La biblioteca en temps mutants

30.06.2014

El Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes (ILC)  i amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones , impulsa #DeCapçalera. L’objectiu d’aquest projecte és fer palès el vincle entre els escriptors i les biblioteques públiques del país. Toni Sala, que és l’autor de capçalera de la Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols, parla dels reptes de futur de les biblioteques.

Abdul Kassem Ismael, un gran visir de Pèrsia del segle X que allà on anava s'enduia una biblioteca de 117.000 volums. Per transportar-la necessitava 400 camells

 

Fa uns vint anys, en un paràgraf d’Una història de la lectura, Alberto Manguel va rescatar la història d’Abdul Kassem Ismael, un gran visir de Pèrsia del segle X que allà on anava s’enduia una biblioteca de 117.000 volums. Per transportar-la necessitava 400 camells, que feien una caravana de dos quilòmetres. La història encara és més maca si s’hi afegeix que aquests camells estaven educats per mantenir cadascun la seva posició a la fila, perquè els llibres viatjaven per ordre alfabètic.

Segurament la biblioteca del gran visir no passa de ser una llegenda, però encara l’altre dia vaig veure per internet la fotografia d’una biblioteca de viatge de Napoleó, la biblitoteca personal i portàtil que s’enduia a les campanyes: una caixa de fusta folrada amb cuir i en forma de llibre, de la mida d’un parell de capses de sabates, amb tres rengleres de dotze llibres cadascuna a l’interior.

Vaig pensar que, hereu de la biblioteca mòbil del gran visir, el llibre de llibres de Napoleó era un antecedent de l’ebook, aquesta biblioteca electrònica que ara mateix tinc aquí a sobre la taula i que m’enduc allà on vull. Una biblioteca que quedarà desfassada de seguida, perquè molt aviat ja no caldrà descarregar-se un llibre, ja no caldrà tenir-lo, transportar-lo, perquè els llibres, les biblioteques, avui ja són per tot arreu.

“El universo (que otros llaman la Biblioteca)”: l’al·legoria de Borges s’ha tornat literal. L’aire està ple de prestatgeries amb pràcticament tots els llibres que trobaríem en paper – molts més, de fet, perquè s’han desbordat les edicions digitals. Caminem entre pàgines invisibles, pràcticament infinites, d’infinits llibres, com qui diu entre partitures d’incomptables obres per interpretar. No és que els llibres siguin entre nosaltres, sinó que nosaltres ja som entre ells, la gran majoria al nostre abast: la porta d’entrada a aquest món inacabable és una pantalla que podem dur a la butxaca.

Si la biblioteca és arreu, com és que les biblioteques físiques, tal com les hem entès fins ara, no s’han ja convertit en ruïnes sinó que veiem que es mantenen i que fins i tot prosperen? Per una banda, perquè com més incorporeïtat més cos es necessita. No hi ha esperit sense cos: l’esperit demana sempre una torna material. Però més enllà d’això, perquè no se’ns transformin en ruïnes, hauran de veure-les a venir i adaptar-se a un nou món i a uns temps bàrbars – en el sentit de diferents i difícils d’entendre – que Alessandro Baricco va glosar en una sèrie d’articles publicats al diari la Repubblica l’any 2006, ajuntats després en un llibre – n’hi ha una edició castellana a Anagrama, Los bárbaros -, i que valdria molt la pena que els bibliotecaris llegissin, perquè miren de fer una primera exploració d’aquesta nova realitat.

Les biblioteques de pedra, tal com les hem conegut, haurien de convertir-se en l’ancoratge de les digitals. No pas per les activitats que puguin fer al voltant dels llibres, que també – la biblioteca d’Alexandria tenia un museu, uns jardins, fins i tot un petit zoològic; altres bilioteques han tingut laboratoris, i tot suma, però tot això és perifèric -, sinó, al contrari, perquè s’hi mantingui el que hi ha al cor mateix dels llibres. Les biblioteques hauran de batallar per no convertir-se en una màquina més, hauran de batallar per la seva llibertat, com s’ha hagut de fer sempre. Al contrari del que podria semblar, les biblioteques, avui, s’haurien tornat més importants, com a salvaguardes de l’ànima dels llibres, i la feina dels bibliotecaris més essencial, perquè personificarien el moll de l’os d’aquests llibres. Sempre han tingut una responsabilitat gran, i les responsabilitats es posen a prova en els moments de canvi. ( Serviria donar un cop d’ull als canvis que hi ha hagut i hi està havent ara mateix al món editorial. Un bibliotecari no és tan diferent d’un editor: hi ha molt a aprendre del que han viscut els últims anys aquests professionals.)

Els sumeris parlaven dels catalogadors de llibres com dels “ordenadors de l’univers.” Avui el gros de la catalogació la fan els ordinadors elèctrics, però la direcció d’aquests ordinadors, l’ànima, la humanització d’aquests llibres infinits, necessitarà l’aportació dels bibliotecaris. A les altes instàncies estatals, però sobretot als pobles i als barris i en el contacte directe amb els lectors. Com a intermediadors, han d’acomplir dues funcions, l’una conseqüència de l’altra: triant-los ( fornint-los ), garantir la llibertat de l’usuari respecte els llibres.

Com es fa, això, com s’obren i es mantenen obertes les vies a la llibertat? S’ha fet molt famós últimament un vers de Margarit que diu “La llibertat és una llibreria”. El vers està bé, però la llibertat la defineix millor una biblioteca. Són biblioteques, el que periòdicament cremen els represors: a Nínive i a Alexandria, a Berlín i a Sarajevo, al Quixot i a Farenheit 451. Poc o molt la llibreria es mou per interessos comercials, i això vol dir que allà el lector hi té l’última paraula, i n’ha de sortir satisfet. En una biblioteca pública, en canvi, els llibres es mouen per interessos que si no són humanistes tampoc són comunitaris, i l’humanisme no és res més que la llibertat.

Hi ha maneres més subtils d’assetjar la llibertat, a més de censurar o cremar llibres. Una de les més habituals en temps de canvis és l’ofegament per excés. La multiplicació de llibres gràcies a internet ha tingut un efecte semblant al que devia comportar la invenció de la impremta. Tot just un quart de segle després que la primera impremta comencés a funcionar, un impressor i humanista de Venècia, Girolamo Squarciafico, ja va fixar-se en la paradoxa que “els llibres en abundància fan menys estudiosos els homes.” Era com portar a unes conseqüències perverses el quarantè fragment d’Heràclit, que avisa que “aprendre moltes coses no ensenya a tenir seny.” Amb una frase que després Nabokov citaria més d’una vegada, al cap d’uns segles Flaubert mostraria el revers de les paraules d’Squarciafico: “que savis que seríem si només coneguéssim cinc o sis llibres.” La paraula clau és “criteri.”

Perquè són l’essència de la cultura – i doncs, de l’ordre -, en el moment que els estats es defensen a si mateixos deixant l’ensenyament a la deriva, o sigui atacant-lo, les biblioteques encara poden resistir convocant al seu entorn les inquietuds intel·lectuals, que són les més difícils de perseguir, i les que ens constitueixen. Jo he vist a les biblioteques les persones més culturalment actives i inquietes dels pobles i els barris. Convé no espolsar-se-les, ser-los útils, estar-hi atents i no deixar-se portar per triomfalismes enganyosos. Les biblioteques tenen una feina discreta i essencial. En els moments més desesperats, els bibliotecaris han treballat a favor dels llibres – penso en els llibres d’Aristòtil salvats de les successives destruccions de la biblioteca d’Alexandria; penso en les biblioteques senceres salvades durant la Guerra pel doctor Rubió. Ara que la informació ens arriba fins al coll en aquesta selva espessa i salvatge, necessitarem matxets per ensortir-nos-en, matxets que han de ser directes, personals, humanitaris.

Alessandro Baricco

Per tot això caldrà intel·ligència i concentració. Baricco diu, cap al final del seu llibre, sobre la preservació de l’essència que històricament hem pres pel cor dels llibres: “Em sembla que es tracta de ser capaços de decidir què volem dur del món vell fins al món nou. Què volem que es mantingui intacte, encara que sigui en la incertesa d’un viatge fosc: els lligams que no volem trencar, les arrels que no volem perdre, les paraules que encara volem pronunciar sempre i les idees que no volem deixar de pensar. És una feina refinada, una cura. Al gran corrent, salvar allò que estimem. És un gest difícil perquè no significa salvar-lo “de la mutació” sinó “en la mutació.” Perquè tot el que es salvi no serà de cap manera el que vam salvar del temps, sinó allò que vam deixar mutar, perquè es tranformés ell mateix en un nou temps.” Dit d’una manera diferent, benvinguts a la resistència.

“Yo que me figuraba el paraíso / Bajo la especie de una biblioteca”, va escriure Borges, quan ja s’havia tornat cec. Al segle XIII, Richard de Fournival comparava les biblioteques amb un jardí on “els ciutadans podien recollir els fruits del saber.” M’agrada imaginar-me-les com els oasis que els camells internàutics necessiten per abeurar-se.