Josep Janés, engolit pels llibres

9.10.2013

Enguany es compleix el centenari del naixement de Josep Janés, editor i poeta, fundador de la Biblioteca de la Rosa dels Vents, una col·lecció modèlica, que agrupava sota un mateix segell autors catalans amb traduccions exemplars. Josep Mengual, autor de la biografia A dos tintas. Josep Janés, poeta y editor, presenta un personatge complex.

El jurat del Premi Ossa Menor de 1951. D´esquerra a dreta, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Josep Pedreira, Jaume Bofill i Ferro, Marià Manent, Josep Janés, Josep M. de Sagarra i Tomàs Garcés. Fons Josep Pedreira, UAB.

Ja fa uns anys, Francesc Parcerisas assenyalava que la traducció de Torrents de primavera, signada per Josep Ros-Artigues, que Janés va publicar a Rosa dels Vents (el 1937, en plena guerra civil), “deu ser una de les primeres traduccions europees de Hemingway, tot i que potser un editor tan al dia com Janés ja coneixia la fama de Fiesta (1926) (…), o Adéu a les armes (A Farewell to Arms), de 1929”. Més recentment, Robert Saladrigas el recordava, per exemple, com l’introductor al català de l´obra de Virginia Woolf. Això responia sens dubte a la insubornable voluntat de Janés de situar la cultura literària catalana en un nivell equiparable a la de qualsevol país europeu. Però l’efectivitat de la funció d´introductor de narrativa estrangera de Janés –subratllada ja per Jacqueline Hurtley en el seu llibre clàssic en la matèria– és potser més evident a la postguerra, quan forneix als escriptors de l`època uns models narratius ben diferents dels que intentava imposar el règim, delerós per promocionar els autors alemanys (sempre i quan no fossin ni jueus ni membres de la família Mann) i italians (si eren feixistes). I el fet d´haver descobert Pere Calders, Vinyoli i Josep M. Boix i Selva i publicat a Riba, Rodoreda i Trabal, entre altres autors de primer nivell, garanteix a Janés un lloc d´honor en la historia de la cultura catalana.

Letizia, de Salvador Espriu.

Per altra banda, la passió de Janés pels llibres anava molt més enllà dels valors literaris. El seu deler pel llibre com a objecte bell el va portar, fins i tot en temps molt difícils, a preocupar-se per la qualitat dels materials que emprava i dels seus col·laboradors. La seva amplíssima experiència –iniciada de molt nano a la Impremta Favència– li permetia trobar solucions imaginatives a problemes aparentment irresolubles (la manca de paper, per exemple), i tan gran era la seva dèria per totes les fases de la creació editorial que no és rar que acabés entre les cobertes d´alguns volums, engolit pels llibres.

Quan l´any 2000 Antonio Rabinad el literaturitza a les seves psudomemories El hombre indigno, existia gairebé una tradició a fer-ho. És ben lògic que Janés tregui el cap aquí i allà en les memòries escrites per Carles Pi i Sunyer, Víctor Alba, Ignasi Agustí, Francisco González Ledesma o Juan Arbó. En aquest sentit, però, una visió molt interesant, per la proximitat, és la que en dona la seva filla Clara a les memòries d´infantesa i joventut Jardín y laberinto (1990). Tambe té un gran paper Janés, i molt lluït, a ¡Dios, la que se armó! (1964), la delirant novel·la on Paco Candel narra les vicissituts derivades de la publicació de Donde la ciudad pierde su nombre (1957), i on Clara Janés apareix episòdicament. Més sorprenent és que a la tan oblidada novel·la de  Josep M. Camps El corrector de pruebas (1946), el protagonista, un corrector empedreït de novel·les nòrdiques, oculti Janés amb el nom de Rosich i n´esmenti la seva lluita per imposar Charles Morgan entre els lectors de l´època. Potser Janés pul·lula en d´altres novel·les que desconec o en les que no l´he sabut identificar, però Ramon Folch i Torras, que traduí amb pseudònim per a Janés, el fa sortir amb el nom de Sirvent a la seva premiada novel·la La visita (1965).

Alguna cosa distingia a Janés dels editors del seu temps –i de d´altres, m´atreviria a dir– quan en tots aquests llibres d´autors, traductors i correctors que havien treballat amb ell, Janés hi surt prou ben parat: com a home comprensiu amb les dificultats dels free-lance, amable en el tracte, flexible en els terminis… i fins i tot bon pagador!

 

Textos citats o al·ludits:

Jacqueline Hurtley, Josep Janés, el combat per la cultura, Barcelona, Curial, 1986.

Francesc Parcerisas, “Manuel de Pedrolo, introductor a Catalunya de la narrativa nord-americana contemporània”, Quaderns. Revista de Traducció, 14, 2007, pp. 39-48

Robert Saladrigas, “Autora con fortuna”, Cultura/s, 7 d´agost de 2013, p. 9.