Judith Butler, un pensament per a l’acció

14.10.2018

Avui dilluns 15 d’octubre a les 19.30h a la Plaça de Joan Coromines Judith Butler conversarà amb Fina Birulés sobre qüestions de gènere. Moderades per Marta Segarra, aquestes dues pensadores feministes són un dels plats forts de la Biennal Ciutat Oberta. Elisabet Vives ens presenta aquí la figura de Judith Butler. 

Judith Butler conversa al Born CC dins el cicle D.O. Europa| © Ariana Nalda

De què va l’obra de Butler? Aquesta pregunta se l’ha feta molta gent, amb pretensions ben diferents. De ben segur que alguns l’han feta amb to burleta, d’altres amb to acusador. Totes dues maneres de fer la pregunta són especialment possibles en el món filosòfic (analític) anglosaxó, com testimonia per exemple Ernest Gellner en la seva diatriba contra el Postmodernisme al llibre Postmodernism, Reason and Religion. Jo me la faig aquí des de la sorpresa agraïda: em pensava que en sabia la resposta a priori, però m’equivocava. M’equivocava perquè esperava només una teoria del gènere, i m’he trobat sobretot una teoria política.

L’obra de Butler va doncs, de política. Més concretament, de criticar i subvertir les categories i presumptes fonaments que regeixen la vida política actual – fins i tot els suposats límits entre el que és polític (exterior) i el que és psicològic (interior). En aquesta tasca, és fonamental qüestionar la “naturalesa donada” del subjecte. Seguint l’estela de Nietzsche, que nega la diferència ontològica entre el llamp i la seva llampada, és a dir, entre el subjecte i els seus actes (veure Genealogia de la Moral, 13), Butler afirma: “No hay agente detrás de la acción, sino que el agente se construye de manera variable en la acción y a través de ella” (El género en disputa, Paidós).

Aquesta afirmació posa les bases dels temes centrals del seu pensament: el de la identitat i el de la representació. Per una banda, el tema de la identitat no s’ha d’entendre com un problema subjectiu – que formulem normalment d’aquesta manera: “Jo em sento això, jo m’identifico així” –, sinó que fa referència al problema ja present en els presocràtics, com Heràclit, del principi d’identitat. Butler, en la seva crítica a la noció de subjecte, considera que la identificació, que comporta que a=a i que a≠¬a, juntament amb la ficció de la seva estabilitat i coherència, és una imposició violenta, en la qual el gènere juga un paper central, en la mesura que és a través seu que ens humanitzem, que som com a subjectes: “Jo” és (sóc) ja home o dona, fins i tot abans de néixer.

La traducció política d’aquesta crítica no ha de ser, segons Butler, la creació d’un nou marc per a la concepció del gènere. La filòsofa americana és conscient que la invenció d’utopies (basades, per exemple, en una suposada Arcàdia prepatriarcal) és sempre més aviat una fugida que una solució política. Per contra, el projecte de Butler, explicitat en El género en disputa, aposta pel següent: en primer lloc, per identificar clarament els mecanismes violents d’imposició de la masculinitat i l’heterosexualitat, que són la univocitat del sexe (fonamentat en una naturalització violenta), la coherència interna del gènere i el marc binari (home-dona) per a sexe i gènere.

En segon lloc, per analitzar de quina manera s’originen i es reprodueixen aquests mecanismes, fins i tot per part de teories parcialment crítiques amb aquests mecanismes com la psicoanàlisi i l’estructuralisme.

En tercer lloc, un cop entesa la normativitat, per fer-la trontollar a través de l’ampliació d’allò possible i allò visible. Si bé la repetició dels mecanismes i categories que sustenten l’heteronormativitat no es pot aturar, sí que es pot subvertir: la repetició (la còpia) pot arribar a realitzar un desplaçament de les categories, en lloc de consolidar-les. I quin és el lloc principal d’aquest desplaçament? El cos. El resultat ha de ser la multiplicació i multiplicitat de les identitats, també en un mateix, i la politització d’aquesta (auto-)multiplicitat, que implica una pèrdua del jo tal i com l’ha concebut Occident des de fa més de 2.000 anys.

Judith Butler | © Ariana Nalda

Precisament, la renúncia al “subjecte unitari” fa problemàtica, per altra banda, la representació política. De fet, aquesta és la pregunta inicial de El género en disputa: cal un subjecte (en aquest cas, la “dona” o les “dones”) per a la representació (en aquest cas, la que exerceix el feminisme com a moviment polític)? La pregunta no es resol del tot en aquesta obra, sinó que Butler hi ha seguit pensant fins ara. La resposta més actual que hi ha donat l’autora es pot trobar, per exemple, a Desposesión: lo performativo en lo político, en què, tot dialogant amb Athena Athanasiou, arriba a la conclusió que “entrar en formes de col·lectivitat” és la manera de superar el jo que es concep en termes de possessió.

El pensament de la filòsofa americana captiva perquè viu, perquè respira, perquè és valent. En lloc de defugir les tensions dins del corrent de pensament en què se situa (el postestructuralisme) i en el moviment en el qual s’insereix (el feminisme), com fan molts intel·lectuals, ella les afronta de cara, perquè sap que la coherència fictícia no s’aguanta indefinidament. El seu rigor intel·lectual es plasma en l’anàlisi crític de les seves pròpies fonts i en el diàleg constant amb elles. I finalment, la seva voluntat de multiplicar (de fer múltiple) el pensament, es plasma en l’ús de les preguntes. Els seus textos són plens de preguntes, dirigides a ella mateixa i als seus lectors, com si la pregunta esdevingués la concreció estilística en el llenguatge de l’ampliació de possibilitats. Perquè tots sabem que darrere d’un interrogant, el pensament, en lloc d’acabar, tot just comença.