Jordi Pàmias: vell com l’alzina, jove com el poltre

16.10.2015

Jordi Pàmias (1938), veterà insigne, continua en ple procés creatiu i aconsegueix sorprendre’ns amb cada nou lliurament. Pàmias és el poeta de la Segarra, dels paisatges asprosos, dels bladars i les alzines. A través dels seus versos ha aconseguit partir d’un món local i ser, alhora, plenament universal, amb la qual cosa la Segarra ja forma part de l’imaginari creatiu de la nostra literatura. Però a més el poeta manté un diàleg fèrtil amb la cultura europea i universal, especialment la clàssica, així com una crítica acerada del món contemporani (només cal pensar, entre d’altres, en el seu Fuga del mil·lenni, publicat per Proa l’any 2000).

Jordi Pàmias |Ajuntament de Lleida

Jordi Pàmias | Ajuntament de Lleida

 

Mozartià empedreït, partidari de l’art contingut que no busca l’estridència ni els automatismes i poeta febrilment minuciós que revisa de manera incansable la seva obra, Pàmias ha creat una d’aquelles obres a què cal recórrer en tot moment, sobretot quan necessitem la serenor d’uns versos precisos i memorables. Sempre generós i amable amb els joves, la seva veu s’ha guanyat, a còpia de constància i de mestratge poètic, un lloc entre els imprescindibles.

Jordi Pàmias ha publicat tot un seguit de llibres destacats, com ara, entre d’altres: Flauta del sol (premi Carles Riba, 1978), Lluna d’estiu, Àmfora grega (premi Vicenç Andrés Estellés 1985), Fuga del mil·lenni, Narcís i l’altre (premi Miquel de Palol, 2001), Terra cansada (premi nacional de la Crítica, 2004, i Serra d’Or, 2005) i Al cor del món. També ha publicat teatre, Camí de mort, i dos dietaris: Quadern de tres estius i Des de la foscor (un dietari dels anys seixanta).

Pel seu caràcter recent, i també perquè aplega alguns dels llibres més memorables de Pàmias, vull centrar-me de manera especial en Terra, mite, àngel, el volum cinquè de la seva obra poètica, publicat per Pagès editors el 2014. Aquest volum inclou Terra cansada, Narcís i l’altre i La veu de l’àngel. Al meu entendre aquí hi trobem algunes dels millors llibres de Pàmias i els que han rebut una atenció més destacada de la crítica, molt en especial Narcís i l’altre, tal vegada, a hores d’ara, la fita poètica de l’autor.

En aquest volum hi trobem els grans temes del poeta. D’una banda el pas del temps, amb una afuada nostàlgia envers la infantesa i la figura dels pares i els avis, i de l’altre el paisatge sec i dur de la Segarra. Alhora apareixen la mitologia, la mort, la relació amb el proïsme, el desig i el sexe (sempre són pertorbadors els poemes en què Pàmias s’endinsa en aquest àmbit), així com l’anàlisi dels fenòmens polítics de l’actualitat, amb una crítica molt particular a la grisor del món actual. No es pot oblidar, per últim, la forta relació de Pàmias amb l’espiritualitat, sobretot amb el món cristià.

El nostre poeta sempre ha mantingut una vinculació directa amb el territori de les seves vivències, el qual descriu de manera molt precisa. En aquest sentit he tingut el privilegi de visitar alguns dels llocs que apareixen en els seus poemes: la casa de Guissona (amb les golfes, el terrat on el poeta es recloïa per treballar, el rellotge de pèndol, el piano…). Jaume Pont ha assenyalat, de manera precisa, que “l’habilitat de Pàmias en la composició dels espais interiors és d’una plasticitat colpidora”. Ben cert. El balancí que apareix en els poemes de Pàmies, per exemple, és del tot real i continua esperant el poeta cada estiu. I també existeixen els mobles i racons de la casa de Guissona, els topònims del camp, i la flora que descriu amb aquell punt enyoradís tan característic del poeta.

Hi ha, així doncs, un àmbit casolà i un àmbit còsmic en el poeta. Vida quotidiana i vida espiritual s’entrecreuen i forgen el punt àlgid dels dilemes, de la lluita diària, de la conflagració entre el viure diari i l’esperança. Algun cop Pàmias mostra un humor àcid, força espriuenc. Al poema Èxode es defineix com un “filòsof de secà amb bata florejada” i ens explica que es gronxa al balancí, “a la sala en penombra”. Doncs bé, tots aquests elements, el balancí –com ja s’ha vist anteriorment–, la bata florejada i la sala en penombra, són verídics i ens ajuden a entendre una poesia que no pretén pas cenyir-se únicament a les pròpies capacitats verbals sinó bastir una relació profunda i veritable amb el món que l’envolta. Recordo, per exemple, la figura de Pàmias al seu pis de Lleida, vestit amb la seva bata florejada, tot escoltant amb una concentració gairebé mística un concert per a piano i orquestra de Mozart. El detall domèstic de la bata –una bata gairebé mítica a hores d’ara– conviu sense cap contradicció amb la màxima elevació. Com un profeta que va descalç per la terra de la Segarra, i que no menysprea en cap moment la nostra condició humana, Pàmias sempre traspua autenticitat.

En aquest volum trobem de manera contínua el territori segarrenc. Un món eixarreït i agrícola, amb bancals, malves, semals, portadores i extensions de timó. Parlar de la Segarra és fer-ho, també, dels familiars que no hi són, de la vida tradicional i pagesa, de la infantesa. “Ja no sentim cançons de dalladors”, ens diu en un poema titulat, de manera explícita, “Món abolit”.

Un altre punt destacable és la voluntat d’humanisme. Sobretot la seva aproximació a Emmanuel Lévinas, una influència absolutament determinant en l’obra de Jordi Pàmias. Al poema Utopia, per exemple, llegim que “l’estrany és acollit” i que “Hem esborrat paraules de domini. / El rostre del germà és inviolable”. Altres influències del poeta les trobem en Espriu, Vinyoli i Carner. Però també en alguns poetes lleidatans com Màrius Torres (Pàmias fou professor durant molts anys a l’Institut de Lleida que duu el mateix nom) i Agelet i Garriga.

Anem a pams, però. En el títol del primer llibre del conjunt, Terra cansada, hi trobem un evident eco d’Eliot. En aquesta obra la figura de l’alzina negra esdevé l’arbre de la mort. Perquè en Pàmias sempre trobem una lluita entre la mort i la renaixença, entre l’alzina que resta sota la boira i el nou brot alegre i jove. En aquest sentit Terra cansada conté un dels poemes destacats de Pàmias, titulat “Clot del llop”. Heus-lo aquí:

Blat amb la tija verda, tremolosa,
ordi subtil que el vent pentina,
en una fondalada, que flanqueja
una corrua grisa d’olivers.

Ran de l’espona d’un bancal florien,
amb hàbit de quaresma, tot de malves
i ravenisses blanques:
una alenada incerta d’alegria.

Quan, cansat, em repenjo a la paret, bastida
amb l’art sever de les filades,
en una feixa, que retalla l’ombra,
tenen l’aire d’un somni, les roselles…

Sota un cel blau de primavera,
l’udol glaçat, en el record:
vaga temença d’una nit d’hivern,
esquerpa solitud del Clot del Llop.

Hi ha una falsa simplicitat en Pàmias, un recurs humà que s’amaga en la cançó o en els referents directes amb l’objectiu de parlar-nos, entremig, de les coses més profundes. Com si bastís una gran paràbola, el poeta esmenta el garric i el timó, la negror que es contraposa a la primavera, l’esperança incerta d’una brostada. Paral·lelismes, insinuacions, paraules evocadores. Pàmias compara l’estimada amb un castell, com Jordi de Sant Jordi: “Fina espitllera / del meu castell”.

Jordi Pàmias

Jordi Pàmias

El segon volum, Narcís i l’altre, és la gran fita de la seva poesia. En aquesta obra la influència de Lévinas hi és molt acusada. Recordem que per a aquest filòsof l’exposició a l’altre és la significació mateixa, en què hom viu per a l’alteritat fins arribar a la substitució, però una substitució que sempre es manté dins la separació, dins aquest diàleg constant entre el tu i el jo, la qual cosa implica una responsabilitat i un compromís. Hom s’ofereix a l’altre i l’altre forma part, sempre, d’un mateix. L’altre, així doncs, mai no és ni un objecte ni un ens. Pàmias diu, en el poema Incerta vida: “Som vulnerables, / com un nadó deixat a la intempèrie”.

El poeta introdueix la figura de Narcís de manera explícita al poema Contemplació. Narcís es mira en l’aigua, fins que l’amor trenca l’espill. Aquí Pàmias endolceix i capgira el mite. Si Narcís, segons la mitologia grega, no reacciona davant l’amor –dissortada Eco!– i és castigat per Nèmesi a contemplar-se eternament en l’aigua, en la versió mitològica segarrenca, en canvi, l’amor esquerda la contemplació emmirallada. D’aquesta manera Pàmias fa una interpretació molt personal de la mitologia i també del món contemporani. La seva crítica s’adreça, en aquest cas, al narcisisme i l’hedonisme actuals. Un Ouroboros que es mossega la cua, com diu al poema del mateix nom, en què el jo retorna a si mateix. Per Pàmias, però, l’amor sempre ens salva.

D’aquesta manera arribem al tercer llibre del volum, La veu de l’àngel. El llibre s’obre amb una secció titulada, de manera ben explícita, “Bellesa antiga”. Aquí ens trobem amb referències a la Bíblia, a la mitologia (recordem el Terra, mite, àngel del títol) i a la literatura clàssica. D’Ariel a Corot, d’Apol·lo als elements bíblics. Pàmias comença amb Ulisses i prossegueix amb Apol·lo i Dionís. El poema Dionís té un gran interès per copsar els dos costats de Pàmias: el fosc i l’harmònic. Ell, com l’últim Maragall, vol tendir a Apol·lo, a l’equilibri. I contradiu Nietzsche.

A la següent secció, “Casa en penombra”, tornem a la casa de Guissona, a l’erotisme i a la terra aspra. Justament el poema Alzines resumeix, de manera dura, gairebé brutal, la sensació de fer-se gran. Això connecta amb el poema Paraules, de la secció veïna, que comença amb un vers fenomenal: “Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie”.

El llibre es clou amb elements bíblics. Vull referir-me al poema Èxode, en què fa un paral·lelisme entre l’enyor dels vells israelites i l’enyor propi del poeta. El cansament i el desig alhora. Podríem dir que aquesta conjunció defineix perfectament els últims llibres de Pàmias: record i enyor, espurna i fatiga, curiositat i desencís.

El volum acaba amb el poema El missatger, en què apareix Joan Baptista. A Sant Joan el recordem, entre altres coses, per aquesta frase bíblica de l’Evangeli segons sant Mateu: “el qui ve darrere meu és més poderós que no pas jo, que no sóc prou digne de portar-li les sandàlies”. Doncs bé: darrere meu –i darrere nostre–, ja ho sabeu, ve Jordi Pàmias, rejovenit i etern. I no cal dir que el poeta és molt més poderós que no pas jo, que no sóc prou digne de portar-li les sandàlies. Ni tampoc, no cal dir-ho, la bata florejada.