho miren des de fora hi entenguin alguna cosa, i la pau no cal definir-la. Pau és pau. No es pot parlar del País Basc sense haver parlat molt amb la seva gent: no basta amb anar-hi i observar, ni llegir el que se n’escriu: cal el contacte directe amb la gent presonera d’aquest procés diabòlic que va des de la violència a la pau en el marc d’un Estat peculiar i insidiós. D’això va aquest llibre, bastit entorn de la figura mítica –ja avui—d’Arnaldo Otegi, possible lehendakari futur, que l’autor contribueix a mitificar encara més. El llibre és, però, excel.lent. I amb pròleg, també èpico-poètic, de David Fernàndez.

Sense voluntat de fer cap spoiler, val la pena repassar alguns dels aspectes que el llibre proposa. La qüestió és com fer la pau: com i qui. Definir Otegi com el Gerry Adams basc és establir un paral·lel amb Irlanda, i sens dubte el tema quadra, però no del tot. No cal dir que l’interlocutor d’Adams era una altra cosa, i cal que l’interlocutor hi estigui a l’altura, però la violència sempre és social, sempre tracta d’una societat escindida i ferida moralment i mortalment. A Irlanda l’odi, social i religiós, és una herència que es traspassa a la següent generació: és una terra arrasada històricament, matxacada, destruïda, en què la violència era un aprenentatge semblant a un ritu d’iniciació, que abastava tothom. L’extensió social de la complicitat també es dóna al País Basc, perquè són circumstàncies en les quals cal prendre partit. Les novel·les de Bernardo Atxaga expliquen molt bé el detonador d’aquesta resposta popular a una agressió duríssima, física: però és una resposta relativament recent, que s’ha embolicat terriblement amb la política i que, a partir de la democràcia, s’ha vist confrontada amb un rebuig social creixent, fins que el camí brutal ha quedat invalidat, una victòria de la societat, de la gent. És cert que constatar això i canalitzar-ho cap a una iniciativa de pau que ha resultat desigual entre les parts requeria un lideratge fort. Otegi, doncs.

Un Otegi que el llibre construeix des de la infantesa: paisatge, llengua, terra; arrels, en definitiva. Agafar la pipa semblava una opció natural, com a Irlanda: vol dir que hi havia un punt d’inconsciència, d’aventura juvenil. Otegi té estudis de filosofia i de teologia, molt basc tot plegat: és un home transcendent. És interessant com Batista se situa equidistant: ni combrega amb el discurs oficial ni combrega amb la violència, que sempre repugna, que sempre és condemnable, que sempre crea víctimes, és a dir, que reprodueix l’odi, el dissolvent social més poderós que hi ha. Però jo recordo haver vist, en un diari d’abast espanyol, una entrevista a Otegi amb una fotografia enorme en primer pla i un comentari que venia a dir: fixeu-vos, aquesta és la mirada d’un assassí. Antoni Batista furga en les interioritats d’ETA, en les seves múltiples versions, però també en l’entorn: famílies i presos, i repressió i tortura: Intxaurrondo i les medalles penjades al pit dels responsables. També repassa, és clar, els ministres. O sigui, l’autor confronta experiències i estratègies. Després de llegir aquest llibre, ho sabem tot sobre els processos de pau, les treves i les “treves trampa” i de la necessitat de la violència que es genera als extrems, siguin les cuines del PP, siguin les cuines d’ETA, simètrics (i no estic dient que tinguin la mateixa responsabilitat, perquè hi ha una diferència entre entorpir la pau i prémer el gallet apuntant la nuca d’una persona).

Finalment, el llibre explica llargament el discurs d’Otegi, que per cert és a la presó perquè al carrer, amb el seu missatge de pau, faria nosa en els equilibris polítics del País Basc, tan lligat orgànicament a l’Estat, malgrat tot. Vull dir que aquest tema està trufat de lluites creuades per l’hegemonia política –res que no coneguin els catalans. La conclusió és que és més fàcil fer la guerra que fer la pau, sobretot tenint en compte la poca disposició dels governs espanyols a tirar endavant una realització que pensen que els compromet. Quan un govern considera que el conflicte és més útil, estem davant d’un problema seriós d’Estat. Res que els catalans no coneguin, un altre cop. Dit això, si volen aprofundir en les contradiccions dels uns i dels altres, aquest és el llibre. Otegi hi queda com un àngel de la pau, però això és també necessitat politica. Tothom té els seus pols d’ombra. I, si després de llegir Otegi. La força de la pau teniu ganes de tastar una mica més l’excel·lent ploma d’Antoni Batista, no us perdeu la “biografia” que va fer fa uns anys de Montserrat, des del símbol a la realitat històrica. Genial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. “Dit això, si volen aprofundir en les contradiccions dels uns i dels altres, aquest és el llibre. Otegui hi queda com un àngel de la pau, però això és també necessitat politica”.

    Jo diria que Otegui, pot ser sí que ara és un “àngel de la pau”, però malauradament no sempre ha estat així. (Sense que això serveixi com a posicionament a favor del seu empresonament, el qual rebutjo per raons legals: l’actual empresonament és fruit de l’ancarnissament estatal en contra d’ell, pas de cap legislació).
    Dir que l’Otegui des de sempre ha estat “un àngel de la pau” ve a ser com ara el discurs sobre en Nelson Mandela, que més d’un vol fer passar com un fervent seguidor de la no-violència i s’oblida del seu currículum com a participant a la lluita armada.

    Atentament

  2. Pero ustedes ¿han vivido alguna vez en el País Vasco? Da la impresión por su comentario al libro que nunca han estado allí y lo desconocen. Llamar Ángel de la Paz a Otegui y proclamarle como futuro Lendakari clama al cielo: Clama al cielo de las victimas de ETA, de la violencia no solo física sino psicológica vivida durante años en una tierra a la que amo profundamente desde mi infancia, en la que he vivido partes muy importantes de mi vida y donde tengo amigos del alma.