Jo he firmat el manifest Koiné

11.04.2016

El 1895, en la solemne sessió inaugural de l’Ateneu Barcelonès, Àngel Guimerà, que n’era president, va utilitzar la llengua catalana. Hi va haver escàndol. Molts senyors presents, burgesos, intel·lectuals, seriosos, van considerar que allò era una ofensa a la institució i a les autoritats i van protestar aïradament. Els catalanistes militants, que eren presents en nombre menor, van contestar la protesta. Alguns van marxar i la conferència va continuar en català… fins avui (amb el parèntesi cruel del franquisme, quan el castellà hi va tornar a regnar obligadament). Els qui van protestar devien considerar que Guimerà era un talibà perquè vulnerava el que es considerava normal: que les coses serioses es feien en castellà. Era un normalitat acceptada per tothom, excepte per una minoria (encara) de catalanistes que estaven fundant una nova realitat política i, per tant, també lingüística i, per tant, també de consciència. De consciència nacional. Avui som talibans els qui critiquem la “normalitat” establerta des de la Transició en el sentit polític (som independentistes) i lingüístic (defensem l’oficialitat única del català en la futura república). No és casual que les dues coses vagin de bracet. Però parlem de llengua.

Àngel Guimerà retratat per Ramon Casas | Arxiu MNAC

Àngel Guimerà retratat per Ramon Casas | Arxiu MNAC

Els qui defensen la continuïtat de la normalitat actual no s’exclamen quan noten, si és que ho noten, que el castellà ocupa abusivament gran part dels espais regulats d’exposició pública i del funcionament de moltes institucions. Ocupa la major part de la publicitat, del cinema, de la justícia, dels mitjans de comunicació privats, de l’etiquetatge, de la majoria d’ofertes comercials, de moltes enquestes, dels call-centers, de molts cursos de formació, de molta atenció al públic, etc., etc. Tot això no és gens espontani, insisteixo, està regulat. I està regulat per un seguit de lleis espanyoles que deriven de l’article 3 de la Constitució que consagra el castellà com a única llengua obligatòria, també a Catalunya —l’Estatut ho va voler corregir però el Tribunal Constitucional va dir que ni parlar-ne i ho va suprimir. De manera que legalment la situació del castellà i del català està desequilibrada a favor del castellà, cosa que fa que sigui la llengua per defecte i la llengua del paisatge. Això fa molt difícil la incorporació de nous parlants, que troben innecessari l’esforç d’apendre català si no tenen prou inquietud cultural ni prou oportunitats d’ascens social immediat (el català encara és la llengua majoritària de la classe mitjana). En conseqüència, la presència aclaparadora del castellà a tot arreu està desgastant el català fins a un grau mai viscut abans, en què s’ha perdut vocabulari, sintaxi, fonètica i geni, fent una passa endavant cap a la dialectalització, cap a la galleguització, si se’m permet l’ofensa. Això passa amb l’aquiescència dels mitjans de comunicació, els correctors dels quals troben normal que guanyi com a única opció dir “el dia següent”, “estava llest per sortir” o  “es portaven bé” (per s’avenien). Etcètera.

Tothom que s’ha estripat les vestidures amb el manifest Koiné troba que això és normal, correcte, estimulant i mantenible. Un seguit de gent, que tenim la llengua catalana com a matèria de treball, trobem que no i firmem el manifest que demana que el català sigui única llengua oficial. Per fer què? Doncs per revertir la situació privilegiada del castellà. Perquè el català ocupi un terreny que vagi més enllà de les posicions simbòliques que es van acordar tàcitament durant la Transició, és a dir, que el català seria la llengua de la política, de l’escola i dels mitjans públics (i per això C’s, el PP i les entitats espanyolistes malden per introduir-hi el castellà en nom del bilingüisme). Ja veiem que el bilingüisme (oficial) és problemàtic.

Si volem que el català ocupi els espais regulats que avui ocupa el castellà gràcies a les lleis que l’impulsen necessitem que les dues llengües tinguin un estatus diferent, és a dir, que l’una sigui oficial i l’altra, no. Que a poc a poc, i sense traumes, el paisatge canviï a favor del català i que el català esdevingui la llengua de referència. Això vol dir llengua única? Doncs és clar que no! Això vol dir regular allò que es regula en tots els països civilitzats. I no té res a veure amb la llengua personal de les persones, de cadascú dels parlants, que continuaran parlant com els dóna la santíssima gana, perquè hi tenen i tindran tot el dret. Quant als drets lingüístics a preservar, que és lògic que es preservin, només faltaria, els castellanoparlants han de tenir accés a l’administració i la justícia, i la llengua castellana ha de continuar sent ensenyada a l’escola. Ningú vol perdre patrimoni. No s’extirparà el castellà del cervell dels catalans ni es deixarà de parlar a Catalunya ni es prohibirà (com si es va fer amb el català en temps de Franco). Per entendre’ns, li donarem al castellà l’espai que avui té naturalment el català, situació que no els angoixa gens i no els mou a demanar més protecció ni més res. Són els mateixos que han callat com una mula quan es va instituir el Lapao i quan s’ha trossejat la llengua a les Illes i al País Valencià… and so on (perquè vegin que no sóc gens monolingüe).

De manera que si això és manca de cosmopolitisme o talibanisme, és que els autoerigits representants dels castellanoparlantisme practiquen avui. No deu ser tan dolent. El castellà és un actiu en el bagatge cultural dels catalans però no és la llengua nascuda a Catalunya: és una llengua arribada amb el poder polític, amb els decrets, amb el prestigi del mercat espanyol i amb les successives onades migratòries (com ara ho és el castellà als Estats Units). Amb aquestes eines, les llengües es disputen el mercat. Doncs ajudem la més feble. Que això fa por als polítics? Doncs mira, t’ha tocat. I tampoc cal patir: la decisió la prendrà un Parlament democràtic, amb totes les veus representades. I per això cal que la veu de l’oficialitat del català es manifesti. Mai més ben dit.

Respon a Rauric Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. Provinent del llatí, com totes les llengües romàniques, el català és la llengua que els catalans han gestat a Catalunya i, per tant, és la llengua pròpia d’aquesta terra. Reclamar la seva normalització és el normal, i ens volen fer creure que no. En un temps en què es reclamen a bombos i platerets l’os al Pirineu o la salvaguarda dels rius amb mentalitat ecològica, perquè no es reclama amb el mateix vigor una llengua en perill d’extinció? La defensa de la llengua catalana és cosa dels catalanoparlants, però també ho hauria de ser dels castellanoparlants. També el seu seu patrimoni. O no? No hi ha cap catalanoparlant que no consideri patrimoni seu el castellà.

    • Discrepo amb la frase final. Que tots els catalans sapguem castelà es deu a una imposició històrica. Davant d’aquest fet, alguns –a més de fer servir el castellà– també se l’estimen. Altres, en canvi, el fan servir purament com un vehicle de comunicació, sense que se sentin part d’aquella comunitat lingüística. És un ús puntual, pragmàtic i no se’l consideren (patrimoni) seu. És la meva (humil) opinió.

  2. Senyora Gabancho, gràcies pel seu article. També vaig firmar el manifest del grup Koiné i, com a tal, m’agradaria fer-li una petita observació, que no és de detall: ni el manifest ni el document d’estudi previ del grup Koiné expressa la necessitat que el català esdevingui “oficial”. Ara ja ho és i, com molt bé expressa en el seu article, no ha servit per a gaire. Li deixo un fragment del document “La realitat lingüística de Catalunya i la normalització del català i l’occità en la futura República” on queda clara la posició del grup Koiné en aquesta qüestió. Procurem ser precisos per no confondre la ciutadania.

    “No sembla pertinent d’invocar usos oficials mitjançant la paraula «oficial», el concepte de la qual s’ha pervertit políticament en la mentalitat de la majoria de ciutadans per la pràctica que n’ha fet l’Estat espanyol.” (p. 47)

  3. La cosa per què més a estat útil el manifest és perquè ha fet que els qui ja tenien el seu discurs assentat i enrigidit entre l’opinió pública hagin topat amb una contestació. Ha estat molt útil perquè aquest fet ha mostrat el caràcter dogmàtic, feixista, d’aquell discurs negacionista atesa la violència, la demagògia, la sofisteria amb què han volgut desacreditar el manifest. No hi ha hagut cap diàleg. De fet, el discurs dels contraris a Koiné és essencialment dogmàtic i consisteix en el mateix en què ha consistit la política autonomista d’aquests darrers 35 anys: la catalanitat és pels catalans, per a la tribu (com deia Voltas en un article especialment deplorable); no hi ha cap mena de voluntat de restituir res, de crear res que sia català; se cerca un buidament efectiu de catalanitat real de tota institució per a deixar-ne, com a cimbell per a la consciència catalana –si mai se n’ensopegava una–, la carcassa buida del cadàver, perquè el que s’ha assumit acríticament (inconscientment o no) és que la situació socio-cultural actual és la desitjable, i per tant es reforçarà la segregació cultural entre catalans i castellans, com es pot veure en el discurs de “Súmate”.
    No sempre, tanmateix, aquest discurs que mena a l’extinció de la cultura catalana és sostingut conscientment, amb mala fe, amb la voluntat d’exterminar la poca cosa que resta encara de la catalanitat; diria que la majoria de vegades aquest discurs és vehiculat per individus transits per la por, que és l’emoció amo entre els catalans actuals.
    I la qüestió, que jeu reconcolida en aquell racó fosc i oblidat, continua essent de salvar una cultura, la catalana…

        • El teu, no? Jo diria que a tu també t’agrada perdre el temps. Deixa que els qui tinguin coses a dir, com la senyora Gabancho, les diguin; i si tu vols dir alguna cosa, doncs digues-la!

          • El meu també i no me’n queixo. Ets tu qui perd el temps ficant-te amb els que fan comentaris que, segons tu, són un pèrdua de temps. Tothom pot dir el que vulgui, fins i tot tu.

        • Evidentment que tothom pot dir el que vulgui! El que no s’entén és que algú (el senyor jordi garcia vidal) faci un comentari sense dir res i només per expressar menyspreu: això és deshonest i intoxica el debat. Es pot estar d’acord o no amb la senyora Gabancho, però: ¿et sembla acceptable que algú, a peu d’article, afirmi tan sols que no li interessa el que pugui dir aquesta senyora? Crec que, més que criticar-me a mi, hauries de criticar el senyor garcia vidal…

  4. La Llengua Catalana només podrà sobreviure si és necessària. L’oficialitat pot ajudar-hi, però és imprescindible que esdevingui necessària.

  5. Aclarir a la constitució que seran oficials el català i el castellà a tot el país, junt amb l’occità a la Vall d’Aran, té molta importància per esvaïr inquietuds legítimes fruit de la desinformació, i votar lliurement sobre la independència.

    Aquest article de la constitució ha de ser curt i establir que els ciutadans podran emprar sempre la llengua oficial que prefereixin, sent atesos de la mateixa manera, i tindran garantits l’ensenyament escolar d’aquesta llengua i serveis en la mateixa.

    Amb això n’hi ha prou. Evitem pors, garantim drets i salvem el català.

    Perquè no suposa l’aprenentatge obligatori general del castellà, i no fent-ho implica que ben aviat la llengua vehicular del país tornarà a ser la catalana, eixamplant la seva base social i deixant de patir l’erosió d’ara tan brutal del castellà.

    A més a més la constitució catalana no serà intocable com l’espanyola. Al llarg dels anys i les generacions es podrà actualitzar, mitjançant canvis o jurisprudència, cap on vulgui la ciutadania.

    • Per cert, jo també he signat el manifest Koiné. Els qui l’ataquen estan desbarrant. Diuen que el diagnòstic d’uns professionals sobre la llengua pot espantar molts ciutadans catalans de llengua castellana. Però són aquestes crítiques forassenyades les que fan mal, perquè suggereixen als qui podrien tenir inquietuds, que les seves inquietuds tenen fonament, quan no en tenen cap.

      Deixem el discurs histèric de la por a la dreta espanyolista reaccionària, anticatalana. La resta de la societat i de partits polítics (80%) tinguem un debat obert i tranquil, perquè aquesta no és més que una vessant entre tantes d’un projecte col·lectiu engrescador com cap altre: construïr una societat millor, més lliure i més justa.

      • No entenc com pots haver firmat el manifest del grup Koiné. Gairebé tot el que dius en els teus comentaris hi entra en contradicció.

  6. De fet jo n’estic totalment a favor del que en el Manifest Koiné és demana per a la llengua pròpia per a mi nacional que n’és la llengua catalana, jo reclamo al Parlament de Catalunya com si aquest meu escrit en fos un meu vot per a aconseguir dins la somniada i futura Constitució Catalana, que en surtí en príncipi que en sóm una nació i que tenim com a Oficial la Llengua Catalana, per la raó de que la espanyola ens va ésser impossada, de fet em de defensar el nostre Patrímoni cultural, doncs jo en penso que sí és perd la llengua catalana tot i que és resoldran els problemes que sempre ens han fet rossegar l’Estat espanyol, la cultura catalana perdrà el seu ésperit, i volem tal i com en èpoques passades el poble-nació catalana va lluitar per a no perdre la seva llengua, que aquesta per a qüestió de les decisions polítiques en quedi en segon lloc en les lleis de la futura Constitució Catalana, i que no se li concedeixi de cap de les maneres la cooficilitat a la llengua castellana, de fet no n’és pas llengua de la nació catalana, ens va ser impossada, tot i a cop de garrot, això no significa pas que en prohibirem que les persones que vulguin emprar el castellà ho puguín fer, i que se les atendrà en tots els àmbits públics, però donat que la nostra llengua, “La Catalana”, pareix una gran pèrdua de mots, pèrdua de vocabulari, sintaxi, fonètica i geni amb la dialectalització cap a la galleguització, sense voler pas ofendre. Jo sempre he pensat que el bilingüesme de fet ha matat la llengua catalana, i si no és prenen les mesures per a que la llengua en recuperi encara que lentament le seva normalitat dins de l’ús en tots els àmbits de la vida tan els sòcials com els públics, i si se’n dona a més la cooficialitat a la llengua castellana, doncs us asseguro que el català acabarà de morir, i no ho volem pas, no volem que l’esforç que la nació catalana ha fet per a preservar la seva llengua enfront de l’espanyolització que ens l’obligaven a cop de garrot, el poble s’ha resistit a totes les bombardejades que ens han anat llençant des de l’Estat espanyol, i des dels que no volen pas entendre que en viuen en una nació que els ha acceptat i a més els ha parlat la seva llengua, cosa que jo en recomano a tothom que en sigui catalanoparlant que façi l’esforç, no n’és pas tan dificil d’emprar el català amb un castellanoparlant, jo de fet empro el català amb tot/a castellanoparlant amb qui mantinc una conversa des de fa trenta-sis a trenta-set anys, i us asseguro que no n’és pas impossible, si saps parlar la llengua catalana de ben segur que en pots contestar a qualsevol castellanoparlant en la teva llengua “La Catalana”. De fet el meu escrit voldría que servis per a fer pensar i rumiar als polítics que amb la seva decisió de no fer el català llengua única Oficial, i sense cooficialitats del castellà, si s’he n’adonen del mal que estan fent en aquest moment històric per a la nostra identitat que n’és “la catalana”, voldría que rumiessin els problemes que han hagut de passar els catalanoparlants en la seva pròpia terra, per a negar-los a emprar la seva llengua, i que si pensessin que quan van anar a l’escola (no tots) segons la seva edat, saben que mai ens vas ensenyar ni a lleguir ni a parlar el català,……., i com a resolució ens prohibíen a parlar a les classes i inclús al carrer i a tot arreu en català, per tan el nostre vot a favor del “Manifest Koiné”. No cal explicar històries que jo i la mare i el pare i els avis i els besavis en van haver de viure de gran brutalitat contra la nostra llengua. Per tan reclamo que s’escolti el “Manifest del Koiné”, i se li doni la llum verda dins de la Constitució Catalana”.
    Ramona Ibarra i Solà

  7. Sra. Patrícia Gabancho:
    El document complet del grup Koiné no diu pas que a l’ensenyament el castellà hi hagi de ser matèria obligatòria, sinó optativa. Llegiu-vos-el bé, i ho veureu.
    I és evident que ha de ser així. ¿Per què ens pensem que als catalans se’ns imposa a tots d’aprendre castellà a l’ensenyament? Doncs perquè, per tal que abandonem la nostra llengua, cal que tots en coneguem una altra que la pugui substituir, la de l’Estat.
    Per tant, si no volem que la nostra llengua desaparegui, cal que sigui l’única que tothom sàpiga i domini. I el castellà, a l’ensenyament, caldrà que sigui optatiu.