Josep Pla sense Josep Pla

Destino acaba de treure La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, amb una faixa groga, on es llegeix: “Un esdeveniment literari. Un text de Josep Pla desconegut i inèdit fins ara.”. La segona frase és exacta; la primera, un frau.

La vida lenta no és una obra literària, això és, escrita per l’autor amb voluntat d’estil, i no pas amb un estil neutre com el d’un prospecte. (Una altra cosa seria que un lector es mirés amb ulls literaris el Codi Civil, els avisos dels aeroports o els rètols de les botigues, com aquell de la plaça Urquinaona, La Solípedobovinera.).

Arcadi Espada ho anomena “prosa de agenda”, tot comentant unes altres notes per a un altre dietari, a l’apassionant Notas para una biografía de Josep Pla dins una antologia publicada a Ediciones Omega. Només un maníac escriuria amb voluntat d’estil els apunts de l’agenda o la llista de la drogueria (fent metàfores arriscades i suggerents a partir de Norit a mano para prendas delicadas).

Aquestes Notes per a tres diaris reunides a La vida lenta són monòtones, rutinàries, escrites sense ambició literària, com bé ens informa el prologuista Xavier Pla,. La seva lectura és feixuga, ensopida. Exasperant. El títol no enganya, la vida se’t fa més llarga mentre el llegeixes. Els escrits són reiteratius, calcats els uns dels altres. Fins i tot Xavier Pla els titlla de “grau zero de l’escriptura”. M’estimo més no imaginar-me com seria un pastís que fos el “grau zero de la reposteria”.

Tots els dies de La vida lenta s’assemblen com dues gotes d’aigua (tret dels viatges, que hi aporten un pessic d’amenitat, tampoc no gaire). En tots hi plana un to baix i amarg, una repetició martellejant d’accions, impressions i pensaments, en un registre gris i apagat, sense interès. Res a veure, doncs, amb l’estil esplèndid dels millors escrits de Pla. Aquells que el van convertir en un escriptor de pes.

És cert, com assenyala Xavier Pla, que tot el que es refereix a Pla interessa i atrau un seguit de lectors. Als estudiosos, als planians impenitents i als tafaners compulsius. Però això no justifica, em sembla, la publicació i la distribució de La vida lenta com s’ha dut a terme. Si no els fa res, prenguem com a paral·lelisme les quatre novel·les de Mercè Rodoreda anteriors a Aloma. Després dels vuitanta anys de la seva primera edició, la Fundació Mercè Rodoreda les va reeditar recentment d’una manera molt discreta. No van optar per reeditar Sóc una dona honrada? i distribuir-la a tots els taulells de novetats amb una faixa que digués: “Un esdeveniment literari”. Abans de Nadal o, encara més, de Sant Jordi, l’haurien venut molt bé. El regal ideal per quan no saps què regalar. “Té, un de nou de la Rodoreda”. O una altra novel·la, Crim. Ja hi veig la faixa, llampant: “Una novel·la negra de Mercè Rodoreda”. Més d’un lector encara s’hi atansaria encuriosit: “Potser hi estrangulen la Colometa”.

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1953, 1957, 1964) és un parany per a desorientats i incauts. Per a tots aquells lectors de Pla que aspiren a trobar-hi un bon escrit (“desconegut i inèdit”, a més a més) d’un escriptor que admiren. Mirat ara, no és d’estranyar que J.V. Foix fes fonedisses unes llibretes amb cobertes d’hule negre on hi havia anat fent anotacions tota la vida. Es desconeix si les va cremar, estripar o llençar a la galleda de les escombraries. Esperem que no les fes desaparèixer dins de la pasta dels crusants.

Vaig conèixer de primera mà el que va suposar Pla per a una generació de catalan nascuts als anys vint i trenta. A casa dels pares, de petit, hi acostumava a venir a sopar sovint el jutge Sapera. Feia de jutge de faltes en un jutjat de Barcelona. Cap als primers vuitanta, va aconseguir plaça a Palafrugell i, com que tenia casa a Llafranc, se n’hi va anar a viure. Era un dels millors amics de mon pare. Solter, una mica extravagant, simpàtic, irònic, sentimental, loqüaç i molt catalanista. No es pot demanar més.

El jutge Sapera, que no va intercanviar mitja paraula amb en Pla, em sembla, va destacar tota la seva vida per un entusiasme immens cap a la seva obra. Quan venia a sopar a casa, ens acostumava a portar un tom de l’Obra Completa. Eren els anys setanta i vuitanta i t’adonaves que se l’havia llegit una i dues vegades. Fins i tot tres. S’havia llegit el seu exemplar, naturalment, no el que ens regalava. Aquesta maniobra peculiar, llegir un llibre i després regalar-lo com si fos nou, només la practica la meva mare, en el marc del seu gran projecte Estalvi Total que porta a terme dia a dia amb una tenacitat admirable. Al costat d’aquesta gran empresa, els plans d’austeritat de la troika són un joc de nens.

El jutge Sapera ens narrava fragments dels llibres de Pla amb devoció, rient i emocionant-se, els ulls brillants i la veu una mica presa. Anècdotes, sortides, pensaments, impressions, episodis. Jo he vist passatges sencers de l’obra de Pla teatralitzats al menjador de casa, molt abans que Flotats interpretés Ara que els ametllers ja estan batuts. Posats de costat, el jutge Sapera no quedaria en un mal lloc.

D’on naixia aquell entusiasme? Al jutge Sapera, l’obra de Pla li retornava la dignitat. A ell, a la seva cultura i al seu país. La dignitat que li havien arrabassat el règim de Franco (i també segles de menyspreus i prohibicions espanyoles, sense comptar-hi la cursileria autòctona, que és un tret diferencial molt nostre que, estranyament, no recull el Museu d’Història de Catalunya). Perduda la guerra, tota una generació de catalans es va agafar on va poder. Alguns, als escrits de Pla, un escriptor que es feia llegir. Aquest és el màxim elogi que es pot fer a un escriptor. Els catedràtics i professors de literatura ho han de guarnir una mica més, perquè d’alguna manera s’han de guanyar el sou. No els ho tinguin en compte.

Per últim, si m’ho permeten, discrepo en un punt del prologuista de La vida lenta i un dels màxims estudiosos de l’escriptor, Xavier Pla, al que, m’afanyo a deixar-ho per escrit, no sóc digne de cordar-li la sandàlia. També vull deixar clar que si la faixa és tergiversadora, el pròleg no ho és gens. Ara bé, el meu punt discrepant és aquest: Xavier Pla escriu que després de la guerra Josep Pla va publicar “llibres recuperats de l’època d’abans de la guerra d’Espanya, convenientment reescrits i ampliats”. Tinc dubtes que fossin “convenientment reescrits i ampliats”. Perquè a mi allò que m’atrau de Pla és l’estil sec i nervios, afamat, incisiu, sarcastìc i poètic, i per damunt de tot àgil, del Pla d’abans de la guerra. En el seu moment el van considerar un escriptor vulgar. Groller, esqueixat, descordat. Un escriptor sense sentiments elevats, fet i deixat estar, massa arran de terra. Potser per això m’agrada tant.

A moltes llibreries de vell, aquestes edicions dels anys vint i trenta es troben a uns preus molt raonables. Tampoc no cal que surtin de casa, Iberlibro es va inventar per a tots aquells que no es treuen el pijama en tot el dia. Coses vistes, Llanterna màgica, Relacions, Vida de Manolo, Cartes de lluny, Cartes meridionals, Madrid, l’adveniment de la República, Madrid, un dietari i Viatge a Catalunya. Sempre llegits en les primeres edicions dels anys vint i trenta. Per a mi, és el Pla a l’altre extrem del Pla dels anys cinquanta, seixanta i setanta que allargava els escrits innecessàriament, que repetia les mateixes idees i frases ad nauseam i que reiterava els adjectius sense parar (sensacional, notable, irrisori, etc.). El Pla d’El que hem menjat, que et convida a dejunar. També hi ha excepcions d’aquesta època, obres magistrals, com La vida amarga. Però en algunes altres tenia una certa tendència a donar garses per perdius.

Sol, trist, envellit, espantat, decebut, enderiat amb una dona absent, Aurora. Gràcies a La vida lenta, sabem a més a més que aquests anys (els dels cinquanta i seixanta) Pla escrivia sovint amb una forta desgana. Tampoc no ens ha de sorprendre. El periodisme és, correntment, a les antípodes de la literatura. Per sort, Pla ho va desmentir amb rotunditat.