Joguines

Un braç de nina entre les tomaqueres, una roda de camió vora la porta de la comuna, un indi despintat surant pel rec… Les joguines que ens portaven els reis duraven poc, la nostra curiositat infantil ens empenyia a voler saber què hi havia dintre i com estaven fetes, tampoc ens havien avesat a tractar amb coses delicades. Els objectes preferits per als nostres jocs no provenien de l’aparador de cap botiga ni de les carrosses reials.

Quan plovia, fèiem mones de Pasqua amb el terra argilós de l’eixida. Una caixa de sabates i quatre fulles d’enciam bastaven per muntar un aixopluc als caragols. Amb els cartonets de les capses de mistos i els talons de les espardenyes velles de l’àvia jugàvem a Sants. Les branques de la pomera eren el nostre gimnàs i el safareig, a part d’emmagatzemar l’aigua de la pluja per a regar l’hort, era la nostra piscina dels dies de calor. Aquest univers tan orgànic i casolà, de tant en tant, es complementava amb materials més exòtics obtinguts en petites expedicions no gaire lluny de casa que a nosaltres ens semblaven grans aventures. Si havent dinat el pare deixava que l’acompanyéssim al cafè de la cantonada, mentre ell feia la partida de botifarra, nosaltres estàvem amatents a les anades i vingudes del cambrer. Observàvem com destrament obria les ampolles i com, amb barroeria, anava deixant un seguici de xapes pel terra del local; ens n’omplíem les butxaques i, una vegada a casa, ens les repartíem. Tant jo com el meu germà Joan no teníem preferències marcades, ens agradava que fossin de colors diferents per poder diferenciar-les bé durant les curses que organitzàvem; amb un espetec de polze i índex enviàvem la xapa tan lluny com podíem, intentant no sortir de la pista que havíem marcat amb un tros de guix al terra del cobert. La nostra germana Carme, en canvi, volia les que tenien estrelles daurades i, de moment, només les anava acumulant. Sense que ni la mare ni l’àvia se n’adonessin, havia matxucat mitjons, calcetes i mocadors en un mateix calaix, deixant lliure l’altre per a la seva particular col·lecció.

—Per a què en vols tantes? —li demanàvem.

—Quan en tingui moltes, moltes, me’n faré un cel.

Era més petita i era una nena, no cal que us en digui res més.

Coincidint amb la Festa Major, prop del Pito de Can Barba, feien tir al plat, ens agradava anar-hi. Després de cada tirada, encara no havien caigut els trossos del darrer plat a terra que la canalla ens barallàvem pels cartutxos buits. Serien uns fantàstics soldats, amb els seus uniformes taronges, verds, vermells i el casc daurat. La nostra germana també ens seguia, menuda com era s’esmunyia entre les cames i els braços dels més ganàpies per recollir les beines encara calentes i amb fortor de pólvora. Aquell any, van fer una darrera tanda de desempat per veure qui guanyava; la Carme, pensant que ja havia acabat la competició, va fer una correguda cap als pins per arreplegar els plats que haguessin restat sencers. Alguns perdigons de plom del darrer tret li van trobar les cametes, la pinassa es va tacar de vermell.

—Volia plats per a la fireta —va somicar.

No vam haver d’anar a avisar a casa, algú ja ho havia fet per nosaltres. Ens va caure un ruixat dels grossos per no haver-la vigilat prou bé: era més petita i era una nena.

Aquell any els reis van passar a la Carme una fireta de porcellana decorada amb unes floretes roses molt boniques. No cal que us digui que abans de Rams només li quedaven un parell de platets escantonats.