Joan Brossa, inèdit

27.11.2017

L’editorial Rata_ publica un volum Poemes inèdits de Joan Brossa. Aquest dilluns es presenta a la Llibreria NoLlegiu del Poblenou (Carrer Pons i Subirà, 3) a les 19.30h. Us oferim aquí l’epíleg que Vicenç Altaió, president de la Fundació Jona Brossa, ha escrit per tancar aquest volum.

Joan Brossa (Foto: Arxiu MACBA)

Quan es van escriure els poemes polítics aquí aplegats, Gual Permanent i Mapa de lluites, ja feia anys que al DNI de Joan Brossa hi figurava, com a ofici, «jornalero». L’error de la policia en traduir de la llengua ocupada la transcripció fonètica de paleta, per confusió amb poeta, a la llengua imposada i al registre oficial, li plagué prou i així n’assumí una identitat altra. Joc de màscares verbals. Ser un fora d’un mateix és una manera d’alliberar-se de la tirania del que l’altre vol que siguis tu. El llibre de formació, el missal. És també una manera d’apartar-se de la relació tirànica que s’estableix entre la literatura del jo i la psicologia. Els drames familiars i el teatre salesià. L’art ha d’alliberar-se, com els alienats del consum i els súbdits dels amos, i la sintaxi semàntica ha de driblar els seus canons. Saltar els sintagmes, retallar la prosa, engomar com en els somnis. Antielegies, sentències, retalls, papers burocràtics, acudits, denúncies, poemes visuals, somnis, endevinalles… etcètera. En proletaritzar el poeta que Brossa és de l’art del mercat, Brossa assumeix la condició obrera de productor, la d’escriure a llapis matí i tarda, i a cops, a moments, com llamps, sempre a punt per treure punta a la realitat. L’art de la poesia té alguna cosa de construcció i de mesura en el formal. Si no s’escriu, no es pensa. El pensament es troba en l’escriptura quan l’escriptura calla i parla el gest. La mà externa. La màgia de prop. Demanar-ne en aquest llibre voluminós quins són els mecanismes d’escriptura de paleta enfront de la poesia arquitectònica, en la culta tradició tardosimbolista, dels noucentistes pedants que Brossa veia pertot, deu ser tan necessari per a capir-ne el sentit com preguntar-se el perquè d’una poesia tan descamisada, de pantalons curts i de sabates foradades.

El nen rebel que Brossa no deixà de ser mai va aconseguir una literatura formal i lliure gràcies a la poesia que transforma, la que forja un home revoltat, preocupat per la realitat, i que aspira a convertir-se en un poeta revolucionari, això és a provocar un daltabaix de la realitat quan aquesta deixi de ser el que era. La falç és l’alfabet, i les lletres l’eina. Per això l’avantguarda catalana, com a sistema, de la qual Brossa és hereu, té l’experimentador en poesia J.V. Foix i Joan Miró, el pagès, com a models. Sense distinció de camp, sigui en el visual sigui en el literari; sigui en l’obra impresa, sigui en l’acció. També la suma dels dos personatges en una mateixa identitat fa que Brossa sigui no tant un intel·lectual engagé, com, des de dins, un poeta i paleta en combat. Au! Una revolta feliç. Perquè «l’avantguardisme es pot tornar acadèmic, com la religió es pot tornar buròcrata i tot partit polític, inoperant». Es tractava que la realitat del llenguatge fos l’eina transformadora d’una realitat que no és la realitat de la cultura, sinó del protocol de la història i la seva publicitat. Per això la nostra generació, la que emergí des del postmaig, va afegir Joan Brossa a la llista de referents, el poeta-paleta i, a més, el demiürg. Paleta perquè Brossa reivindica la figura de l’artesà i poeta perquè transforma la realitat prenent les paraules segons l’ordre que li dona la desconstrucció de l’ordre. En provocar efectes mirall deformats, la realitat s’embussa i s’esberla amb la paradoxa de la seva significació. Una realitat altra, transformada. Radiografiar i despullar de frac el financer, d’uniforme el militar, d’hàbit el capellà, de fotografia el polític i de llenguatge el poeta. Tirar les runes abans d’aixecar la bastida.

Joan Brossa en el rodatge de ‘Màgia de Catalunya’ (1983) de Manuel Cussó| Foto: Jaume Maymó.

Brossa ara té prop de seixanta anys. És un militant de la subversió en art i reïx a ser tingut en compte com a poeta de carrer en les manifestacions populars de la nova societat. No defalleix en l’espectacle, no s’afaita. La nova situació no li canvia el calçat encara que té cadira a la filmoteca. Aquests llibres són la crònica poètica del pas de la democràcia a la llufa de la realitat, de la transició a la recuperació. Els poemes, inalterables, podrien haver estat escrits avui. El poeta vigila el llenguatge i adverteix que canvien les formes però que els mots i el seu recorregut resten immutables. Brossa acusa la pervivència de les formes del passat i veu que res no salta pels aires. La lucidesa de la seva literatura d’índole moral estètica i política esparvera en llegir-la avui en l’estat amb què va ser escrita. Viure la història de la transició des dels papers dels diaris no és el mateix que llegir-la a través del poeta al carrer. El poeta paleta aparentment formava part de la festa de la democràcia, però és vigilant amb les finances i els sistemes d’ordre. Llegir el llibre de Brossa ens descobreix que el seu pensament crític no es fa des de la crònica sinó des de l’art de la poesia. De fet, ja ens advertia com s’estava processant un consens del qual la cultura crítica i inventiva no en formàvem part. La rebel·lió de les seves obres no anava a parar només al sistema artístic o lingüístic, sinó directament al polític. L’oportunitat d’aquests llibres ens hauria d’esperonar a la confiança més alta en la cultura i contra el despropòsit de la història. «Aquest moment / pel fet de ser viscut, / ja esdevé el passat. / El futur és cada dia.»

L’acte s’esdevingué en uns anys de cultures polítiques en xoc, en què la imperial era atacada per una altra d’alternativa que havia de trobar el model en la transformació dels valors i la substitució de la jerarquia dels estaments. D’una realitat políticament acadèmica a una realitat literàriament i poètica subversiva. Després de la pretesa ruptura, vingué el procés de normalització. D’aquells anys són aquests poemes de crònica trapella i revolta mofeta.

S’ha dit que el català literari té un estàndard que ve de la prosa de Josep Pla i arriba fins a l’ús sota llibret de normes en els mitjans de comunicació de masses, mentre que en subsisteix un model literari que ens arribava de la mà de J.V. Foix i els seus escrits de periodisme literari intemporals publicats abans de la guerra. Deutors de l’un i l’altre, n’hauríem d’afegir el sentit que Brossa fa amb la prosa retallada i mesurada, plena d’imatges, mutacions i xocs en els nuclis sintàctics, propis de la poesia contemporània. El català de Brossa en vers és prosa revolucionària. La llengua serveix no només per registrar «oficialment» i «normativament» la realitat, ans per transformar la realitat des de les imatges quotidianes poètiques. Els poemes són els totxos dels sense casa, un espai de la realitat on desitgem llegir. Terra lliure.

Podeu comprar el volum ‘Poemes inèdits’ al portal llibreter Libelista.

Etiquetes: