La formació d’una identitat

9.11.2014

Josep Fontana acaba de publicar l’assaig La formació d’una identitat (Eumo Editorial) on fa un recorregut per la història de Catalunya per exposar com s’ha construït la identitat catalana. En podeu llegir un fragment il·luminador a Núvol.

Josep Fontana

Josep Fontana

A banda del fet que en tota la història de Catalunya mai no han sortit multituds al carrer per manifestar-se contra la democràcia, la defensa de la qual és un element constitutiu de la nostra identitat, resulta profundament condemnable el menyspreu de qui pensa que les normes que han de guiar les nostres societats ha de fixar-les una elit de juristes que s’atribueixen el dret a decidir per tots, basant-se no tant en el que diu la lletra de la Constitució, sinó en la interpretació que ells han anat establint. Torno una vegada més a Clavero: «Hoy se entiende que la Constitución dice, no lo que expresa, sino lo que ha venido a incrustársele por las mutaciones que le siguieron. Hoy es más Constitución lo que dicen los Tres Grandes Tribunales que lo que dice ella misma. Ya no digo el resto de la Justicia, sino la misma Política, se desenvuelven la una y la otra como si no les cupiera interpretar Constitución para actuarla y tuvieran que estar a las resultas de las lecturas de las altas instancias judiciales, o andar disimuladamente sorteándolas».

En aquest marc d’incertitud política, que tenia greus conseqüències pels dèficits de finançament i per la insuficiència de les inversions de l’estat en les infraestructures, l’economia catalana reprenia el creixement aturat per la crisi dels anys setanta. A un desenvolupament industrial en procés de diversificació, cada vegada més orientat cap als mercats europeus, s’hi sumaria molt aviat l’ascens del turisme, sobretot després que els Jocs Olímpics de 1992 van contribuir a projectar internacionalment la imatge de la ciutat de Barcelona. Una de les conseqüències d’aquest creixement i de la demanda en augment dels serveis seria l’inici d’una nova onada d’immigració, d’un volum molt superior al de la dels anys de 1940 a 1955 –la població catalana passaria de sis milions el 1996 a set milions i mig el 2014– i de procedències molt diverses, amb un clar predomini d’Amèrica del Sud i de la del Nord d’Àfrica. Una immigració que presentava problemes d’integració molt més difícils i que necessitaria d’un esforç considerable en el terreny de l’educació.

Aquesta economia en progressió, que estava encara en ple procés de reestructuració, va rebre el 2008 el cop de la crisi mundial, agreujada per la imposició per part de la Unió Europea de polítiques discriminatòries respecte dels països del sud, i per la incompetència dels governs espanyols del PP, que van acceptar mansament les regles d’una política d’«austeritat» que els era imposada des de fora, i van dedicar la major part dels recursos disponibles a la tasca de sanejar una estructura financera en fallida, el rescat de la qual serviria per treure a la llum, no solament la ineptitud amb què s’havien destinat els capitals a la bombolla immobiliària, sinó la corrupció de la seva gestió. Seria sobretot aquest rescat el que produiria el «dèficit», que, com ha dit John Pilger, és «un terme enganyador i cínic per designar les monstruoses ajudes a bancs corruptes que es pretén que paguin els ciutadans» (42.852 milions, ara com ara, en el cas d’Espanya).

Les eleccions autonòmiques de 2010, celebrades en plena crisi econòmica, van significar la davallada més gran dels socialistes, que l’any següent perdien, a més, l’ajuntament de Barcelona, que en els vint-i-tres anys del pujolisme havia estat el seu bastió de poder en front del domini de Convergència a la Generalitat. Convergència i Unió tornava al govern, sota la presidència d’Artur Mas, que succeïa un Jordi Pujol retirat de la política. Amb seixanta-dos diputats, que quedarien reduïts a cinquanta el 2012, Mas no aconseguia la majoria absoluta, i això el deixava en una difícil dependència del suport que li donava Esquerra Republicana, en un context en què havia de fer front a l’ofensiva del govern espanyol del PP, dirigit per Rajoy, al qual la majoria absoluta li permetia dedicar-se impunement a una agressiva tasca de recentralització. La crisi provocada pel reconeixement públic de la corrupció de la família Pujol debilitaria, a més, el crèdit de Convergència, en moments en què havia d’enfrontar-se a difícils negociacions amb el govern del PP.

Al malestar que provocava la retallada progressiva dels serveis socials, seguint el programa d’una política d’austeritat, s’hi va afegir un atac brutal als drets dels treballadors, practicat amb la complicitat del Tribunal Constitucional, que va iniciar-se amb el decret de reforma laboral de 10 de febrer de 2012. Per entendre el propòsit d’aquesta política només cal veure que una llei que es justificava com destinada a «facilitar la contratación, con especial atención a los jóvenes y a los parados de larga duración, potenciar los contratos indefinidos frente a los temporales y que el despido sea el último recurso de las empresas en crisis», ha produït justament els efectes contraris: un atur que s’està convertint en un fenomen crònic, amb especial incidència sobre els joves i els majors de 45 anys, un descens constant dels salaris, i uns models de «treball flexible» amb «contractes de 0 hores» i acomiadaments sense indemnització.

Aquesta política de contrareforma està contribuint a crear una societat amb taxes de pobresa d’entorn del 25 per cent, amb conseqüències que afecten sobretot els infants, privant-los d’una nutrició suficient. El govern del PP pot parlar en l’actualitat de recuperació de l’activitat econòmica, però amaga el fet que aquesta recuperació es basa en la retallada dels salaris dels treballadors i el descens dels nivells de vida de la majoria.

Resultava difícil esperar que la resposta que hauria calgut per enfrontar-se a aquest retrocés en el terreny dels drets democràtics vingués d’uns partits polítics desacreditats per les pràctiques seguides en trenta-cinc anys de tolerància de la corrupció, que els afecta a tots en la mesura de la seva capacitat d’accés als recursos públics (comptes de Bárcenas o ERE d’Andalusia són només mostres del que corre per les clavegueres de l’estat). De cop i volta el ciutadà ha descobert que el problema afectava el sistema enter, de dalt a baix, des de les hisendes dels petits municipis fins al cim de l’estat, on els partits es financen amb crèdits bancaris impagats i amb donacions d’empreses beneficiades per contractes fraudulents, on els responsables d’escandaloses estafes públiques, com la de les preferents, tenen una impunitat total, i on ningú no es preocupa d’investigar l’origen de les fortunes dels dirigents polítics i de les seves famílies (incloent el de la fortuna de l’exrei, que el New York Times avaluava en 2.300 milions de dòlars).

La primera resposta de protesta global a aquesta situació la va donar la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona, en què la multitud va expressar, amb el crit d’«independència», la seva exigència d’un canvi profund. Una resposta col·lectiva que no havia estat organitzada pels partits, ni pretenia donar-hi suport a un o altre. Els que es manifestaven eren la mateixa mena de ciutadans que han sortit espontàniament al carrer tantes altres vegades per motius que els afecten o els commouen.

Borja de Riquer identifica els components d’aquest moviment de protesta com a «membres de les noves classes mitjanes urbanes i rurals, amb la presència de sectors populars de la Catalunya interior, sobretot en localitats petites i mitges». Gent «relativament jove –menor de 50 anys–, relativament qualificada, culta i aliena a la militància política, encara que una part estigui present en moviments socials».

Josep Ferrer i Llop, antic rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, sosté que es tracta d’«una insurrecció de classes mitjanes, de professionals, de medis rurals, de petits i mitjans empresaris i de bona part de la classe obrera», i remarca que «l’explosió sobiranista va agafar per sorpresa l’oligarquia catalana, que encara intenta sufocar-la amb les reiterades crides al diàleg per part de la gran patronal i de la banca».

En aquest moment en què sembla propera la fallida d’una època de democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i a mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d’uns partits, l’interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual.

Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d’analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.

El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes –el 1652, el 1714 i el 1939–, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.

Fragment recollit del Capítol 11. Transició i recuperació de l’autonomia, dins l’apartat “Un autogovern limitat”