Jo no sóc tan Charlie

16.01.2015

En aquests moments, sospito que entre tots plegats estem abonant el següent atemptat dels gihadistes. Escoltava a Versió RAC1 l’entrevista de Toni Clapés al ninotaire José Luis Martín, i aquest va dir: “Això sera una lluita llarga”. Tal com va tot, no ho dubto. Em pregunto quants ciutadans hauran de morir cruelment assassinats perquè tots plegats entenguem que una cosa és un dret emparat per la llei i una altra, que no és aconsellable fer actes que centeners de milions d’homes i dones d’arreu del món tenen per sacrílegs. Per descomptat que una caricatura, un dibuix, una escultura, o qualsevol representacio icònica no s’ha de prohibir per llei. Al revés, en un país democràtic la llei l’ha d’emparar. Alhora, i és el que penso, hem de valorar si no ens en podríem estar, d’exercir aquest dret, en alguns casos. Aquesta passió que ha agafat a tants europeus, arran dels últims atemptats, per les representacions gràfiques de Mahoma (o Al·là) no pot acabar bé. O, més ben dit, potser no acaba. Potser ens endinsem en una espiral infinita de dolor i de violència. Entenc que en aquests moments vivim una reacció natural de rebuig rotund, després dels atemptats dels últims dies a França, fet que ha empès a molts a proclamar: “Jo sóc Charlie”. Fins i tot m’ha arribat que la reina d’Anglaterra ha declarat que ella també és Charlie. Dedueixo que només és una manera de rebutjar els atemptats i d’apostar per la llibertat d’expressió, no perquè en realitat tinguin cap simpatia per la revista en concret (a la reina, no crec que li fes gaire el pes aquella vinyeta en què la sodomitzava Idi Amin).

Stéphane Charbonnier, àlies Charb | Foto: infobae.com

Stéphane Charbonnier, àlies Charb | Foto: infobae.com

 

Què volen que els digui, a mi m’ha desagradat veure caricatures de Mahoma reproduïdes en la premsa catalana, en un diari com ara La Vanguardia. Cito aquest diari perquè és el que tinc més present. Sé que ho han fet per posar de manifest que rebutgen els atemptats, espantosos, i per donar un suport decidit a la llibertat d’expressió. Però a mi em sembla una acció desencertada. Entre altres raons, perquè perdem el suport dels musulmans que viuen entre nosaltres. Donant difusió a unes representacions de Mahoma (i aplaudint-les, i quasi exigint-les), estem fent malbé la convivència. Al nostre país mateix.

Charlie Hebdo hi tenia tot el dret i la llei l’ha d’emparar, de totes totes. Però per damunt de la llei, hi ha l’oportunitat i la convivència. Allò que se’n diu la cohesió social. A mi, les caricatures m’han sabut greu per tots els musulmans d’arreu del món i, en concret, pels que viuen a Catalunya, amb els quals convivim dia a dia. Personalment, tant se me’n dóna, si caricaturitzen Mahoma (o Crist o Buda o Jahvé o Krishna). Però sabem que per als musulmans (els nostres veïns de carrer, de barri, de ciutat o poble, de país) és molt greu. Gairebé tots els musulmans catalans (nascuts aquí o immigrants, tant és) no hi respondran amb un atemptat criminal, però la convivència en sortirà molt perjudicada. Fa dues setmanes vaig visitar la mesquita del Clot, ens la va ensenyar un home molt amable. Ara dubto que me l’ensenyés amb la mateixa amabilitat.

Sento al meu voltant que molts diuen: “Els musulmans, que es fotin!” i també “Que assumeixin els nostres valors! Que adoptin el nostre estil de vida!” (i sovint aquestes reaccions van seguides d’un “I si no els agrada, que se’n tornin al seu país!”). Si ho digués l’alcalde de Badalona, no en sortiria viu. Ara és una mena de vox populi. Però tinguem ben clar que, encara que el gruix de musulmans de Catalunya no cometin atemptats, els que ens acabarem fotent serem tots plegats. Valdria més que fóssim una mica prudents i, no estaria de més, amables amb persones de creences que no són les nostres. Els musulmans són aquí i han vingut per quedar-s’hi. Anar portant a terme actes, en l’àmbit públic, que ells consideren sacrílegs no és la millor manera d’entendre-s’hi. Cal pensar una mica en l’espai comú que compartim. Sense anar més lluny, espero que a les funcions teatrals escolars d’aquest país no hi apareguin caricatures de Mahoma. Encara que algú estaria exercint el seu dret a la llibertat d’expressió, només aconseguiríem una societat enfrontada i inhabitable. Potser és el que volen alguns.

No conec prou bé la història de la prohibició de la representació de la divinitat i els seus enviats o profetes, tant en el món musulmà com en el jueu i també en el cristià, en segles passats. Suposo que és un procés complex i que actuar a cop de caricatura a les portades de premsa no és una manera gaire òptima de resoldre res. Per ells, és un sacrilegi, ens hi posem com ens hi posem. Capgirem-ho i pensem en un hipotètic sacrilegi cristià. Tots vostès tenen la llibertat d’agafar una hòstia consagrada (no és difícil d’aconseguir), pixar-s’hi a sobre i fer-ho públic a tort i a dret, a través de les xarxes, o la premsa, o les ràdios (narrat per un locutor hàbil) o les televisions. En virtut de la llibertat d’expressió. Hi tenen el dret, però no és gaire recomanable. Sobretot si volem mantenir un veïnatge cordial amb la senyora Maria, que viu davant de casa i que va cada diumenge a missa de dotze. El que és segur és que s’acabaran en sec els pots de mermelada que ens acostuma a regalar sempre que en fa. Qui diu la senyora Maria, diu tots els cristians.

Quan es diu ‘Només es tracta d’un dibuix, una caricatura, no té cap importància’, ens neguem a acceptar que pugui representar un sacrilegi per a milions de persones. Tendim a pensar que aquest fet no té cap pes, o no n’hauria de tenir (confonem el desig amb la realitat). O bé ens posem pedagògics i pretenem que rectifiquin aquesta creença. Ara bé, nosaltres, la nostra societat, també té els seus elements sagrats, que respectem profundament (i hi dediquem molts diners a conservar-los): les obres d’art, entre altres. Facin-ne la prova, si s’hi atreveixen, cremin vostès un dibuix original de Joan Miró en un lloc públic (i gravin-ho i pengin-ho a la xarxa i defensin la seva llibertat a fer-ho) i veuran quin moviment de repulsa despertaran. També és només un dibuix, ben mirat. Ningú no matarà el ‘sacríleg’, encara que aquest individu es pot donar per mort. Serà una mena de mort civil. Suposo que la llei prohibeix la destrucció d’obres d’art (com està prohibida la destrucció de bitllets de banc, d’alguna manera això també seria un ‘sacrilegi’). No tindríem, doncs, aquesta llibertat.

En tot aquest assumpte, en el fons del fons, hi batega un sentiment de rebuig, odi o menyspreu cap a la religió. No cap a l’islam en concret, sinó cap a la religió en si. El mateix Toni Clapés, en l’entrevista de Versió RAC1, va deixar anar: “Les religions sempre acaben matant”. Aquest pensament està molt present entre agnòstics i ateus, que són majoria en la societat catalana: les religions són les culpables dels pitjors crims. De fet, sembla que siguin elles soles les que maten. És una manera còmoda d’exculpar-ne els autèntics responsables. Si revisem les matances i genocidis del segle XX, ens trobem que han matat més els estats, amb els seus desitjos d’expansió territorial, d’apropiació de recursos naturals aliens i dels diners i propietats aconseguits mitjançant la invasió i el saqueig, que no pas les religions. Les religions han d’assumir la seva responsabilitat al llarg de la història, que n’han tingut. Però ni els milions de morts i esclavitzats de Stalin (vint, trenta, cinquanta, segons l’historiador que t’ho explica), els de Mao i encara els provocats directament o indirecta pels Estats Units, França i el Regne Unit a Sud-amèrica, l’Àfrica i l’Àsia no tenen res a veure amb la religió. La llista seria molt més llarga, esclar. També, ara que estem immersos en un procés d’independència és bo remarcar-ho, l’obsessió maníaca per la integritat territorial (que els espanyols comparteixen amb els francesos) és una altra font de guerres i de mortaldats. Intentin vostès invadir el Voló aquest cap de setmana i ja m’ho explicaran.

Culpar la religió de tots els mals és la temptació que actualment es porta més. Ve de lluny. La religió no només és opi, com es deia abans. Per a molts és, directament, un verí que esperen que el progrés anirà suprimint. Ells ja hi contribueixen amb els seus menyspreus públics, ridiculitzacions i rebutjos. Fan una gran tasca cívica, combatent la religió i exigint que sigui invisible i closa en un àmbit completament privat. Tant de bo, calculen, confinant-la en la vida privada més recòndita aconsegueixin fer-la desaparèixer per sempre més.

Ara es mira contra l’islam, també contra els musulmans, moltíssims, que no aproven els atemptats i alhora demanen que no es facin caricatures de Mahoma. Tot i que els atacs i els desdenys al cristianisme són els més habituals entre nosaltres. Fa dècades que molts diuen amb una ganyota de repugnància: “La tradició judeo-cristiana…”, tot fent un èmfasi en la paraula judeo, com si l’estiguessin a punt d’escopir. Aquest sentiment neix arran de vivències personals desafortunades (en un bon número de casos que conec, magnificades, es culpa els capellans i les monges escolars del que no ens atrevim a culpar els nostres pares i famílies). També arran de l’anticlericlisme ambiental del país, que arrenca al segle XIX i s’ha dedicat durant dècades a matar capellans, frares, monges, cristians en general, i a cremar monestirs, convents, esglésies amb un ímpetu que estaria millor que haguessin reservat per a altres empreses. Però no és només el nostre entranyable anticlericalisme, sobre el qual algun dia el Museu d’Història de Catalunya n’hauria de fer una magna exposició. Per sota, hi ha un sentiment més profund de rebuig, menyspreu, cap a la fe religiosa. La cristiana, la musulmana, la jueva, etc. Amb els sikhs no s’hi atreveixen tant perquè porten aquell punyalet a la cintura que sembla molt esmolat. Tampoc amb els budistes, que encara tenen cera del Corpus, com diuen a Mallorca. No per gaire temps, sospito. El sentiment antireligiós és tan fort que tard o d’hora s’acabarà culpant als budistes d’alguna cosa. Però qui mata no són els fidels d’una fe, sinó els fanàtics: es tracta d’una degradació de la religió. No sols de la religió, sinó també, sovint, d’una ideologia o de qualsevol altra cos d’idees o creences. De fanàtics, n’hi ha uns quants a cada casa. Per sort, els fanatismes variats i discrepants els impedeix aplegar-se tots sota un mateix paraigua i fundar una gran entitat cívico-fanàtica. La dreta i l’esquerra polítiques hi tenen un paper principal, en les matances del segle XX i XXI (que també n’hi ha, de contemporànies, i no s’aturen). Però tots plegats miren cap a una altra banda. A tot estirar, en culpen la religió. Un blanc còmode.

Els de Charlie Hebdo (i ho recordava el ninotaire José Luis Martín) practiquen un humour enragé. Traduït seria un humor aïrat, furiós, violent. Doncs s’han trobat uns lectors que també ho són, d’enragés: els capullos dels gihadistes. Potser valdria més que ens calméssim una mica, tots plegats. Una til·la presa a temps evita molts disgustos.

Per això també m’ha semblat desencertada la portada de Charlie Hebdo de després de l’atemptat: una altra caricatura de Mahoma, que sosté un cartellet que diu “Je suis Charlie”. Amb una frase que a mi m’ha semblat incomprensible: “Tout est pardonné”. Com? Charlie Hebdo ha perdonat els gihadistes criminals? O els perdona el mateix Mahoma caricaturitzat? És un acudit? Intenten que somriguem o riguem? N’hi ha que la tenen per una portada molt intel·ligent. Potser tenen raó, tot i que jo no ho sé veure. També diuen que és tendre. Més tendre hauria estat vigilar una mica. A mi, per damunt de tot, em sembla una portada inconvenient. Una vegada més.

Perdonar el teu violador quan ell està disposat a tornar-te a violar és fora de lloc. El perdó només té sentit si hi ha contrició i voluntat d’esmena per part de l’agressor. No és el cas dels gihadistes. Ells tornaran a matar, probablement també per aquesta segona caricatura i tantes altres. O per altres raons. A matar, sempre hi són a temps. Hi tenen la mà trencada.

Charlie Hebdo hi està en el seu dret, de publicar caricatures de Mahoma o de qui sigui. Fins i tot, tots els diaris i revistes d’Europa podrien publicar a cada número, sempre, una caricatura de Mahoma a la portada, en un racó (encara que no conec prou bé la legislació de cada estat, desconec si és realment possible). Així reivindicarien i exercirien el seu dret a la llibertat d’expressió. Però per molt que denunciem el salvatgisme i la cafreria dels gihadistes, un fet així ens abocaria a més i més atemptats, a la fractura social, la crispació i l’odi dels musulmans que no són criminals. Francament, la Festa de la Diversitat quedaria molt deslluïda sense aquells pastissets moros tan emmelats.

També ens abocaria, com hem vist els últims dies, a la policialització de l’espai públic, mentre que assistiríem al sempre brillant desplegament de l’exèrcit, amb aquell uniforme de camuflatge absurd en plena ciutat (no s’enten com es camuflen amb tons verds i marrons, propis del camp, dins del metro de París, posem per cas). Ja que hi som, assenyalo de passada que em sembla remarcable l’afany entusiasmat a l’hora d’alabar les virtuts immenses dels exèrcits per part de la premsa espanyolista. A alguns se’ls entreveu el desig irrefrenable que l’exèrcit ocupi els carrers. A Catalunya mateix, sense anar més lluny.

Els atemptats a Charlie Hebdo són horribles i els hem de rebutjar amb decisió. Com els dos mil assassinats de Nigèria en els últims deu dies (aquests no indignen tant perquè no eren ninotaires, molts d’ells només eren cristians i és sabut que als cristians de l’Àfrica i de l’Àsia se’ls pot matar com si res). Cal treballar fort per impedir nous atemptats i agressions, en molts camps, no només el policial i militar. Però no puc dir, junt amb tants i tants, Jo sóc Charlie. Perquè, a banda dels arguments exposats, jo sóc més de Charlie… Brown.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

32 Comentaris
  1. Una lectura de la portada de “Charlie Hebdo”: Faci el que faci, hagi fet el que hagi fet, a França i arreu, si vostè duu ara una pancarta de “Je suis Charlie” li serà perdonat tot

  2. Aquest final : ” Com els dos mil assassinats de Nigèria en els últims deu dies (aquests no indignen tant perquè no eren ninotaires, molts d’ells només eren cristians i és sabut que als cristians de l’Àfrica i de l’Àsia se’ls pot matar com si res)”, sembla no interessar a massa gent
    Cada dia hi ha casos com aquests, i pitjors, i molt pitjors, a molts llocs, per desgràcia, però , perquè la majoria del món mira cap un altre lloc?
    Morts per guerres, per gana, per malalties, cada dia un munt, morts perquè cada dia hi hagi gent rica més rica i gent pobre més pobre.
    A la premsa mai( o quasi) es parla de fàbriques d’armes, mai hi ha vagues de fàbriques d’armes, perquè?, suposo que perquè el negoci va , per desgràcia, molt bé. Qui les té?, qui les promociona?, qui hi guanya?
    Hauríem de veure més caricatures ( i fotos) d’homes de “negocis”, comprant i venent armes, drogues, persones, vides.
    Hauríem de veure més caricatures ( i fotos) dels que permeten que això sigui així.

    Vivim en un món vergonyós.

    • Hi ha coses que són com són i sempre ho seran perquè formen part de la naturalesa humana: si mor algú de la nostra família ens afecta més que si és un veí. Si mor algú del nostre poble ens afecta més que si és del poble veí, i així successivament. Si mor algú del nostre país o del nostre món (les Torres Bessones, Charlie Hebdo…) ens afecta més que si no és del nostre país o del nostre món (Âfrica, Àsia…). I tots són morts iguals, sí, però ens sentim més identificats amb uns que amb uns altres i per això reaccionem diferent. Quan vostès diuen que tot són morts iguals tenen raó, però mai abans havien fet un article per aquests morts de l’Àfrica o l’Àsia com ara el fan per Charlie Hebdo. Per què? A vegades tinc la sensació que en el fons hi ha un cert sentiment de pensar que tenen el que es mereixen. I això és terrible.

  3. Certament vivim en un món molt trist. Ara de sobte tots els francesos s’han convertit en ninotaires contents de rearmar-se i poder fer discursos damunt de portaavions que subratllen la potència, el vigor i la supremacia del país. La reacció a l’horror sembla que només pugui ser la violència duplicada i cap veu s’aixeca per dir que són els mateixos fills de França els que maten els seus germans: un nen crescut a la banlieu francesa que atempta contra els seus conciutadans. Alguna cosa falla, i com diu el sr. Gomà (gràcies per la reflexió) és molt fàcil (i cínic) culpar-ne la religió.

  4. Em decep de vostè. Els musulmans que viuen entre nosaltres, amb tot el respecte, han d’acceptar les nostres lleis. França és un país laic. podríem dir que el laïcisme és la seva religió. Per mi tots els diaris haurien d’haver reproduït les caricatures, tots, i felicito La Vanguardia per haver-ho fet. Per que fa a les ofenses pels dibuixos no perdem de vista la llibertat de llegir allò que ens ve de gust, qui es trobi ofès que no compri la revista. (de fet em sembla tenia dificultats per sobreviure aquesta revista abans dels atemptats). Però qui es ningú per decidir que les altres persones tampoc no la llegeixin? Vostè predica cedir al xantatge de les armes. Francament decebedor.

    • Doncs, jo també penso com el Senyór Gomà… estic per la llibertat d’expressió però si he de conviure amb persones tan antagòniques a mí, que els seus valors no són els meus, que hi ha situacions que les consideren ofensives, perquè he de propiciar-les…? Sóc agnòstica, però crec que hem de respectar qualsevol creença i no ridiculitzar el que per altres persones és tan important.

      • Per més important que sigui el que pensen les altres persones: religió, secta, futbol, partit polític….. Em sembla que no s’ha d’anar a matar l’adversari.
        Si fos un nihilista ( que no ho sóc) diria que no s’ha de respectar res. Com diu una dita castellana . “Cuando las ganas de follar aprietan ni los culos de los muertos se respetan.
        Perdoneu que utilitzi tòpics però . En l’amor i en la guerra tot s’hi val. I estem en guerra per preservar una bona part de les llibertats aconseguides per Europa en molts anys ( excepte Feixisme-Hitlerisme-Franquisme, et..et.) Que, voleu tornar a callar?.

  5. Per cert, m’he oblidat una cosa:mireu la portada de Charlie Hebdo al revés. Aquí hi ha el qüit de la qüestió.

  6. Completament en desacord amb les bondats de l’appeasement o apaivagament. No és un combat entre cristians i musulmans, sinó entre laicisme i religió. Europa és Europa -i moderna- no per ser cristiana o per haver-ho estat, sinó perquè és laica, com la Xina i el Japó. Un país que ha cremat tantes de les seves esglésies -cosa que condemno- s’ha guanyat el dret a riure’s, no sols de Déu i sa Mare, sinó també de Mahoma. Els que ens volen encasellar com a “cristians” o “musulmans” o “jueus” són tots de la mateixa mena i ens volen portar al mateix lloc: al passat. Hi ha un salt qualitatiu des de Salman Rushdie fins a Charlie Hebdo. Rushdie podia incórrer en una fàtua perquè era musulmà. Dins de l’Islam ja hi qui considera que França (8% de musulmans) ja forma part del territori de la umma, i no diguem l’Àndalus, és a dir, nosaltres (doneu un cop d’ull a la toponímia dels Països Catalans). Pregunteu a Qatar. Qui vulgui continuar amb la bena als ulls, és lliure de fer-ho. Si acceptem com a mínim denominador comú la minoria supersticiosa en comptes de la majoria laica, acabarem a les cavernes i servint menjar halal/kosher a les nostres escoles (adéu al porc) i deixant que hi hagi nenes que no facin educació física. No vull viure en un país de covards sense principis.

  7. crec que l’article d’avui a LV de Manuel Castells està força bé, i crec que l’hauríeu de llegir.

  8. De tot aquest assumpte tant trist, una de les coses que m’ha sorprès positivament ha estat la condemna immediata i sense fissures de l’atemptat per part de la comunitat musulmana catalana i de la resta del món. Malauradament trobo que no se n’ha fet gaire ressò en els mitjans.
    Malgrat que sempre he estat escèptica amb les religions monoteistes basades en veritats revelades, dogmes de fe i per tant veritats absolutes, veig que les societats també van canviant.

    En contra de l’opinió majoritària que pensen i diuen que és un atemptat religiós jo penso que no té res a veure amb les religions. Les persones que han fet aquest atemptat són gent que es deixen dur pels baixos instints i qualsevol excusa els serveix per matar. Aquest tipus de gent si haguessin nascut durant el regnat dels reis catòlics s’haguessin fet de la Inquisició, si haguessin nascut durant el nazisme a Alemanya s’haurien fet de les ss. Si haguessin nascut a la Barcelona del 36, serien anarquistes de la Fai i haurien matat a en Josep Maria Planes, director de la revista satírica el Be Negre i altres persones i molta gent religiosa. Si haguessin viscut durant la transició són els que haurien atemptat contra Joan Fuster en dues ocasions, els que haurien posat la bomba al Papus i els que van matar a en Guillem Agulló i me’n deixo. O potser s’haguessin fet d’algun grup terrorista com el grapo, eta, gal, brigades roges, o dels bojos nois, etcètera.
    El problema d’aquesta gent no és la religió ni les teories ideològiques, sinó el seu perfil autoritari i violent que els ha portat a una actitud intransigent i fanàtica. De la violència n’han fet la seva ideologia.

  9. No senyor, gens d’acord amb el missatge d’aquest article. Tot plegat em recorda aquell avi que, mort de por per les represàlies franquistes, no va gosar mai reivindicar-se a si mateix i deia allò d’ “hem d’estar bé amb tothom”, per acabar anulant-se com a ésser lliure i d’esquerres (de veritat). És el que té estar al centre , que al final no ets enlloc, ets gris i ets trist, el mateix que em sembla aquests text.

    • A mi em recorda aquell jutge que és benvolent amb el violador perquè la noia anava vestida provocativament.

  10. Penso que no ens n’hem d’estar d’exercir en cap cas el dret de la Llibertat d’expressió i pensament que s’ha aconseguit després de tanta sang . A més és un dret adquirit per mantenir sempre viu l’estat d’opinió i critica envers les dictadures de qualsevol signe. Visca la República i les seves llibertats. L’adversari existeix i això són batalles que hem de guanyar, o perdre. Si la perdrem recularem a l’edat de la santa inquisició i altres presons. Hem d’escollir. La por és lliure.

  11. Aquest article justifica que als paisos arabs es torture, empressone, penje, i un llarg etcètera aquells que ofenen al Islam i al Profeta. Gràcies, senyor Gomà, per donar un pas endavant per l’aplicació de la Sharia a la Unió Europea com corpus legislatiu complementari.

    • es tortura als paisos àrabs i a molts altres, a Europa, Àsia, Àfrica i América ( del Nord i del Sud)

  12. Molt d’acord amb aquesta reflexió tan acurada, tot i que per molt que un s’hi esforci ja sap que no serà prou ben entès quan s’ha de filar tan prim. Em sembla que l’autor no ha pretès acotar el cap ni acceptar el statu quo produït després de la matança de París.

    Calia sortir al carrer i protestar, i calia perseguir els assassins i calia condemnar el que havien fet.

    Però també calia, en paral·lel i sense prohibir res, posar-se en la pell d’un musulmà pacífic, que són la majoria dels que conviuen entre nosaltres, i calia posar-se en la pell, en el fons, de qualsevol persona que tingui conviccions, siguin religioses o siguin les que siguin, i adonar-se llavors que el missatge més apropiat per condemnar, perseguir i protestar enèrgicament no era “Je suis Charlie”, perquè Charlie era i és l’ideòleg (un dels ideòlegs) dels elements més violents de la nostra banda.

    Jo he entès d’aquesta manera l’article de Gomà. Però per dir això tan senzill, com que no és fàcil d’explicar-ho i que t’entenguis tu mateix a la primera, has d’estendre’t fins a l’extenuació. I ni així t’entenen. Per què? Chi lo sà. (O potser sí, ho intueixo, hi ha gent a qui molesta que algú altre tingui conviccions, tot ha de ser relatiu; però ara no vull atiar més el foc.)

    Sigui com sigui, juntament amb els seus defectes hi ha una cosa fabulosa en la nostra societat occidental, i és que podem discutir pacíficament i obertament sobre si som Charlie o no som Charlie (aquesta idea no és meva, la vaig llegir fa uns dies al diari Ara).

    I de moment res més.

    Ah, sí, he entès perfectament la portada del Charlie i és doblement insultant.

    Però, segons diuen, mentre insultin “idees”, no passa res.

    Ja ho anirem veient.

  13. 1905. Un grup de militars espanyols ataca la redacció de Cu-Cut per sentir-se ofesos per un satíric acudit.
    1977. La Redacció de la revista satírica el Papus es atacada amb bomba i mort el conserge de la redacció i ferits per un acudit satiritzant l’extrema dreta….
    I tants i tants atemptats més contra la llibertat d’expressió que omplirien un llibre sencer.
    Hem de riure del mort i de qui el vetlla i a qui no li agradi que no miri. A un servidor l’ofèn ‘ Salvame de Luxe’ i no vaig a trencar-li els falsos morros a la Belen Esteban.
    Hi ha a qui l’ofèn que el poeta Mohammed Al-Aljani sigui condemnat a a cinc anys per un poema satíric contra l’emir de Qatar-Barça i no vaig a esbocinar la xilaba al tal Emir de Qatar-Barça

  14. Estic d´acord amb l´idée central del tema. És fonamental respectar les creences dels altres

  15. La mort dels ninotaires francesos es una barbaritat. Pero aquesta publicació i altres de semblants juguen amb foc, ofenent el més íntim de moltes persones, no només musulmans com ha estat aquestl cas concret. Això no s’ha de fer.

  16. Jo tampoc sóc Charlie Hebdo. Estic molt d’àcord amb algunes idees apuntades per l’articulista sr. Enric Gomà. Amb altres, discrepo profundament. Però totes elles em mereixen un respecte. Com respecto la línia editorial de Charlie Hebdo… però no la comparteixo. I tampoc comparteixo la línia editorial de Canal 13, però la respecto.
    I el respecte està molt allunyat de la idea de “tolerància”, segons la qual hi ha d’haver una persona que tolera que una altra sigui “diferent”, tingui una altra visió del món. El respecte parteix de la igualtat que han de tenir totes les persones i les seves actuacions (establertes segons drets i deures), mentre que la tolerància parteix de la desigualtat.
    El respecte és un concepte que és totalment subjectiu (una persona pot sentir que X li ha faltat el respecte, quan aquell X no tenia cap intenció de fer-ho). I normalment som més sensibles a donar-nos compte que ens falten el respecte que no pas que som nosaltres qui ofenem. Malgrat aquesta dificultat, crec que tothom tindria de fer un esforç per no voler provocar faltant el respecte… però això sé que no és possible, ja que hi han persones que de la provocació han fet ofici i en treuen benefici (o no), fins que el tarat de torn venja la [pretesa] ofensa.
    I aquest tarat criminal (ja es digui ser musulmà o papa de Roma) té una fe amb molt poc fonament. Molt malament va una religió quan un simple dibuix fa trontollar la fe dels creients!
    Jo sóc cristià, i tinc com a fonament la Bíblia. I una caricatura de Crist o de Jehovà em deixa del tot indiferent. Sé que la persona que l’ha feta no té la mateixa creença que jo, però aquest fet no m’incomoda (no puc obligar a ningú que pensi o actui com jo crec que s’ha d’actuar: la salvació és un affaire personal, no col·lectiu [malgrat que els creients ens congreguem per Amor i per prestar-nos suport mutu]). De la mateixa manera que jo respecto l’existència de revistes que facin mofa de totes les creences, també han de respectar la meva fe quan es fa pública i és presentada als “pagans” que així ho considerin. I ningú no em pot obligar comprar o veure segons què, o dir què he de creure o deixar de creure “per no ofendre” segons quins col·lectius o grups de pressió.
    I potser l’atemptat a Charlie Hebdo va ser instigat per una [hipotètica] ofensa al món musulmà, però és del tot innegable que l’assalt al supermercat de productes jueus va ser un acte d’antijudaisme, i s’en parla ben poc d’això.

    Atentament

  17. Per reflexionar més en aquest assumpte, us recomano l’article “Sóc Charlie, però també sóc l’Ahmed” de MOHAMED TAYSSIR AZOUZ publicat a l’ARA: http://www.ara.cat/opinio/Charlie-pero-tambe-lAhmed_0_1282671784.html

    Semblantment a l’article, penso que si creiem profundament en la llibertat d’expressió, llavors també hem de creure profundament en allò de: tracta als altres tal com t’agradaria que et tractessin. Una societat democràtica, autènticament democràtica, hauria de tenir en compte que la llibertat d’expressió no és un valor absolut, sinó un valor universal. I no és absolut perquè sempre estarà condicionat al límit del respecte vers l’altre. En aquest sentit no tota la sàtira és igual; i Charlie Ebdo practica un tipus de sàtira altament violent, i no tant per la publicació puntual d’una portada o una altra, sinó perquè cerca la confrontació de forma contínua sense tenir en compte la sensibilitat dels altres (i no només els musulmans). Jo no ho llegeixo, però només cal fer una cerca a google i ja es veu el tic.

    I faig més càrrega crítica sobre Charlie Ebdo que sobre els fonamentalistes (en aquest cas musulmans) perquè aquests darrers ja es desacrediten per ells mateixos i ja es veu de tres hores lluny la barbàrie dels seus actes.

    • Vostè té un concepte equivocat del significat del mot “fonamentalista”. Certament és un concepte equivoc, però jo em puc autodenominar “fonamentalista” pel fet de fonamentar la meva fe cristiana (i el meu comportament vital) en la Bíblia; i per res em considero violent.

      Pel que fa a l’artícle de l’Ara, el trobo una mica insuls (a part, clar, de no nomenar la gent morta al supermercat. Potser per l’autor, el fet de ser jueu inhabilita el ser amant de la llibertat).

      I com he dit al comentari del 19 de gener, si començem a justificar les agressions per motius de provocació, anem malament. S’enrecorda d’una sentència judicial a l’Estat espanyol on van donar la raó a un violador perquè aquest va sentir-se provocat per una noia que anava amb minifaldilla? Dintre de poc, sentirem a dir: “El vaig agredir perquè ha insultat a ma mare, i el Papa de Roma ha dit que no està malament la resposta que li he donat a aquest malparit”. Alguns musulmans també fan cas als seus caps doctrinals, i donen coherent resposta als infidels…

      Actualment, jo no compraria Charlie Hebdo i tampoc aniria a una discoteca, però això no em dona maniga ampla per cremar publicament exemplars de la revista o foter-li foc a una discteca perquè es cremin els ímpius que la freqüentin.

      Atentament

      • Hola JRRiudoms,

        Primer, deixem dir que em faig goig veure com la gent opina lliurament sobre les diferents opinions que s’expressen. Volia aclarir una cosa del que dius de no anomenar les víctimes jueves: només vaig anomenar els morts de Charlie Hebdo l’article per retre homenatge als periodistes que han mort fent la seva feina. De fet, vaig condemnar la matança al supermercat jueu al Twitter posteriorment en múltiples ocasions. I si no m’equivoco, en Wolinski és jueu i va néixer a Tunis. A Tunísia, els jueus hi viuen des de fa segles, molts d’ells gent que van fugir de la península ibèrica durant la repugnant època de la Santa Inquisició. Són avui part activa de la societat malgrat ser en minoria. Són profundament respectats. Ens uneix una nació que es basa en la tolerància. En fi, per mi el problema està en la educació persones i no en les religions. Un poble no educat és un poble destinat al fracàs. I quan els liders d’aquestes societats són liders autocràtics, que només els importa lucrar-se a costa del poble, deixant-los en la ignorància més absoluta, manipulant-los a través de la religió, passa el que passa. És el que pateixen moltes societats de confessió musulmana (no totes, per sort) i és un problema molt seriós. Malauradament, molts Estats occidentals donen suport a aquests liders per X motius. Això agreuja encara més el problema i crea autèntics monstres.

  18. L’article postula la conveniència de l’autocensura en pro de la convivència. Al meu parer, però, és precisament la convivència allò que pot resultar greument danyat si aquesta línia de pensament s’imposa arreu: la convivència en libertat, tal com l’entenem avui a Occident. Les religions tenen tot el dret de definir unes coses com a “sagrades” – i per tant, unes altres com a “sacrílegues”- per al consum intern, dels seus propis adeptes. Però quan pretenen fer-ho per a tothom, en l’espai públic compartit, se’ls ha de dir que no, si és que es pretén conviure en llibertat. Altrament estaríem permetent que consolidaren -com s’esdevenia ací mateix en temps no gaire remots, com ocorre encara hui en altres països- una posició privilegiada dins del debat social per a les seues pròpies creences. I això no ix mai, enlloc, debades.

  19. L’article postula la conveniència de l’autocensura en pro de la convivència. Al meu parer, és precisament en defensa de la convivència -de la convivència en llibertat, tal com l’entenem hui a Occident- que hem de rebutjar que es pretenga imposar a tothom l’autocensura amb relació a les creences d’un determinat sector social. Considere que les religions tenen dret a definir arbitràriament com a ‘sagrades’ certes coses -i per tant, com a ‘sacrílegues’ unes altres- per al consum intern, dels seus propis adeptes. Però quan intenten definir-les com a tals per a tothom, en l’espai públic compartit amb la resta de la societat, crec que cal dir-los amablement que això no pot ser. Si no ho fem, els estarem permetent constituir les seues creences en parcel·la privilegiada dins del debat social: com ocorria ací mateix fins no fa tant, com ocorre encara hui en altres bandes del món. I això no ix mai, enlloc, debades.

  20. Interessant, no només pel fet de diversificar una mica l’opinió pública, que sembla devota total de Charlie, sinó perquè posa de manifest l’eurocentrisme cultural que vivim i la hipocrèsia de la qual es fa gala en la confusió de la llibertat i el respecte. Sembla que fem pancartes sobre la liberté d’expressió, però que hem oblidat l’egalité i, sobretot, l’ideal democràtic de la fraternité. Bon article.

  21. Aquest article és molt adient amb la meva forma de pensar. Penso que ni Charli Hebdo té raó i menys raó els que maten per una ideologia. Les religions sempre han estat atacades, i no per això ens hem de revelar fins el punt de matar.
    La llibertat d’expressió té una frontera, donç no pot passar a respectar i ofendre a l’altre. Tots tenen l’obligació de respectar i no passar per sobre de l’altre. Perquè aquest altre és igual que tu. Ningú és més que l’altre.
    En el fons vull pensar que és més un negoci econòmic, coom s’ha vist després en les moltes tirades que han fet i que arrel d’aquesta situació s’han omplert la butxaca.

  22. La qüestió no és si els musulmans que viuen entre nosaltres deixen d’estar “de la nostra banda”. Quina banda és aquesta? Òbviament, estaran en contra de la violència, malgrat els pesi això de les caricatures. És un grup minoritari, l’extremista. Perquè Déu sodomitzat per Jesús, sodomitzat a la vegada per l’Esperit Sant, és una caricatura publicada, com moltes altres, que també pot resultar conflictiva, però a ningú se li acut pensar que “els cristians” es girin contra la pau. No: es foten i punt. Igual que es foten els musulmans o es foten els ateus quan es fa broma amb les seves creences. La qüestió és que publicar aquestes caricatures en aquest precís moment és posar llenya al foc, donar (encara més) “arguments” a organitzacions terroristes tan emergents i poderoses com les que hem vist. Però què hi hem de fer? Callar i abaixar el cap quan algú té una “sortida de to” com la d’una caricatura, tal i com s’insinua aquí? Bé; són ells, els terroristes, els que maten (tot i que aquí ningú es salva: nosaltres tenim les mans tacades forma passiva per la misèria en la que viuen allà, però això mereix parlar-ho a part). Així que, si són ells els que maten, són ells els que fan quelcom deplorable. Si volem ser valents, no abaixem el cap. I em diran: “bé, però amb aquesta actitud potser vinguin i et fotin un tret a tu”… Cert. Però què ens hem pensat que és la valentia?