Joannis Gryparis

Atenes es convertí en una mena de camp de concentració on convivien malalts i moribunds. La gent es cruspia les bèsties del carrer.

La vida del traductor, professor i poeta Joannis Gryparis transcorre en la més plàcida tranquil·litat. Una vida, podríem dir, fins i tot corrent de tan burgesa, en la qual Gryparis anava augmentant la seva posició i el seu èxit social, passant de professor, a membre de Ministeri d’Educació i finalment a director del Teatre Nacional. Però el destí ens té places reservades a les quals ni opositàvem ni esperàvem, ni mai ens haguéssim imaginat.  Els fets foren externs: passada la guerra amb Itàlia del 1940, arribà l’ocupació alemanya, quan Gryparis vorejava la setantena, que fou duríssima, segons recorden encara avui uns pocs vells.  Atenes es convertí en una mena de camp de concentració on convivien malalts i moribunds i on no hi arribava menjar. La gent es cruspia les bèsties del carrer. La mateixa gent que vivia al camp tenia poc per proveir-se, perquè els alemanys s’ho quedaven gairebé tot. I el poc que arribava a la ciutat tenia uns preus impossibles.  És per això que quan un llegeix l’última línia de la biografia de Gryparis i sap que “trobà la mort per fam el 1942”, queda glaçat. I quan topa amb la poesia que li he traduït, pensa en allò que diuen alguns poetes que la poesia és sovint una invisible premonició per a qui l’escriu.

Els matines d’ànimes

Les estrelles parpellegen i la nit és breu
amb llum pàl·lida i malalta els camps brillen
i a l’entorn, on  el teu ull es gira, s’obre un paisatge
de cossos aquí i allà escampats que s’enfosqueixen.

La mort a amics i enemics en una taula reuneix
on bèsties no convidades ronden amb fam;
goig als qui es salven, goig als qui han marxat
però a tots els qui la bala trosseja, els corbs acaben de trossejar-los.

Quan de sobte de peu el trompetista, ferit, salta,
treu, de la seva trompeta, una veu estrident i afligida
que diries que el mateix coure -i no  l’oïda- estripa.

Però no desperta a matines cap mort.
Només el corbs se’n van en grup com si fossin
les ànimes dels morts que van al cel.

(Escarabats i Terracotes, 1919)

Ο όρθρος των ψυχών

Τ’ αστέρια τρεμοσβύνουνε κ’ η νύχτα είναι λίγη

με φως χλωμό και άρρωστο οι κάμποι αντιφεγγίζουν

κι ολόγυρά του, όπου στραφή το μάτι σου, ξανοίγει

εδώ κορμιά εκεί κορμιά στρωμένα να μαυρίζουν.

Φίλους κ’ εχθρούς ο θάνατος σ’ ένα τραπέζι σμίγει

όπου ταγρίμια ακάλεστα με πείνα τριγυρίζουν·

χαρά στον όπου γλύτωσε, χαρά στον πόχει φύγη,

μα όσους το βόλι εξέσχισε, κοράκια ξανασχίζουν.

Κι άξαφνα ορθός ο Σαλπιχτής πηδάει ο λαβωμένος,

στριγγή φωνή και σπαραχτήν η σάλπιγγα του βγάζει

που λες τον ίδιο της χαλκό –κι όχι αυτιά– σπαράζει.

Μα δεν ξυπνάει στο ορθινό κανένας πεθαμένος,

μόν’ τα κοράκια φεύγουνε κοπαδιαστά σα νάναι

των σκοτωμένων οι ψυχές που στα ουράνια πάνε.

(Σκαραβαίοι και τερρακότες. Αθήνα, [1919])

 

 

 

 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació