Joaquín Reyes, el nostre president

23.02.2018

Ha imitat a Mark Zuckerberg i Lady Gaga, passant per Vladímir Putin. Es va disfressar d’Ahmadineyad i de Tejero. És un ens camaleònic, com ho mostra la mítica secció Celebrities –una icona nacional‒  on va encarnar Chuck Norris o Madonna. Pot caure més o menys simpàtic. El seu humor pot estar més o menys encertat i la seva feina inclou tant detractors com admiradors. Però Joaquín Reyes és un dels còmics més genials i polivalents en el panorama espanyol. Mai abans havia tingut problemes per les seves bestieses. Fins ahir.

Joaquín Reyes imita Puigdemont a La Sexta

Mentre rodava un gag d’intencionalitat inofensiva per a l’Intermedio de La Sexta, a Torrejón de Ardoz (Madrid), sis policies el van interrompre alertats per una persona que creia haver vist  Puigdemont. El vodevil estava servit. Qualificar de grotesc aquest episodi és poc. No és difícil imaginar els pensaments del denunciant els instants  en els quals pensava haver atrapat al veritable President. “Ja és meu” o “He caçat el llop”. Sabem, però, què va dir en descobrir la seva confusió: “No està la cosa per xorrades”.

Per una banda, és mèrit d’un actor que es camufla en la identitat del Molt Honorable. Efectivament, també del seu equip de maquillatge i vestuari. En qualsevol cas, qui sigui seguidor de Reyes sabrà de bon tros que no es tracta d’un còmic polèmic, sinó més aviat agradable i d’aires benvolents. En altres paraules, no té antecedents. Com ha demostrat en els seus projectes com Muchachada Nui, Museo Coconut o La Hora Chanante, és un artista més preocupat per la forma que pel contingut. Així i tot, li ha caigut la fuetada. I això només il·lustra com està el pati. Expectant: qualsevol excusa és bona perquè hom truqui a la nacional. La gent no està per bromes. Heus aquí el problema.

El processisme no passa pel seu millor moment, no hi ha dubte. Els efectes col·laterals d’influència comencen a estendre’s per Europa i, per molts, d’acord, no és un assumpte per fer-ne conya. Ara bé, s’ha de prohibir per aquesta raó l’humorització d’un transcurs d’esdeveniments sovint surrealista i rocambolesc? Democràticament, seria tòxic pensar que sí. No s’hauria de silenciar judicialment la veu de músics com Pablo Hasel o Valtonyc. Com tampoc s’hauria de prohibir la condemna per delicte d’odi i resistència greu al regidor Jordi Pesarrodona. Com tampoc s’hauria de retirar una exposició que retrata presos polítics. Caurà sobre el culpable tot el pes de la llei, deia el xèrif. Ara, aquesta frase queda reservada per jutges, fiscals i tribunals.

És cert que el cas de Joaquin Reyes no té a veure directament amb les barreres morals i ètiques de l’humor. Però la ridiculesa d’aquesta notícia deixa entreveure, en el fons, l’amenaça que penja sobre la llibertat d’expressió. El gag de Reyes és un exemple més de la lupa en la qual es troba qualsevol artista. Com a mínim, fa pensar.

El més preocupant de tot no ja la vulneració absoluta de la llibertat d’expressió, sinó l’atac a altres drets tan bàsics com el de reunió ‒sembla que l’equip de rodatge havia simulat una comitiva independentista molt creïble i fidel a la realitat ‒. Si com a conjunt social no estem disposats a acceptar l’humor i la rauxa com a eines de sanament davant la tensió sociopolítica, llavors no estem disposats a acceptar res.

Els límits de l’humor

Fent una retrospectiva històrica, els humoristes han estat en molts casos molt més efectius a l’hora de qüestionar els marcs preestablerts i batallar contra el poder fàctic. És el cas de Lenny Bruce, George Carlin, Doug Stanhope o Bill Hicks. Especialistes tots aquests a blasfemar i efectuar atacs brutals a les vísceres de l’establishment i les hipocresies del primer món. Remoure consciències i fer tremolar els cànons socials. Així, sí.

Salvant distàncies, a l’estat espanyol artistes com Ignatius Farray, David Broncano, Faemino i Cansado o el Gran Wyoming ‒uns més que menys‒ es juguen cada dia la seva pròpia carrera difuminant les línies vermelles. El Jueves o la revista Mongolia van a querella per número, sacsejant la zona de confort del Tribunal Suprem. A Catalunya seria el cas de programes com Polònia, Està Passant o La Competència. Jaïr Domínguez o Toni Albà ja han tingut les seves respectives represàlies. Són casos concrets? No, aquesta guerra ens interpel·la a tots.

Ferir sensibilitats és una de les qualitats que hauria de prevaldre en la comèdia. No de manera gratuïta, és clar. I acceptant tota conseqüència, sempre i quan aquesta no sigui legal: no val tirar la primera pedra i amagar la mà. Però un sentit de l’humor llibertari denota un bon estat de salut democràtica. L’Estat Espanyol, que és el que coneixem més de prop, té un tumor en aquest sentit. I caldria extirpar-lo.

Avisats estem. Per sort, s’ha acabat el carnaval i l’índex de risc per provocació política caurà en picat. Ara bé, si sou de disfressar-vos dia sí i dia també, aneu amb compte: podrien denunciar-vos per anar vestits d’Albert Rivera amb l’americana tacada de sucre glass o d’Anna Gabriel Ginebra-mode-on. Deixem-nos d’hòsties. Posem-nos seriosos, i fem més broma.

 

Etiquetes: