Jordi Martí Font. Les paraules com a punys

18.11.2015

La semàntica dels mots és l’arma més poderosa que tenim tot i ser molt lluny de bales, fusells, granades, tancs i avions. Les paraules poden crear i destruir molt poderosament en només un instant. Un poder que alguns sembla que haguem oblidat. Sense voler-ho, o volent-ho, les paraules esdevenen pastilles semàntiques alterades molt (massa) sovint. I això que ben bé pot semblar una gran contradicció, és el més acurat a la realitat que tenim: el poder ho sap, i en una societat com la que ens veu, és fonamental l’art de la paraula.

Jordi Martí Font |Roser Arqués

Jordi Martí Font |Roser Arqués

Paradoxes a banda, podem constatar que se subverteix el valor primigeni d’un mot en un instant qualsevol, per accident… però també de forma clara i manifestament deliberada. Això és, precisament, el que converteix clarament les paraules en una eina que canvia i transforma el món, perquè les paraules són la manera com els humans ens comuniquem i aquest fet, corroborat per la lingüística i la filologia, obre tot un horitzó de possibilitats i camp per recórrer.

Jordi Martí i Font (Marçà, el Priorat, 1969), que sovint escriu i publica en blogs i premsa escrita, acaba de publicar un volum d’assaig (escrit de forma atomitzada durant els darrers anys) titulat En aquesta gran època… els punys són paraules. Martí defuig la manipulació semàntica que adduïm en aquestes línies precedents, que fan referència a la intencionalitat destructiva de bona part d’aquesta manipulació lèxica. El punt de partida que ocupa l’assagista és que, des d’aquí, de la manipulació des del poder, la societat veu com es desvirtuen les paraules. Per capgirar aquesta situació, al seu llibre Martí i Font passa a l’atac, entès com el divertimento d’arrel popular, el que recupera i allibera els mots, el del terreny primigeni i etimològic de moltes paraules; en ocasions, però, també l’assaig es recondueix cap a l’alteritat de significats i no per això no té rigor lexicològic.

L’esperit de Llunas, base i eix central de la tesi doctoral de Martí Font, també apareix entre línies de forma clara, com no podia ser altrament. I pel que fa al volum, no podem obviar el pròleg de Xavier Díaz ni la coberta de Jordi Borràs. En tots dos casos, un vestit de luxe per a una obra de nivell —tot i que poc innovadora amena i divertida—, però en el cas de l’historiador Xavier Díaz encara més rellevant pel que se’n desprèn: “I, de fet, el pensament llibertari, dinàmic per naturalesa, ha tingut la capacitat d’anar reinventant-se d’acord amb l’erràtica evolució social”. Amb això (que és una gota en un oceà) el lector pot captar el missatge perfectament, i és el que ataca el totalitarisme i els totalitaris: el pensament.

L’ús de la màxima espriuana que propugnava la salvació dels mots tenia un contingut essencialment resistencialista en un context de prohibició i de persecució de la llengua catalana; actualment, malgrat que aquesta amenaça no esvaïda s’ha atenuat una mica i molts parlants tenen la percepció de tenir-ho tot fet, el biaix ve per altres bandes que sobrepassen (però així i tot també inclouen) el vessant merament lingüisticonacional: ens endinsem al terreny que definiríem dels poderosos i dels oprimits. Els de dalt i els de baix en una societat polaritzada. O, potser en una clau més propera al volum que ens té aquí, en termes dels “que manen” i, la resta, el dels manats.

I és així que Martí Font ha confegit aquest volum estructurat a mode i semblança del Diccionari per a ociosos fusterià. Però l’estructura de tríptic d’En aquesta gran època… les paraules són punys depassa el concepte estricte de diccionari com a objecte confegit lexicogràficament i amb unes finalitats descriptives asèptiques. De fet, l’estil de Martí es permet el luxe d’entrar al detall de la filigrana lingüística, i ho combina amb la concisió i concreció, amb la riquesa i la senzillesa, i amb la seriositat i la sorna necessària per trobar aquell punt dolç tan difícil de trobar sostingudament.

Alhora, té una coherència i cohesió interna destacable si tenim en compte el procés d’escriptura que assenyalàvem unes línies més amunt, que no és res més que un fil conductor estètic, estilístic i lingüístic. Amb aquests tàndems em sembla clar que la lectura de […] les paraules són punys no només és amena per la seva forma i prosòdia, de vegades amb tons lírics, sinó que la semàntica global del llibre és que el prisma que ens enfoca la realitat i la societat que tenim al davant és fonamental. Tot això, si fos fet des d’un punt de vista estrictament lingüístic, podria fer-se molt feixuc, però la tasca de Martí i Font supera la filologia i s’encara cap a camins de pensament en el terme més ampli de la paraula.

Potser, i com deia Ovidi Montllor, la cosa encara va de manars i garrotades. De tot això, m’atreveixo a dir que el que proposa l’assaig de Jordi Martí Font és que subvertim l’statu quo actual i fem que els manats i els que manen siguin de sucre i passin a ser almívar allà on la part és el tot i el tot la part, és a dir, a la societat que ens ocupa.