El sentit d’un gest

2.01.2013

A El sentit d’un final, de Julian Barnes, publicada per Angle Editorial i admirablement traduïda per Alexandre Gombau i Arnau, tots els personatges tenen el seu misteri, i per això els seguim fins a la darrera pàgina; però la més misteriosa és la mare de la Veronica, la primera xicota d’en Tony, el protagonista.

Julian Barnes

En Tony és un jubilat que intenta fer un repàs honest de la seva vida i la relata en primera persona, però dubta contínuament de la fiabilitat dels seus records; entre tots els fragments del passat, el que enfoca més és la seva curta relació adolescent amb la Veronica i, concretament, un cap de setmana que va passar a casa dels seus pares a Chislehurst. És la primera i l’única vegada que es troba amb la família d’ella i se sent força incòmode. El pare i el germà l’observen amb una actitud entre irònica i condescendent, la xicota, sempre reservada, es torna encara més distant, i en canvi la mare, la senyora Ford, li somriu, li parla amb naturalitat i sembla que vulgui establir una complicitat estranya amb en Tony. Quan es queden tots dos sols per una estona, li diu, deixant-lo ben perplex: No deixis que la Veronica se t’enfili gaire. De tots els personatges, és el més enigmàtic pel que fa a la seva actitud, i alhora el que té una aparença física més ben definida: No s’assemblava gaire a la Veronica: cara més rodona, cabells recollits amb una cinta deixant a la vista un front ample, pes lleugerament per damunt de la mitjana. Tenia un cert aire d’artista, per bé que jo, a la distància d’ara, no sabria precisar ben bé com l’exterioritzava (mocadors de colors, capteniment despreocupat, cantusseig d’àries d’òpera, o totes tres coses). Quan en Tony està a punt de marxar de Chislehurst, amb la Veronica i el senyor Ford que l’acompanyen amb cotxe fins a l’estació de tren, la senyora Ford surt al porxo per acomiadar-se’n. Vaig fer-li un gest de comiat i ella va respondre, però no pas com faria la gent normal, amb el palmell aixecat, sinó amb una mena de gest horitzontal a l’altura de la cintura. Gairebé vaig desitjar haver-hi parlat més.

Julian Barnes | The Guardian

Aquest gest queda gravat a la memòria d’en Tony, com un missatge secret que no sap interpretar; també es grava a la memòria del lector, que no l’acaba de visualitzar però intueix que podria ser una pista per entendre el sentit ocult de la història. Poc temps després en Tony i la Veronica trenquen, en Tony segueix fent el seu camí, d’allò més normal, fins a arribar a un perfecte benestar burgès, i no torna a pensar-hi fins al cap de 40 anys, quan rep una carta en què se li comunica que la difunta senyora Ford li ha deixat 500 lliures i un diari de l’Adrian, l’amic de joventut d’en Tony, que també havia sortit amb la Veronica (després de la seva ruptura amb el protagonista) i es va suïcidar per unes raons no gaire clares. El misteri, la perplexitat, el desassossec, tot allò que en Tony havia sentit aquell cap de setmana i que havia desterrat metòdicament de la seva vida, torna a envair el seu ànim i l’obliga a reconsiderar el passat, coincidint amb el retorn de la senyora Ford a l’escenari: ella ja és morta, però la seva imatge de cop i volta reviu. Què volia dir aquell gest horitzontal arran de la cintura? En Tony haurà d’arribar al final de la història per donar-li un sentit, però no compartirà la seva revelació amb nosaltres. Els lectors anglesos de Barnes tenen milers d’hipòtesis, des d’una insinuació eròtica fins a una al·lusió a l’esterilitat de la Veronica. Però també podria ser que aquell gest, en aquell moment, no volgués dir res concret, i que prengués una força simbòlica al cap dels anys, simplement perquè la memòria d’en Tony necessitava convertir-lo en una prova, en una confirmació; simplement perquè manipular records pot ser tan divertit com interpretar una novel·la.