Josep Anton Codina, passió pel teatre

La recent concessió d’un dels Premis Nacionals de Cultura a Josep Anton Codina torna a l’actualitat aquest personatge cabdal del teatre independent català durant una vintena llarga d’anys, dels 60 als 80 avançats del segle anterior. Ha estat, doncs, un reconeixement tardà però just i oportú, que Codina pot celebrar des dels seus 85 anys.

Procedent de l’escoltisme, on ja va fer activitats d’organització escènica i artística, es va incorporar aviat als primers equips del naixent teatre independent: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va rebre els mestratges de Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Després, el seu pas per Alpha-63, de l’Hospitalet, el Teatre Exprimental Català, Estudis Nous de Teatre o l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants el fan multiplicar l’activitat com a director i professor. Simultanejant muntatges de teatre infantil, nous autors, clàssics i tota mena de fórmules escèniques, se’n recorda molt especialment la seva dedicació al teatre de cabaret amb muntatges a la Cova del Drac i en altres escenaris. Durant aquelles dues dècades, Codina arriba a estrenar fins a sis espectacles l’any, essent un dels directors més prolífics i eclèctics de l’època.

Però encara va crear escoles com la Josep Yxart, a Tarragona, va estar des dels inicis a l’Escola d’Actors de Barcelona, dirigí el Festival tarragoní i les Campanyes Municipals de Teatre, i anys després dues edicions del Grec. Amb les noves perspectives d’institucionalització teatral Codina no va arribar a trobar el seu lloc, però treballarà durant anys a l’Institut del Teatre, com a professor, en la programació dels festivals de titelles, en la gestió de les sales teatrals i, finalment, en els fons documentals del Museu d’Arts Escèniques, identificant espectacles i intèrprets de la seva època, gràcies a la seva fantàstica memòria.

Allunyat de la creació per circumstàncies insuperables, Codina no ha perdut, la seva passió pel teatre. Ni la seva capacitat de fer amics a totes bandes. Ha estat i és un dels espectadors més constants i fidels de tot allò que s’estrena a Barcelona, teatres públics o sales independents, espais emergents i celebracions el compten com a assidu, amb una presència que es fa notar, darrerament amb més limitacions però amb la mateixa tossuda voluntat de seguir l’evolució de les arts escèniques, que comenta amb sornegueria i sense pèls a la llengua. Un personatge que, si no existís, caldria inventar, i que ara per fi podem homenatjar com mereix. I recollir la seva aportació, aviat en un volum del qual serà protagonista.