Jo acuso!

27.05.2014

La setmana passada Núvol va ser l’escenari d’un intens debat sobre l’estat del català als mitjans de comunicació, que hem convingut a anomenar el cas Garolera. En un article publicat a Els Marges, Narcís Garolera lamentava la degradació de la llengua a la premsa, la ràdio i la televisió. Ara Salvador Oliva s’afegeix al debat amb aquest article demolidor.

Salvador Oliva

Ara que ja han passat dies de la polèmica originada per l’article de l’amic Narcís Garolera, m’atreveixo a dir-hi la meva, però no pas per allargar-la més, sinó per parlar d’aspectes que no s’hi han tractat. Aquest tipus de polèmica mostra la fràgil situació de la llengua, siguin quins siguin els punts de vista adduïts pels polemistes, i demana implícitament quin podria ser-ne el suport que n’impedís el deteriorament.

El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.

Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància. Pel que fa als barbarismes, n’hi ha de molts tipus. Dir pues és més insensat que dir sarro. ¿Qui es pot imaginar una sèrie televisiva on un escombriaire digués que té tosca? Doncs toquem de peus a terra i no tinguem complexos si diem sarro, que, d’altra banda ja és al DCBV. Encara em preocupen menys les observacions dels desplaçaments que ens indica Garolera. Que generar hagi desplaçat altres verbs que en són sinònims, no és gens rellevant. Totes les llengües tenen modes i totes les modes són passatgeres. Quan jo era molt jovenet, un disc bastant insuls, però molt popular, de Ray Conniff duia el títol de “Fabulous”, i això va ser prou per posar de moda la paraula fabulós; ningú podia anar pel món sense dir fabulós almenys deu vegades cada dia. I ara només ho deu dir alguna noieta cursi, i encara només de tant en tant. Si hi ha més d’una forma per descriure el que sigui, que cadascú faci servir la que li vingui al cap més espontàniament, sobretot a l’hora de parlar. Per què? Doncs perquè marejar els catalans, com ha fet la normativa des de la creació de l’Institut, no fa sinó trencar l’espontaneïtat de la parla i sembrar dubtes en l’ànim dels parlants. La meva modesta convicció és que  això, a una llengua, li és més letal que els barbarismes.

El que sí que té importància i ens ha de preocupar molt més és la manca d’un estàndard sòlid, un estàndard que sigui un punt de referència per a tothom, cosa que encara no tenim, com demostraré més avall, i que no hauria estat gaire difícil de crear un cop instaurada la democràcia. ¿Qui pot aconseguir solidificar un estàndard viu i flexible  com a punt de referència capaç d’impedir el deteriorament d’una llengua en una situació com la nostra? L’estàndard a tot arreu es crea sobretot als mitjans de comunicació audiovisuals i, després, a la premsa seriosa, als discursos públics, al teatre, i naturalment a les bones creacions literàries. Els filòlegs no podem realitzar una feina tan immensa; però els polítics, sí que podrien fer-ho. Els polítics, que, almenys aquí a Catalunya, són els amos de la Corporació catalana dels mitjans audiovisuals i que, a mes a més, tenen poder i diners per influir en els mitjans privats (premsa i emissores) han fet molt poca cosa per construir aquest estàndard. El català de TV-3 i de Catalunya Ràdio ha funcionat bastant bé, si tenim en compte la situació anterior de la llengua, abans de la seva existència; però  els dos mitjans destil·len uns verins interns (les ultracorreccions) molt més perillosos que els externs (els barbarismes). És als verins interns als quals ens hauríem de referir nou vegades sobre deu i no al revés.

A mi, per exemple m’agradaria saber qui és el culpable de les manies que obliguen a fer dir disbarats als locutors i presentadors. Només dos exemples dels molts que es podrien adduir: ser a punt  i fer un cop d’ull. La forma viva i correcta és estar a punt. Ningú ha dit mai frases com aquesta: Quan tu vas arribar, jo encara no era a punt. Pel que fa a fer un cop d’ull és una altra beneiteria que té l’origen en una falsa regla de mestretites (sisplau, llegiu la frase fent una entonació cursi): Els castellans donen, però els catalans “fem”; ells “dan un beso”, però nosaltres “fem un petó”. Aquesta regla, que no té res de gramatical, que és típica dels cervells mandrosos i que, a més a més, és falsa, ha tingut més èxit popular que tota l’obra de Fabra. Qui no n’estigui convençut, que consulti el DCVB i el DLC (de l’Institut) i veurà que hi ha dotzenes d’exemples amb donar, sobretot quan és un verb de suport (donar consells, donar un cop, donar un cop de mà, donar una lliçó, donar potestat, donar poder, donar auxili, donar audiència, donar ocasió, donar corda, donar brida, donar hora, donar pas, donar sortida, donar la raó, donar la culpa, donar importància,  donar la comunió, donar gràcies, donar exemple, etc  i també en les formes pronominals: donar-se a la beguda, a la mala vida, etc).

Narcís Garolera

Els nostres polítics nacionalistes, que sempre tenen a la boca el nom de Catalunya i que són els que han governat més temps, s’han preocupat tan poc com els altres de la construcció d’un estàndard sòlid als mitjans. Ells són els que col·loquen i paguen els lingüistes, també són els que tenen el poder de canviar-los si no ho fan bé. No ho han fet, i, si no ho han fet (siguem sincers i lúcids) és perquè la llengua els importa un rave.  Allò que els importa sí que ho han fet; per exemple: posar-se sous altíssims i dietes innecessàries,  procurar-se unes jubilacions generoses i finançar el partit il·legalment a base, per exemple, de cobrar percentatges per obres assignades a dit o a càrrec dels diners que corresponien al Palau de la Música. I per aquesta barrabassada, encara no hi ha ningú a la presó, ni tan sols el Millet. Per això també em veig obligat a dir: “Jo acuso!”

Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!

No puc parlar de la pobre prosòdia, perquè necessitaria enregistrar un cd que en fos el testimoni. Però sí que puc parlar de fonètica: ¿a qui se li ha ficat al cap de fer dir als locutors moltes vegades cada dia: Notícies les vint-i-quatre hores, en lloc de les vint-i-quatr’hores? Hi ha locutors que parlen sense fer mai ni una elisió ni una sinalefa. (Josep Cuní n’és un; algú li devia dir que s’han de pronunciar totes les lletres!).  Tot són dialefes inexistents a la parla viva. I això, a part de fer malbé la llengua des de dins, fa un cert fàstic, francament. Un altre exemple: la generalització inadequada, al Principat, naturalment, de l’enllaç de la “t”. Els parlants el fan a Sant Antoni (cada vegada menys), però no a Sant August, ni a Alt Empordà ni a Alt Urgell. Per què, doncs obliguen a dir el que no diu ningú? Per què no estudien el fenomen dels enllaços, els quals tenen lleis prosòdiques particulars i no generals? Tinc molts més exemples, però no em vull fer pesat. Permeteu-me, tanmateix, que ho torni a dir: jo acuso!

I algú podria també preguntar què fan els membres de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Doncs han fet barbaritats més grans que les dels mitjans. Exemples: en un dels butlletins que envien als docents, hi havia una llista “normativa” de com es pronunciava la “ix” intervocàlica. La llista era un garbuix absolutament arbitrari. Deia que havíem de pronunciar égzit (èxit), sintágzi (sintaxi), légzic (lèxic), etc. Si els responsables haguessin llegit, com a mínim, els neogramàtics alemanys del segle XIX (Meyer-Lübke o Friedrich Diez, per exemple) sabrien que a totes les llengües indoeuropees que fan distinció entre sons sords i sonors, la “ix” intervocàlica és sorda quan és post-tònica (èxit, sintaxi, lèxic, òxid, taxi, sexe, etc), i sonora quan és pre-tònica (examen, exòtic, existir, exonerar, oxígen, etc). Una sola excepció: els derivats conserven el so primitiu; així, doncs, taxímetre [ks], sexologia [ks], lexical [ks], etc, encara que tinguin la “ix” pre-tònica. Per tant, que ningú s’estranyi si algun dia sent algú de la secció filològica dient que vol agafar un tágzi, o que li agrada molt el ségze, o que el mercuri és tógzic. Jo acuso!

Passem a la sintaxi. La doble negació: els mestre-tites s’entesten a fer-nos dir ningú no ha vingut, res no és així, etc. D’aquesta manera, un mestre de bona fe que acompanyi d’excursió als seus alumnes i hagin de travessar un riu per unes passeres de pedra, els dirà: No vull que ningú caigui al riu. I farà be de dir-ho així; però si vol obeir les normes de l’Institut, els haurà de dir: No vull que ningú no caigui al riu, amb la qual cosa els alumnes entendran que el mestre en vol veure algun de moll. Jo acuso! Ho repetiré: acuso els polítics perquè han demostrat estimar poc la llengua i tenir poc talent per protegir-la amb eficiència. Acuso també  la secció filològica de l’Institut per eludir les seves responsabilitats més importants.

Ara que he acabat d’escriure l’article, francament: no sé per què l’he escrit. Tot seguirà igual. TV-3 continuarà dient fem un cop d’ull al trànsit. La majoria dels locutors no faran elisions ni sinalefes. Abans de començar la funció, sentirem, a tots els teatres, una veu que diu: L’espectacle és a punt de començar. Totes les companyies teatrals seguiran sense tenir un expert en dicció (al Regne Unit, no n’hi ha cap que no tingui un expert en veu i un altre en dicció). L’Institut d’Estudis Catalans continuarà fent-nos dir égzit i légzic. Un dia ens van fer escriure primer autoescola, després autoscola i després, quan totes les autoescoles van haver canviat  dues vegades els rètols, van imposar autoescola (i aneu a saber si demà ens faran escriure auto-escola). Ahir ens deien que s’havia de dir guixeta i avui taquilla. Això sí: no ens deixaran dir mai barco. (Quin pecat!) Toleren, potser a desgrat, barca i barqueta; però no accepten barquet. I estic segur que, abans de deixar-nos dir barco, ens diran que el femení de vaixell és una vaixella). La llista seria immensa. Jo acuso!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

62 Comentaris
  1. Caldria vetllar per un bon model de llengua en l’àmbit de la docència, no només perquè les orientacions que arriben als centres siguin sempre correctes, sinó també perquè es facin intervencions necessàries, com ara fer un bany en l’ús correcte dels pronoms febles per tal que els infants i joves no aprenguin fórmules com “dir-lis” copiades dels docents.

  2. I dels que contesten “així és” com a sinònim de “tens raó” o “és veritat”, que n’hem de fer?

  3. Gràcies Salvador Oliva ! En Narcís és un sant osonenc i tu un dimoni dels volcans. Us poso un ciris i flors als dos en les meves oracions quan em poso a escriure. Uff ! Quin pes m’as tret de sobre ! Algú ho havia de dir. i, és clar, no estic d’acord del tot ni amb ell ni amb tu però potser cal dir-ho ?

  4. Doncs, jo sempre n’he dit: “fer una ullada”.

    I una altra cosa, ¿ ara qui distingeix un menjar que “és bo” d’un que “està bo”? A mi m’havien ensenyat (quan encara no tenia aquestes neures lingüístiques, ni jo ni els meus pares) que si el menjar era bo de gust, s’havia de dir que “és bo” i si estava passat o podrit s’havia de dir “està dolent”.

    I com aquest en podríem posar un munt, de matisos que ens hem anat carregant. Moltes miques fan un molt.

  5. Jo aniria en compte amb les acusacions. Dieu: “m’agradaria saber qui és el culpable de les manies que obliguen a fer dir disbarats als locutors i presentadors. Només dos exemples dels molts que es podrien adduir: ser a punt i fer un cop d’ull. La forma viva i correcta és estar a punt”. I, més avall: “Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme?”.
    Feu una acusació greu i potser no heu tingut en compte, per exemple, això (especialment el cas 9): http://esadir.cat/gramatica/sintaxi/serestar

    • Senyor Ignasi, sí que he tingut en compte el cas 9. Però jo no em queixava de la teoria, sinó de la pràctica. No quedava clar?
      Atentament,
      Salvador Oliva.

  6. Diu Oliva:
    “A mi, per exemple m’agradaria saber qui és el culpable de les manies que obliguen a fer dir disbarats als locutors i presentadors. Només dos exemples dels molts que es podrien adduir: ser a punt i fer un cop d’ull. La forma viva i correcta és estar a punt. Ningú ha dit mai frases com aquesta”.

    Primer, seria més exacte dir que “ningú no DEIA mai frases com aquesta” en grups de parlants poc interferits i poc obsessionats per la possibilitat de cometre castellanismes. Ara, per desgràcia, ja les diu molta gent.

    En tot cas, a mi em sembla que esperar que l’enorme pressió del castellà, alhora que porta a fer calcs, no aboqui un parlant cada cop més interferit, insegur i acomplexat a incórrer en ultracorreccions, a recuperar arcaismes o a fer usos impropis, sempre amb la mateixa obsessió de fer-ho més català, és esperar un miracle.

    S’equivoca Oliva si creu que cal que un maniàtic imposi aquestes formes (i no dic que en algun lloc no hi pugui ser). Aquestes formes s’estenen de manera força inconscient per impulsos de psicologia col·lectiva, i tenen el camp adobat quan un usuari amb una baixa autoestima lingüística, que viu convençut que ell i els seus no parlen bé, arriba al convenciment que la llengua “correcta” ja no pot tenir com a referent la seva intuïció.

    Els locutors que diuen “fer un cop d’ull” i “ser a punt” (i els redactors que ho escriuren) estan plenament convençuts que dir-ho (i escriure-ho) així és més correcte i més bon català. I els mitjans on aquestes formes apareixen més sovint solen ser aquells que no tenen un “maniàtic” (com servidor a l’ARA) que, davant la cara d’absoluta sorpresa de qui ho ha escrit, ho corregeix, ho “castellanitza”, i ho converteix en “donar un cop d’ull” i “estar a punt”. I de formes d’aquestes n’hi ha una muntanya.

    Per tant, estem davant una altra cara de la interferència i, sobretot, estem davant un usuari de la llengua que ja fa temps que ha dissociat “correcte” del seu català familiar genuí (en cas que el tingui, que ja no sol ser freqüent), perquè ha après que la “correcció” és prou arbitrària, artificiosa i sorprenent (jo diria que per desgràcia) perquè la intuïció no sigui una font fiable.

    I diria, per acabar, que això es veu molt més clar a Barcelona i la seva àrea metropolitana que a zones del país menys interferides.

    • Demano excuses per no haver interpretat bé la resposta de senyor Albert Pla Nualart. I he demanat als responsables del Núvol que esborrin la meva intervenció. A més a més jo vaig respondre amb presses i ho vaig fer malament.
      Dit això, i veient algunes de les altres intervencions, és claríssim que cal demanar responsabilitats als que podrien fer alguna cosa i no fan res: a l’Institut per fer poc i per no fer-ho bé, quan podrien fer molt i amb més seny.
      Demanar responsabilitats als polítics i al govern és picar ferro fred. Del deteriorament de la llengua, ni se n’adonen, perquè només cal sentir-los per adonar-nos de fins a quin punt ells la tenen deteriorada. El patriotisme que diuen que professen, per tant, és buit, i només està dirigit a guanyar vots. La qualitat de la llengua no els importa gens ni mica. Donada la situació, no haurien de tenir un departament responsable per ajudar-la? Però si hi han de col·locar un amiguet incompetent, val més que no el tinguin. Conclusió: no hi ha res a fer. Són massa astuts i massa experts en l’engany.
      I sobre els responsables dels mitjans oficials, les coses bones que fan les destrueixen amb el verí intern de l’ultracorrecció. Fan més mal a la llengua que els enemics externs (n’hi ha molts: PP, Ciutadans, etc). Em pregunto, quin mal els ha fet la llengua, a uns i altres, que l’hagin de maltractar des de dintre i odiar-la des de fora. I ni tant sols tenim cap moviment d’indignats per protestar. El futur és negre.

      • No sóc gaire partidari dels sempre/mai ningú/tothom (i més aviat em molesten aquestes paraules especialment quan es parla de qüestions de llengua), però puc afirmar una coseta: a casa *sempre* vam dir “el sopar és a punt” abans que *ningú* ens manés que calia fer-ho així.

        • O jo no m’explico bé o no se’m vol entendre. No parlava de les variacions individuals ni regionals. No m’importa el que pugui dir la mama, l’àvia o la tieta. El que m’importa és la construcció d’un estàndard viu, sòlid, flexible que pugui ser el punt de referència de tots els parlants. Aquest estàndard l’ha de construir el poder en els mitjans audiovisuals que controla i a la premsa seriosa. I aquest estàndard no pot estar tacat d’ultracorreccions ni barbarismes. Ara bé, als parlants parlants se’ls ha de deixar ser espontanis o no se’ls pot marejar constantment, malmetent la seva espontaneïtat amb normatives rígides i poc fonamentades. De variacions n’hi ha a totes les llengës del món. Però totes tenen un estàndard fort. Nosaltres no. Jo acuso als que no ajuden a construir aquest estàndard i als que l’embruten amb beneiteries fruit de la ignorància.
          Si a casa seva diuen que “El sopar és a punt” no passa res. I ho poden continuar dient, si així els surt espontàniament. El que és letal per al català és que ho diguin els mitjans. Costa tant d’entendre això?

          • Jo em referia a això que deia vostè: “*Ningú* ha dit *mai* frases com aquesta…”

            I deia (jo) també que les expressions *ningú* i *mai* no s’haurien de fer servir gaire quan es parla de llengua. I deia que, per tant, això que havia dit vostè (*ningú ha dit mai*) no era correcte.

            I llavors vostè contesta dient no sé què de *la mama, l’àvia o la tieta* (suposo que es refereix a la meva família), cosa que em sembla francament de molt mal gust quan es parla de qüestions de llengua.

            I llavors afegeixo humilment que he escrit sobre qüestions de llengua més d’un centenar d’articles (per a mi sol i per a la meva mama, l’àvia i la tieta, són articles de difusió modesta) , i només un d’ells era sobre com parlàvem a casa, o sigui, de com parlaven “la mama, l’àvia i la tieta” (i de com parla jo, també, esclar, i ja som quatre), i la majoria dels altres articles eren sobre l’estàndard, no pas sobre el que parlen o parlaven “la mama, l’àvia o la tieta” (i jo).

            I dient això no pretenc donar lliçons, eh?, sinó constatar que quan vostè em parla de la “mama, l’àvia i la tieta” em sento doblement ofès, i penso que una persona que parla, com ho fa vostè, de qüestions de llengua, no hauria de contestar de la manera com ho fa, perquè podria ser que qui ha intentat fer una petita contribució al debat en sàpiga una mica. Dic “podria ser” perquè vostè no ho sabia, però justament perquè no ho sabia no pot respondre parlant de “la mama, l’àvia i la tieta”. Considero que és ofensiu, sigui qui sigui que hagi fet aquella petita contribució al debat.

            I vostè segurament dirà que una persona que s’amaga rere un pseudònim no és ningú per donar lliçons, i llavors jo li contestaré que no pretenia donar lliçons sinó constatar que si vostè deia *ningú* i *mai* s’equivocava. I si per respondre’m fa referència a “la mama, l’àvia o la tieta”, ara li he respost que s’equivoca encara més. Perquè ara afegeixo que si a casa parlàvem d’aquesta manera potser ho havíem après d’altres persones del nostre entorn, i llavors tal vegada el seu *mai* i *ningú* encara eren més incorrectes.

            I llavors jo l’acuso a vostè, com deia, de comportar-se de manera doblement incorrecta. I quan un error és doble, jo diria que fins i tot es pot considerar que aquella persona es comporta de manera incívica. I ara l’acuso també d’estar obsessionat i obsedit i obcecat, perquè si per defensar un punt de vista (amb el qual estic parcialment, o força, d’acord) ha de recórrer a la mama, l’àvia o la tieta d’algú em sembla difícil (no impossible, eh?, però difícil) que pugui defensar raonadament cap punt de vista, per bo que sigui. Cap.

            I llavors ja ho deixo córrer perquè si no seré jo que s’obcecarà, i no em ve de gust.

            I disculpes per haver-ho fet tan llarg si de fet podria haver constatat simplement dues incorreccions: dir coses que són inexactes i contestar de manera descortesa.

      • gràcies pel teu article! han fet més mal la secció filològica de l’iec i el seu “diccionari” que els xarnegos catalanòfobs…

    • Doncs, jo que m’ho mire des del País Valencià, picant i repicant el que diuen (també en valencià, sí, encara) els polítics del parlament d’Alí Babà que tenim ací, em semblaria «fabulós» i fantàstic tindre uns mitjans que escrigueren «sancer» (que és com ho diem per ací) i uns altres que preferiren escriure «sencer» (hi ha qui té bones raons a favor). No estaria malament que puguérem fer estadístiques d’ús i arribar a la conclusió que fem servir la llengua sense la interferència permanent dels lingüistes (ni del programa de traducció Salt). Els lingüistes haurien d’anar acaçant les dades i no havent-les de sembrar a barreig, que és el que sembla que hem de fer els qui mos dediquem a espigolar els estàndards i les normatives que il·luminen el buit que va deixant la llengua.

      Ai, era tan indignant i meravellós alhora renegar dels mitjans quan en teníem… Ara, anant bé, a vore si no mos mosseguem massa la llengua.

  7. Diu que al Regne Unit totes les companyies teatrals tenen un expert en veu i un altre en dicció. Deunidó ! Els admiro. Jo suposo que els actors els deuen creure, per això. En canvi aquí el més probable és que els fotin escales avall. Jo no m’imagino els nostres actors tan disciplinats com els britànics a l’hora d’entomar correccions, francament.

    M’he fixat que l’Institut d’Estudis Catalans se sol emportar totes les bastonades. Però, i la responsabilitat dels usuaris de la llengua, on és? ¿I els que en tenen més, de responsabilitat: mestres, professors, professionals de la comunicació i informació, actors, actrius, dramaturgs…? I de retruc tots nosaltres?

    • Tens tota la raó. Puc assegurar per experiència directa i indirecta que, sovint, tant actors com periodistes, acomplexats i interferits, es neguen a seguir les indicacions dels lingüistes perquè els fa vergonya dir ‘barretinades’.

      • Ara! Oliva té raó en moltes coses, però la visceralitat a vegades ens en fa perdre bona part, de la nostra raó (també en sóc una experta): sempre queda bé carregar contra els polítics i l’autoritat (IEC, en aquest cas), però no té en compte una cosa primordial, que també apunta Albert Pla Nualart al seu comentari: em consta que als mitjans, sobretot als audivisuals, no fan gaire cas als lingüistes; ¿què els han de dir, a ells, presentadors, actors, etc., que al capdavall són les estrelles que brillen, aquests xitxarel·los de ‘la llengua’? No, els polítics no posen lingüistes incompetents i maniàtics, sinó que les estrelles rutilants (i tota cara o veu que hi surt assíduament ho és) no fan cap cas de les seves indicacions.
        (I no, no treballo de lingüista als mitjans.)

    • Al Rosselló poden dir el que vulguin. Jo no parlava de variants regionals ni de dialectalismes. Parlava de construir un estàndard que fos punt de referència de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Entesos?

      • No Oliva, tu del que parles és de BLAVERISME DEL PRINCIPAT. Tu ets mil vegades pitjor que els blavers del País Valencià perquè el vostre discurs de reducció de l’estàndard al que el garla a Barcelona ha triomfat. Tu ets l’enemic. Però és que a més, ets antiindependentista. Ets, realment, una vergonya.

  8. Y de la” i”llatina imposada pel Pompeu ningú diu res, de l'”amb” imposat pel Pompeu ningú diu res, del sixanta y del boranit que diu molta gent tampoc diuen res.Y com deia en un comentari del senyor Pla Nualart a l’Ara , parlant de les guinguetes a la platja, :’ Bueno pues en aquest xiringuito fan un carajillo barato i olé’.
    I no acuso a ningú.
    I per els que l’estem aprenent és un idioma molt difícil y fem el que podem.

  9. La responsabilitat d’aquestes “manies” no pot recaure només en els lingüistes. En un país normal amb una llengua en una situació normal, la normativa no trontolla i no cal dictar allò que és correcte i allò que no ho és (tot i que que l’IEC tendeix a fer recomanacions, només) i defensar-se constantment d’atacs… Aquesta etapa ja hauria d’estar superada, però debats com aquest es repeteixen de tant en tant. Més valdria que acceptéssim que mentre la llengua i cultura catalanes segueixin subordinades a la llengua i cultura espanyoles, la interferència continuarà existint. La situació del català fa al parlant insegur. Per tant, els lingüistes i l’IEC continuen sent necessaris, per més correccions que facin i per més que aquestes puguin semblar ridícules. Ells proposen i, al final, allò s’acaba imposant o no, però la qüestió és que està bé que hi hagi algú que intenti posar ordre.

    Per cert, dir-ne “barbarisme” de la interferència ho trobo una mica imprecís. A Anglaterra, per exemple, no agrada per les connotacions de bàrbar, incívic, salvatge… Jo crec que és d’interferència, que n’hi ha de molts tipus, i no pas de barbarismes.

  10. Tot i la dèria pertinaç que tenim els catalans d’embrancar-nos en discussions sobre el model de llengua, sempre em queda la recança de pensar que només s’aborda un aspecte del problema: l’eterna polèmica entre allò que als anys 80 s’anomenava català “light” (ara rebatejat com a catanyol) i un model de català que alguns titllen d’arcaic i altres de genuí.
    Sense voler negar la importància d’aquest debat etern, crec que hauríem d’incorporar-hi temes potser menys cridaners, però en la meva opinió igualment importants. Un d’ells seria la por cada vegada més generalitzada entre els professionals a fer servir en la llengua escrita recursos que no utilitzen espontàniament en la llengua oral, amb un empobriment sistemàtic del lèxic com a conseqüència més directa. Creure que la llengua “autèntica” és només la que es parla i mimetitzar-la a l’hora d’escriure em sembla una concepció romàntica que caldria desterrar si es vol que el català sigui una llengua com les altres. El parlant no pot ser l’únic motor de canvi d’una llengua. El que escriu, amb més temps per pensar-hi i més capacitat de precisar un concepte, també ha de poder dir-hi la seva.
    Tampoc no es parla gaire de la influència que exerceixen cada vegada més les estructures angleses sobre la nostra manera d’expressar-nos. Avui dia és normal trobar-te en un diàleg d’una novel·la traduïda de l’anglès rèpliques com ara: “Estàs sent irònic”, quan costaria tan poc escriure “Ho dius amb ironia” i quedaria molt més natural.
    Finalment em referiré a una causa que ja sé que és perduda, però tant se val: l’abandonament de l’ambició que hi havia fa unes dècades de construir un model literari equilibrat entre els diferents dialectes. No tan sols els mitjans de comunicació, també les editorials publiquen en un model de llengua cada vegada més monolíticament barceloní. Crec que entenc les raons per les quals es fa així, però tinc la sensació que això ens acabarà passant factura.

    • Ja ens l’està passant, la factura. I com podem construir un estàndard sense tenir en compte els dialectes?

  11. “[…] trencar l’espontaneïtat de la parla i sembrar dubtes en l’ànim dels parlants”. Ben segur que tothom entén el sentit d’aquesta frase; però n’hi ha un altre: no parlar bé per por de no ser entès. Evitar determinades paraules i expressions perquè saps que no t’interlocutor et farà repetir-les estranyat.
    Aquesta situació és potser encara més dramàtica.

  12. Aneu forts, pero tot es qüestió de prioritats.
    Si escolteu la majoria de locutors professionals i els anuncis, podreu constatar que no saben pronunciar ni la “e” oberta.
    Així doncs, comencem pel principi.
    Com voleu arribar a parlar correctament si no sabem pronunciar bé una vocal?
    Comencem ensenyant primer la vocal que no sabem i anem progressivament augmentant el nostre aprenentatge.
    Tot amanit de bon rotllo i que el concepte estigui expressat amb bones formes.
    Recordem que soms tractats com animals des de fa segles.
    Rebeu una càlida salutació.

  13. QuConstantinoble estava assetjada pels turcs el clergat bizantí estava embarcat en l apolèmica del sexe dels àngels…. i així els va anar…. Malauradament aquesta polèmica m’ha fedt recordar aquella situació. Quan es vol retallar TV3 a la meita, quan es carreguen canal nou i el canal d ele sIlles, quan el conèixer el català és absolutament prescindible en el món laboral, quan hem rebut quantitats ingents d’ immigració no assimilada, quan els problemes de la globalització ens assetgen per totes bandes….nosaltres ens dediquem sadomassuísticament a discutir sobre qüestions absolutament secundàries, les quals potser tindrien algun sentit en un pañis amb una llengua normalitzada però no aquí i en la situació penosa que es troba la nostra llengua i el seu ús. Primer cal apagar el foc, després ja parlarem de com “decorem” la casa…

    • Quan Constantinoble estava assetjada pels turcs el clergat bizantí estava embarcat en la polèmica del sexe dels àngels…. i així els va anar…. Malauradament aquesta polèmica m’ha fet recordar aquella situació. Quan es vol retallar TV3 a la meitat, quan es carreguen Canal Nou i el canal de les Illes, quan saberl català és absolutament prescindible en el món laboral, quan hem rebut quantitats ingents d’ immigració no assimilada, quan els problemes de la globalització ens assetgen per totes bandes….nosaltres ens dediquem sadomassoquísticament a discutir sobre qüestions absolutament secundàries, les quals potser tindrien algun sentit en un pais amb una llengua normalitzada però no aquí i en la penosa situació que es troba la nostra llengua i el seu ús. Primer cal apagar el foc, després ja parlarem de com “decorem” la casa…

  14. I perquè haurien de deixar dir “barco” si és un castellanisme?

    Una altra cosa que diuen sense parar a TV3 és “de nou”. Contínuament. “bon dia de nou”. “el Barça recupera la pilota de nou”. ETc.

  15. Gracies Sr Oliva per posar una mica de sentit comú.
    Lo (sic) de TV3 i els mestretites ha convertit el català en una peça de museu, inexpressiva i insulsa.

  16. Per si pot servir de res, aquí us deixo un article que vaig fer quan era a TV3, en què reivindico l’impuls inicial, que va fer fallida per sinistres intervencions polítiques.

    http://carlescamps.wordpress.com/2000/01/26/la-progressiva-depauperacio-del-catala-a-tvc/

    A l’article no hi dic noms, però n’hi ha un parell, en l’àmbit estrictament lingüístic, que van portar a la paralització de tota la dinàmica engegada de bon començament: Francesc Vallverdú i Oriol Camps (aquest encara continua). Des dels seus càrrecs d’assessors lingüístics de la Corporació ho han deixat podrir tot, en nom de no incomodar ningú, a part dels lingüistes que hi treballaven, per poder aconseguir les seves ambicions de figurar. Al desgavell actual, hi han col·laborat amb gran eficàcia diversos directors de TV3, amb el manteniment de Vallverdú durant 20 anys i de gent incapacitada al capdavant de la llengua dels mitjans un cop jubilat l’insigne poeta, amb l’esclat final del desmuntatge practicat per Mònica Terribas amb la col·locació d’un incapaç al capdavant dels serveis lingüístics. El que està passant actualment, amb un cap que es vendria per un plat de llenties, ja no té cap mena de justificació.

    • Vol dir que l’article aquest és de l’any 2000? L’hi pregunto perquè s’hi parla dels 23 anys de l’anterior govern…

      Consti que estic força d’acord amb el fons del seu article (de vostè). En el que no estic d’acord, en el seu cas i en el de molts altres que han escrit aquí, és en això dels exemples concrets en què basen les seves afirmacions. “Com que l’altre dia vaig sentir tal barbaritat, això vol dir que no sé què.”

  17. En general, d’acord amb l’autor, però subratlle la necessitat de construcció d’un estàndard sòlid als mitjans, que tinga en compte les variacions regionals del català, la tradició literària, etc. i no se centre excessivament en les solucions i/o costums del català central o bandege altres solucions igual o més vàlides. Tot això ho dic estrictament com a usuari de la llengua; contràriament al que es podria pensar, no sóc cap expert ni en futbol ni en filologia…

  18. Entenc perfectament les raons del senyor Salvador Oliva, tot i no compartir la seva indignació. El català que avui es parla (especialment a Barcelona i àrea metropolitana) és tan dolent -no ens enganyem- com el castellà que es parla a Madrid i rodalia, per posar-ne un exemple. El problema rau en els mitjans de comunicació, tant se val si públics o privats, autèntics destralers en l’ús de la llengua, amb total confusió de esses sordes i esses sonores (la “posizió” de Fernando Alonso a les curses de F1, a TV3, o el periodista de RAC1 Aleix Parisé (“Parizé”, forçant la pronúncia a la pèrdua gràfica de la C originària, fricativa alveolar sorda, canviada a S fonètica castellana). Deixo de banda els tertulians, sobretot si són castellanoparlants d’origen, però els periodistes, els professionals de la locució, palesen no tenir cap interès per la llengua, sobretot els esportius (com els sesu col·legues madrilenys envers el castellà: allò de “la emoción está en todo lo alto”).

  19. Però… “No vull que ningú caigui al riu” no és pas un cas de doble negació. El problema de la doble negació ve de la separació entre diferents entitats que han, o haurien, de tractar el problema. Hi ha un català popular que diu “no se sap mai”, un català espatllat que fa “mai se sap”, un espanyol de catalans espantats que diu “no se sabe nunca” i un intent de resoldre la situació, mal orientat i desbaratat, que voldria fer dir “mai no se sap”. Però… que em perdoni el doctor Oliva, però la darrera manera és totalment correcta, com “res no és així”, encara que “no se sap mai” (o “no hi ha res així”) és molt millor. En Raimon, que parla un popular i sòlid català (“no se sap mai”), va haver de corregir, sense proposar-s’ho, la Terribas, fa poques setmanes, que havia dit “mai se sap”. Només dient-ho bé just a continuació de la falta d’ella. Ella és llesta i ho va repetir ben dit, així, agafat al vol. El mestre és el mestre.

    I que em perdoni més el doctor Oliva però veig que no coneix els usos dels verbs “fer”, “donar” o “ésser” (ni de l’adjectiu “insensat”, cosa que ja li succeïa fa trenta anys). Una probable interferència anglesa li fa abusar d’aquest adjectiu: “pues” no és “insensat”, és un tic après. Conec gent perfectament sensata que diu sempre “pues” (tan sensata, que ja sap que ho diu malament). La mateixa nuvolada anglesa que li devia fer escriure, al doctor Oliva, “ben-ésser” en lloc de “benestar”, que és com ho diem sempre. Tots ho hem sentit tot de totes les maneres, perquè això és un desori, però “és a punt” és com “és acabat” o com “és desfet”: també poden anar amb “estar”, i viceversa, i distingir-ho és propi de qui coneix la llengua que parla. Però “el dibuix de la paret és fet meu”, que la passiva ajuda a canviar de perspectiva.

    La pronúncia estàndard i comuna del català, vàlida per a tothom i per a totes les regions, és la que fa l’enllaç de la te (nom de la lletra “t”). Sant Antoni es fa Santantoni. Si el llinatge ve de Sant Andreu, fa Santandreu. No m’havia trobat mai amb “Sant August” però Sant Albert i Sant Eugeni poden dir-hi la seva.

    A TV-3, com tots els qui hi hem treballat sabem, és impossible influir realment en els presentadors, que vénen d’àmbits on la llengua catalana no era la principal preocupació, més que les idees que els pesen a dins. A Josep Cuní ningú no li ha dit mai res de pronunciar totes les lletres, i per tant si ho fa és per no equivocar-se més, diu ell, però va deixar estabornits uns quants pobres lingüistes quan va dir allò de “fer vedells”, calc del carpetovetònic “hacer novillos”, ja fa anys, en lloc dels normals “fer salera”, “fer fugina”, “fer fullet”, “fer pila”, “fer rodó” o “fer campana”. Sort que no va dir “fer jònecs”.

    Els lingüistes, les màquines de rentar de TV-3, benvolgut doctor Oliva, els ha tinguts vostè a classe. O vostè o els seus companys. I tots hi han arribat per estricta i difícil oposició. No anuncia la Universitat de Girona aquella pobra i arraconada feina com una de les “sortides professionals” de la carrera que vostè hi ensenyava? Qui diu la UdG diu totes les altres. I no tenen a veure, tant com vostè mateix, amb aquest problema que denuncia el doctor Narcís Garolera. (“Cas Garolera”? Ni que fos un cas clínic, amics de “Núvol”! Ai.)

    Però els polítics tampoc. Els polítics… l’escolten a vostè. I ara també l’escoltaran a vostè, ja ho veurà, i no pas al doctor Garolera. Què més poden fer? És vostè que ha de pensar-hi. Hi pensi, doncs.

    “Fer un cop d’ull” és com “fer un cop de cap”, cosa que ara ja no sap fer ningú. En canvi, “donar un cop de mà” no es pot pas dir “fer un cop de mà”: aquesta forma no va, i no la reclama ningú. Acusar en va, de fet, cansa i prou, els uns i els altres. Els correctors han de fer costat als qui els necessiten. Gabriel Ferrater és qui va establir definitivament, i molt ben establert, que “fer” en català tenia un camp semàntic amplíssim. I afegiré: “fer pas” és distint de “donar pas”: es dona pas a qui ve darrere (un dia dóna pas a l’altre). “Fer pas” vol dir deixar passar. No sé si al doctor Oliva, i perdoni’m, li agrada encara la poesia de Josep Carner, però a mi sí que m’agrada, encara, i la tinc apresa i entesa (no pas com d’altres). “Feu pas, soldats”: vers 54 del Cant VII de Nabí.

    I sí: l’Institut d’Estudis Catalans ha fet desastres, però d’altres més encara, i cobrant, no pas com la gent de l’Institut. És clar que “èxit” es pronuncia com “èxode”: amb /ks/ i no pas amb /gz/. És un institut desbaratat, què hi farem. Un institut d’estudis és allò que des de Madrid permeten de crear a les diputacions. I gràcies. Hi hauria d’haver una Acadèmia de Ciències i Humanitats i una altra Acadèmia de la Llengua Catalana, però hi ha el que hi ha, i la culpa dels disbarats ve de l’adamisme que pateix una gent atabalada. El mateix adamisme que de tant en tant aflora en els escrits de qualsevol, aquest de l’amic i mestre de molts d’anys enrere, el doctor Salvador Oliva, que probablement no es recordaria de mi, ben inclòs.

    (I, amics de Núvol: no és demolidor. Demolits, ja ho estem.)

    • Ja es nota que hi ha locutors o presentadors que vénen d’àmbits on la llengua catalana no és la principal preocupació. Per tant, si no els preocupa la llengua haurien de fer cabal als que en sabeu. Oi?

      I el problema no sou els lingüistes, sinó aquests que es pensen que en saben sense saber-ne, però, en canvi, tenen la gran responsabilitat de radiar i televisar partits de futbol que molta gent escolta. ¿O és que es pensen que sabent-ne una mica, de català, ja n’hi ha prou i que no els cal aprendre’n més, com si una llengua, encara que l’hagis mamada, no exigeixi tota una vida d’aprenentatge? Vosaltres no, que no us posareu davant d’un micròfon perquè no es la vostra feina, però sí que és la d’assessorar, i l’obligació d’aquests professionals és la d’escoltar-vos i fer-vos cabal.

      Els lingüistes rai, em sembla que aviat us posaríeu d’acord tots plegats. Aviam: si jo tinc mal de cap, amb una aspirina en tinc prou. Però si m’ataca un mal de ventre haig d’anar a cal metge, que és el que hi entén. Doncs amb vosaltres el mateix. Si us heu passat qui sap els anys estudiant una carrera no gens fàcil, el més lògic és que, tant comunicadors com actors i actrius, us respectin.

      A mi em sembla que als locutors no els deu interessar la llengua, ni tampoc a la gran majoria d’actors i actrius. És gros dir-ho així, però em sembla que ni la llengua ni la cultura, només la fama, els interessa. Sí, als actors i actrius no els interessa la cultura. De fet, a qui interessa, d’aquest país, la llengua i la cultura?

    • Distingit i misteriós A.S.
      Vostè treballa a TV-3. No calia que ho digués; ja ho hagués endevinat per l’estil. No sabia (parlo sincerament) que, per ser lingüista a TV-3, s’havia de guanyar la plaça per oposició. Jo em pensava que el primer de tots, el senyor Vallverdú, hi havia entrat per designació digital del molt honorable ex-president Pujol. Veig que estava mal informat. De totes maneres, comprenc el seu disgust pel meu article. Això era el que jo em proposava, justament: inquietar els que es preocupen per les minúcies i detalls individuals o de grup.
      Però el que més em meravella és la seva interessada astúcia: em fa dir coses que no dic i en desvirtua d’altres que dic. Un exemple només, perquè això ja comença a fer pudor de cremat. Jo NO afirmava que la doble negació fos incorrecta. Demostrava que, en segons quins contextos, no es pot fer perquè es diu el contrari del que es vol dir. Era el cas de “No vull que ningú no caigui al riu”, on el que parla, en realitat, diu que en vol veure algun de moll. En aquests casos no és que la doble negació sigui incorrecta, és que ens fa dir el contrari del que volem dir. Em segueix? Doncs bé: en altres casos la doble negació és obligatòria: “Al riu no hi va caure ningú”, per raons d’ordre. Ara bé, podem dir perfectament “Ningú va caure al riu”, cosa perfectament entenedora i gens ambigua; però el que trobo verinós és que, en aquest últim exemple (i anàlegs), se’ns vulgui imposar la doble negació, que REPETEIXO: no és incorrecta, sinó que se situa a un nivell o estil d’elocució diferent.
      No sé si li ha quedat clar. No comentaré la resta de la seva intervenció perquè em fa dir falsedats, però sobretot perquè no tinc ganes de discutir minúcies. Fixi’s només en això: vostè em retreu que jo una vegada escrivís “benésser” i no “benestar”, que és el que a vostè li hauria agradat que hagués escrit. ¿I si jo no volia parlar del benestar, sinó d’una altra cosa? ¿Me’l prohibeix aquest neologisme? ¿I si a mi m’agrada donar un sentit diferent a cada una de les dues paraules? ¿No queda enriquida la llengua si tenim dos conceptes diferents allà on només n’hi havia un? Déu meu! Ara sí que veig que ni tan sols va entendre el meu poema, “Seduccions”, dedicat a José Maria Valverde, on la distinció era bàsica. Què hi farem?
      Voldria acabar la meva resposta amb dos consells. Primer: deixi’s de minúcies de casos concrets, faci un petit esforç d’abstracció per entendre que el que a mi m’interessa no són els detallets de qui diu això i qui diu allò. El que a mi m’interessa és la construcció d’un estàndard sòlid, però flexible, en el qual es puguin reconèixer TOTS els parlants, sigui quina sigui la variant del seu parlar (de regió, de grup social, de camp del discurs, de medi i d’actitud). Això és l’única cosa que, al meu modest entendre, pot salvar la llengua catalana. Un estàndard que TV-3 fa temps que hauria d’haver construït, tenint en compte el poder que té pel fet d’arribar a tanta gent.
      Un altre consell: llegeixi a “Sobre el llenguatge” de Gabriel Ferrater, el primer capítol, que va sobre “ser” i “estar”. Potser li aclarirà el garbuix que té vostè quan diu que la veu passiva ajuda a diferenciar no sé ben bé què. Per cert, la veu passiva en català no és gaire productiva. El seu exemple “Aquest dibuix és fet meu”, jo no el titllaria d’incorrecte, però no és tan genuí com els que li diré ara; apunti: “Jo vaig fer aquest dibuix” o bé “Aquest dibuix el vaig fer jo”. Ara bé, “Aquest dibuix és fet meu” o bé “Aquest dibuix és fet per mi” (que deu ser la passiva a la qual vostè es refereix), tots dos grinyolen força. Se n’adona? No li fan una mica de mal a l’orella? No troba que tenen un cert regust d’anglicisme?
      Resumint (i repetint, per si encara no hagués quedat clar):
      el meu interès està (o “és”, m’és ben igual, les dues formes, en aquesta circumstància, són millors que “rau”) en la construcció de l’estàndard que és l’únic que pot salvar la llengua del progressiu deteriorament actual i que TV-3 no ha fet, ni l’hi han fet fer (o li ho han fet fer, si li agrada més la prescriptiva). No li responc res més, ni li respondré res més, perquè la seva astúcia m’ho impedeix.
      La meva resposta la trobarà a la intervenció de Carles Camps, que és d’una competència extraordinària i d’una valentia que envejo, i que jo hauria d’imitar, i també a l’enllaç que ell mateix indica. I no s’oblidi, sisplau, de mirar-se l’enllaç del blog de Martí Aiguadé, que recomano a tothom perquè es divertidíssim. La vida, sense humor, seria molt i molt dura. Allà, n’estic segur, vostè s’hi reconeixerà com si es mirés en un mirall.
      Perdó, un últim consell. Ja que vostè ha fet gala de tanta astúcia, per què no es dedica a la política? Facis’s d’algun partit, home, que, com el nom indica, li pot permetre de treure’n partit. I cregui’m, i no perdi el temps amb mi, perquè ni jo valc pas la pena, ni li podré oferir mai res. El que realment val la pena, si volem sobreviure com a poble, és l’estàndard.
      Cordialment,
      Salvador Oliva.

      • Ai, Déu meu! M’he oblidat d’una cosa, senyor lingüista de TV-3. Si vostè coneix persones tan sensates que diuen “pues”, no deuen pas ser tan sensates, lingüísticament parlant, si saben que no s’ha de dir i ho diuen, no? I gràcies per dir-me que “insensat” és una interferència anglesa. No ho sabia!!! Hi ha tantes minúcies que no sé!!! En castellà, “insensato”, també és una interferència anglesa? I “insensatesa” tampoc ho podem dir? Pobres de nosaltres! On anirem a parar? Jo, perdoni, només volia dir que és (típic d’un) insensat dir “pues”, quan tothom sap que dir-ho és una insensatesa (lingüística, repeteixo) i que és més sensat no dir-ho. És anglicisme això? No ho podem posar a l’estàndard? No? Doncs li prometo que no ho diré mai més. És que jo, senyor A.S., com ja ha quedat demostrat, amb les minúcies, m’hi perdo.
        I moltes gràcies per la informació.
        Ben cordialment,
        Salvador Oliva
        POST SCRIPTUM: Excusi’m, però jo no m’he fet dir mai “Doctor Oliva”. Ja no me’n recordava que ho era. Gràcies per fer-me’n memoria. Vesteix tant!)

  20. Un article brillant! Fabulós d’arguments (vull dir, profitós i farcit d’arguments). De tots els que, de moment, s’han publicat sobre la polèmica, el que més hi toca. I, tot i això, jo estic força d’acord, també, amb el doctor Garolera.

  21. Molt bé. Però:
    a) el problema principal no és pas la ultracorrecció, sinó el calc sistemàtic de l’espanyol, en fonètica, en fonosintaxi, en mofoxintaxi, etc. El problema no és pas que diguin “ningú no ha vingut”, sinó que diuen “s’han detingut tres lladres” (es dedueix: a si mateixos). El problema, en efecte, és que els lightistes, o catanyols, hi han tingut tot el poder durant dècades.
    b) Es podria haver consolidat un estàndard referencial sota el règim postfranquista? Com, amb el domini, de l’Albera avall, esmicolat en dotze mil taifes, i amb el bilingüisme com a ideologia dominant i oficial?

  22. Trobo curiós que en aquest FABULÓS intercanvi de comentaris a l’article del doctor Oliva ningú NO hagi fet referència, encara, al seu convenciment implícit (o no) de ser el Zola de la llengua catalana. Esclar que alguns dels que hi participen també deuen estar convençuts de ser el Shakespeare o el Hölderlin catalans…

  23. Endavant!!!
    N’estic fins als collons de trucar a TV3 per les castellanades que diuen (molt més grolleres que les que esmenteu).

    • A més, també els he demanat en diverses ocasions que contractin periodistes Valencians i Balears per tal de poder conèixer les variants dialectals de la nostra llengua; però és clar: CiU són pas nacionalistes (encara que ara s’hagin apuntat al carro), més aviat són autonomistes (i així ens ha anat tots aquests anys).

  24. els greuges contra els polítics comencen ja amb l’honorable senyor jordi puyol (no és així?). doncs imagineu-vos quants ciuniostes han entrat a la genialitat a pontificar sobre el català que no s’ha de parlar i el que s’ha de parlar… Jo no acuso! Jo condemno!

  25. Molt bé, l’article de Salvador Oliva. Documentat, divertit i pedagògic. Una mica malhumorat, potser, però això son coses que van i vénen!

  26. Salvador, és molt interessant el teu article i necessari. Amb totes les normes d ‘esmena del català de tota la vida, ja no sabem si hem de dir bona tarda o bones tardes.
    Seria una bona decisió publicar amb una certa periodicitat articles sobre uns quants d’ aquests aspectes que basculen.
    Gràcies, mentrestant.
    Assumpció Cantalozella

  27. He rebut una mitja dotzena comentaris per e-mail sobre el meu article. Tots molt sensats. I n’hi ha un que m’ha fet gràcia i el vull posar aquí al “Núvol”. Em preguntaven si jo sabia per què l’Institut d’Estudis Catalans era tan refractari a acceptar “barco”, quan tenim la paraula “barca” i la forma verbal “jo m’embarco”. No tinc la resposta; no sé per què no l’accepten. Intuïtivament, penso que no volen baixar del burro. D’una banda, les mentalitats estretes, en lingüística, saben molta normativa; però, de l’altra, tenen molt poca idea de per què serveix una llengua. L’arbre no els deixa veure el bosc. Si “embarcar-se” vol dir pujar a un barco o a una barca, i al Principat diem “jo m’embarco”, el que a mi em fa por és que les mentalitats estretes diguin que només podem usar “embarcar-se” quan pugem a una barca. Encara algun dia veurem que algú recomanarà que, si pugem a un barco, és a dir: a un vaixell, haurem de dir “jo m’envaixello”!!!
    Accepto que “barco” i “maco”, per exemple, puguin ser barbarismes, però no hi ha cap llengua que no aculli i integri algun barbarisme en els seus diccionaris. És evident que hi ha d’haver un límit, i aquesta seria una discussió interessant. Ara bé, enravenxinar-se a no acceptar “barco” significa no permetre que la llengua respiri. Ho diu tothom, llevat dels normativistes estrets. I el que és més important: ningú pot impedir que la gent ho digui o ho escrigui. En tot cas, després d’haver reflexionat sobre la possibilitat d’acceptar “barco”, jo, personalment, no em resigno a perdre aquest mot. Vol dir això que rebutjo “vaixell”? De cap manera. Si mai escrivís una novel·la on sortís un personatge de la secció filològica, és obvi que li faria dir “vaixell”. Ara bé, a una persona normal, li faria dir “barco” i, naturalment, no posaria pas la paraula en cursiva. Aquesta és la meva convicció. Per què? Doncs perquè la credibilitat en art és essencial. Però sembla que això, a “la filològica”, els costa una mica d’entendre. Què hi farem? Així és com funciona el país, així continuarà funcionant i així la llengua haurà d’anar bevent verins interns. I no cal que recordi a ningú que els verins, sobretot els interns, maten.

    • El fet d’acceptar “barco”, “plantejar”, “hola”, “guapo”, “populatxo”, “preguntar” o fins i tot “èxit”, no implica un problema de comunicació entre els usaris de la llengua. Ara, si tenim en compte els conceptes de genuïnitat idiomàtica o d’interferència lingüística i volem que el català siga una llengua europea normal, tots haurem de convenir que no ens calen per res.

  28. Retroenllaç: De pronoms, enderrocs i Alter Cola | Òlsmut

  29. He trobat l’article de S. Oliva força interessant i m’agradaria subcriure’m .a Núvol

    Gràcies

  30. Retroenllaç: Ni envaixellar-se ni encastellar-se

  31. Es diu:
    -‘ningú NO ha dit mai’
    -fer un cop d’ull. No ‘donar’
    -sense fer mai cap elisió ni cap sinalefa. No ‘ni una’
    -sant antoni. No ‘san antoni’
    -vaixell. No ‘barco’

  32. Estic pràcticament d’acord amb tot, excepte en dos punts. En l’exemple que doneu sobre la doble negació, No vull que ningú caigui al riu”, la segona part evidentment no ha de dur cap “no” perquè no es tracta d’una negació, oi? La frase vol dir “No vull que alguna persona caigui al riu”. És com quan un venedor ens diu “Vol res més?”, que és com dir-nos “Vol alguna cosa més?”

    I en el tema de ser/està a punt, crec que també hi ha una distinció entre “estar a punt” (equivalent a “estar preparat”) i “ser a punt de fer alguna cosa”. Però aquí puc dir que simplement és intució, i no tinc cap prova.