Jordi Galves o la llibertat d’expressió

5.03.2018

Jordi Galves ha estat denunciat de delicte d’odi pel seu article “Cornellà no és com Catalunya”, publicat el mes de novembre a El Nacional. La seva rèplica a les declaracions de campanya d’Inés Arrimadas, que ell considera lerrouxistes, li pot costar fins a tres anys de presó. Assistim a un nou atac a la llibertat d’expressió.

Galves, que al seu perfil de Twitter es defineix com un franctirador, és un articulista que dispara a tort i a dret. Tant pot atacar Òmnium Cultural com la Inés Arrimadas. Més tossut que traçut, a mi m’ha intentat desacreditar en públic un parell de vegades, sempre errant el tret, però cal reconèixer que de tant en tant, no sé si per xamba, pot tenir fins i tot una mica de punteria.

Jordi Galves es pensa que m’odia, des de fa molt temps i potser encara més quan acabi de llegir aquest article, però estic convençut que és incapaç d’odiar de veritat. Ho deia Miquel Bauçà: l’odi té la virtut de ser clarificador, però també demana una intel·ligència superior i en Galves, quan parla de Cornellà, redueix una experiència personal a categoria i es deixa portar per arguments miops i estereotipats. L’odi és per a la gent gran i en Galves encara n’ha d’aprendre.

Però hem de defensar la llibertat de Jordi Galves d’escriure el que li doni la gana, encara que ens ataqui. I el seu article sobre Cornellà, per més desenfocat que sigui, no pot ser tipificat sota cap concepte com un delicte d’odi. Els delictes d’odi hi són per a l’orientació sexual, la religió, el fenotip o ètnia, el sexe, o la nacionalitat. I no crec que els veïns de Cornellà càpiguen en cap d’aquestes categories. Els catalans tampoc: com que no som reconeguts com una nació, qualsevol beneit pot insultar-nos amb total impunitat. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem vist com un jutge exonerava el feixista que es va passejar amb un tanc de l’exèrcit proferint amenaces de mort contra Carles Puigdemont. 

El que està en joc, però, no és només la llibertat d’una persona, que podria complir una condemna de tres anys a presidi sinó la llibertat d’expressió, i aquí haurem de defensar en Galves fins allà on calgui, perquè ens hi juguem la nostra llibertat. La imprudència li ha fet escriure un article incendiari en un moment volàtil, un article pel qual probablement no es retractarà ni disculparà. I si ho fa per evitar la presó, haurem perdut tots una altra batalla.

Un enfant terrible necessita que el renyin i el castiguin, però no d’aquesta manera. Antonio Balmón, un senyor que és alcalde des de l’any 2004 i ja sent com li grinyolia la peana, s’apunta a la cacera de bruixes perquè els de Ciutadans no l’avancin per la dreta. Que ara vulgui esgarrapar quatre vots posant un home innocent entre reixes i sacrificant la llibertat d’expressió, és indigne d’algú que es diu socialista.

Aquesta nit he somniat amb en Jordi Galves. Somniava que una plataforma de veïns de Cornellà es rebel·lava i feia una marxa fins a l’ajuntament per defensar la llibertat d’expressió. Proferien crits contra Antonio Balmón, de pura vergonya de tenir el mateix alcalde des de fa catorze anys. Un d’ells s’enfilava sobre un cotxe de la guàrdia urbana i es posava un nas de pallasso. La multitud cridava a favor de la llibertat de consciència, desmentint l’article de Jordi Galves i desautoritzant el seu alcalde.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Està bé defensar a qui és perseguit però aprofitar per insultar la víctima és altament significatiu. Quin país de capelletes, de patums arrogants i de problemes biliars. I no, no per tothom, Sr. Puigtobella, la mala llet resulta un bon recurs estilístic.

    Per altra banda, el paràgraf final contradiu els paràgrafs anteriors: perquè el somni d’una ciutadania mobilitzada a Cornellà per defensar la llibertat d’expressió d’en Galves, és això, un somni, oi? M’ho sembla a mi o acabeu l’article concloent que no hi haurà un desmentiment ciutadà a l’article de Cornellà?.

    Sembla que l’heu vessada o que l’article se us ha vessat.

    • Estimada Ramona,
      Totes les meves observacions sobre en Galves en aquest article són esgrimides en defensa seva. Són munició per a l’advocat defensor. Els somnis ens brinden visions premonitòries, profecies perfectament versemblants, i no obligatòriament desitjos irrealitzables. És quan dormo que hi veig clar.

  2. En aquests casos em sembla de bon gust aparcar possibles diferències per defensar la llibertat d’expressió. Jo, de diferències, amb el Jordi Gàlvez, en tinc ben poques: admiro els seus articles, i admiro la seva mala llet. I no admiro ni el PSC (que, al meu entendre, faria bé d’eliminar la S i la C), ni els seus càrrecs eximis. Cornellà és molt Cornellà (encara que això sembla que no agrada a la directiva de l’Espanyol) i en Gàlvez estava carregat de raó (i de raons).
    El que toca ara es donar-li suport sense fissures: els escriptors, tots, al davant, i els professors, i els articulistes. Contra la dictadura!

  3. Em sembla magnífic, l’article del Bernat Puigtobella, amb una sincera argumentació personal impecable i del tot lliure.

    Sobre l’article de Jordi Galves sobre Cornellà, he de dir que, com en molts altres dels seus, vaig riure i aplaudir: el vaig trobar excel.lent, oportú, directe i incontestable. He de dir que potser tant com molts dels altres que escriu, carregats de la mala llet urgent, imprescindible, amb que trobo que cal adreçar-se als psicòpates 155, enquadrats en els diversos ramats de sigles mentideres.

    Vull dir que jo penso exactament el mateix que el Galves i que em dol ser incapaç de tenir somnis bondadosos com els del Puigtobella.

    En tot cas: canya i conya als psicòpates!

  4. No acabo de tenir clar si sabem el que ens hi juguem, actualment, tal com estan les coses. Anem pel pedregar. Jordi Galves publica un article d’opinió i un jutge li imputa un delicte d’odi. No s’hi valen mitges tintes. No hi ha cap dubte que avui Rubianes tindria una imputació per cada actuació o aparició pública, que molts grups musicals dels vuitanta i els noranta serien a la presó per les seves lletres. És intolerable aquesta involució tan bèstia. Alguns es deuen pensar que només la patim els catalans independentistes. Van arreglats, doncs.

    I, mentrestant, tanta gent que calla, que enterra el cap a la sorra o que somriu burleta o ingenu (no sé què és pitjor, especialment quan veig Serrats recollint premis riallers i pagats de si mateixos). El cas Galves ens hauria de fer reaccionar en bloc i de manera contundent.

  5. Completament d’acord amb tu i amb la majoria dels comentaristes d’aquest article, Bernat. Tot això fa molta basarda, i no podem restar amb les mans a les butxaques. La burla d’avui d’aquell empresari alemany davant la segona autoritat del país és execrable. I els aplaudiments que ha rebut, tant o més.

  6. Abans vivia al costat de cornellà, i tenia amics d’allà. Molta gent no sap parlar el català, ni l’enten ni ganes perquè et mira amb fàatic i més d’un d’allà m’ha dit catalanufa o sha rigut de la meva llengua
    .. Per fi algú ho diu i l’acusen de delicte d’odi..