Julià l’Apòstata, l’antisistema

17.04.2016

Flavi Claudi Julià va ser l’únic emperador romà que va néixer com a cristià i que va abjurar-ne. Per això la tradició cristiana el va batejar amb el sobrenom d’Apòstata i s’ha considerat com un llibert compromès amb una lluita ja condemnada contra la dominació creixent d’un cristianisme en plena ascensió. “Julià l’Apòstata ha estat considerat com l’antisistema”, precisa el professor de grec modern i bizantí de la UB, Ernest Marcos. Adesiara Editorial, que ja havia publicat El banquet dels cèsars, traduït per Àngel Martín, ara ens proposa una nova obra escrita per l’emperador, L’enemic de la barba, traduït per Pau Sabaté. Aquest és el títol número 100 de l’editorial i la primera traducció literària del jove Pau Sabaté.

Julià l'Apòstata, presidint una conferència d'uns sectaris. Pintura d'Edward Armitage, 1875

Julià l’Apòstata, presidint una conferència d’uns sectaris. Pintura d’Edward Armitage, 1875

Nascut a Constantinoble, nebot de Constantí el Gran, que acabava d’instaurar el cristianisme com a religió oficial de l’imperi —la figura d’un sol Déu li va permetre establir un paral·lelisme entre ell i l’emperador, que només podia ser-ho un—, Julià i el seu germà van aconseguir sobreviure a la matança que els fills de Constantí van organitzar quan va morir el seu pare, per treure’s de sobre tots aquells que els poguessin fer ombra al tron. Aquest episodi segurament va marcar la relació del futur emperador amb la religió cristiana.

Julià, que deia que era traci per jugar amb la seva condició d’estranger, era el perfecte homo romanus sermo graecus, ja que era romà però de cultura grega. Va ser educat en grec i va viure la joventut allunyat del poder, però el 355 el seu cosí Constanci II el va nomenar Cèsar de la part occidental de l’imperi, i li va encarregar protegir la Gàl·lia. Després dels èxits aconseguits a la zona, el 361 va ser proclamat august pel seu exèrcit a Lutècia (París) i, si bé semblava imminent una guerra civil entre les dues parts de l’imperi, la mort sobtada del seu cosí ho va evitar i li va facilitar el camí al tron. Va ser llavors quan va renegar públicament del cristianisme i es va declarar pagà i neoplatònic.

Però el paganisme de Julià no era el mateix paganisme que practicaven els antics, sinó que l’entenia d’una manera molt diferent. “En els anys de joventut que va passar a Nicomedia, va entrar en contacte, d’entrada, amb un platonisme racionalista i dialèctic, que en aquell temps encara no havia sucumbit del tot a l’embat místic de les doctrines de Jàmblic, en la persona d’Eusebi de Mindos”, un dels mestres de l’emperador, tal com explica Pau Sabaté a la introducció. Per tant, el paganisme de Julià era no era tant una reivindicació vital de l’exaltació de la llibertat i del sexe, sinó que més aviat era un paganisme místic, escèptic, que reivindica la mesura, la contenció, la castedat.

Aquest gir místic, del qual ens parla Sabaté, no se circusmcriu només en la religió sinó que abasta tot el pensament i la societat culta. “Venim del racionalisme grec, de tota la filologia clàssica i hel·lenística, en què s’arriba a un materialisme extrem, i per un d’aquests girs de la història difícilment explicables, es torna cap a un misticisme i una metafísica exageradament complicada”, ressalta el jove traductor. En aquest sentit, Sabaté considera que aquesta obra és molt actual, perquè “vivim en una societat força descreguda i estem molt tranquils, creiem que és el resultat d’una mena de progrés i que aquí s’aturarà; però les coses evolucionen: fa 30 anys el paper de la religió en la política es donava per acabat i mira ara”.

L’enemic de la barba

Després d’haver-se instal·lat a Antioquia, i cansat de ser ridiculitzat pel senat i pel poble per la seva barba —que simbolitzava la saviesa i que duien els intel·lectuals i filòsofs—, ja que els habitants de la ciutat s’afaitaven, Julià l’Apòstata publica L’enemic de la barba, una obra plena de sarcasme i ironia, “en què enumerava els vicis de la ciutat amb irritació i afegia no poques coses a l’estricta veritat”, explica Ammià Marcel·lí a la seva Història, fragment que Pau Sabaté recull a la introducció del llibre.

El Misopogó o L’enemic de la barba, escrit en grec àtic de la Segona Sofística —que feia 800 anys que no s’utilitzava—, és una “obra peculiar”, segons Sabaté. És una interpretació molt interessant del rerefons cultural d’Antioquia que Julià fa en “primera persona”, en què explica com creu que ha de ser el poder, moralment justificat, en un lloc en què el cristianisme és l’extensió de la immoralitat: Antioquia, tot i ser una ciutat cristiana —i de fet, va ser la ciutat dels primers cristians—, era disbauxada i mancada de contenció. L’obra, que es troba a mig camí del discurs però també de la sàtira de “pinzellada autobiogràfica”, aborda dos punts principals: d’una banda, parla com un personatge ingenu i ben intencionat intenta canviar un sistema corrupte fins als fonaments, i, de l’altra, en aquest discurs Julià aborda la personalitat psicològica, ja que no només hi parla de política, sinó d’ell mateix. “Sembla una mena de testament”, explica Sabaté, ja que va ser l’última obra que va escriure poc abans de morir travessat per una fletxa —alguns creuen que era romana— en una batalla contra els perses.

La visió política de Julià l’Apòstata, que va ser un gran seguidor de l’emperador filòsof Marc Aureli, no és pragmàtica, sinó platònica, i això és el que el condueix a considerar-se superior. A ell no el van criar per ser emperador i, per tant, ell es va dedicar sempre a la vida intel·lectual i contemplativa. “Quan portes una persona així a les clavegueres del poder imperial romà naturalment se sent imbuït d’una superioritat moral”, reflexiona Sabaté. També és molt platònic el seu refrenament davant del sexe, ja que menysprea la sexualitat en general, així com l’ostentació d’austeritat davant dels malbarataments exagerats dels altres. “Julià l’Apòstata és útil per a la societat neoliberal. Els grecs ho van inventar tot”, destaca el traductor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El que va instaurar Constantí com a religió oficial de l’imperi no va ser el cristianisme bíblic, va ser una apostasía sorgida de la mescla de fonts cristianes i, sobre tot, de les religions paganes que fins aquell moment eren majoritaries i detentaven l’oficialitat a l’imperi.

    Després d’aquest fet -i del concili de Nicea- va prendre força l’obra endimoniada contra els seguidors de Crist i l’Evangeli del Regne. Obra que, primer, amb l’espurgació de qualsevol ombra de “judaisme” i, més tard, amb la institucionalització del papat, l’església católica romana va arribar a uns dels cims més elevats de la apostasía.

    Atentament