Javier Cercas. Impostures variades

7.12.2014

Javier Cercas acaba de publicar ‘El impostor’, una novel·la sobre la figura d’Enric Marco. Enric Gomà l’ha llegit i intenta escatir què vol dir l’autor quan parla de ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’. També se sorprèn que Cercas escatimi la presència de l’idioma i dels topònims catalans en una novel·la que transcorre a Catalunya.

Javier Cercas

Javier Cercas

No sé on vaig llegir que Javier Cercas se sentia perseguit pels periodistes i articulistes del diari El Punt o El Punt Diari o El Punt Avui o El Punt d’Honor (és una capçalera tan canviant) i després també vaig llegir (no sé on, tampoc, hauria de començar a repetir ‘bicicleta, cullera, poma’) que l’escriptor Josep M. Fonalleras li tenia (o havia tingut) molta mania, tírria o enveja a Javier Cercas. O una cosa semblant. Com diu la dita, gironí menja gironí.

També molts abrandats independentistes van posar Cercas en el punt de mira quan va declarar que una possible independència de Catalunya li provocava por i quan va declarar en una entrevista en un mitjà italià que els nacionalismes desemboquen en genocidis o matances o atrocitats diverses, idea que després va desmentir. També ha publica articles perplexos en contra l’independentisme i ha anat opinant ça i lla (i excusin el medievalisme) sobre aspectes polítics catalans. He d’advertir que mai no estic gaire d’acord amb les seves opinions polítiques, llegides en entrevistes i articles, i que Anatomía de un instante em va semblar un exculpació de la Corona del cop d’estat del 23 de febrer del 1981. Això és, un besamans, una reverència, una genuflexió. Però tampoc no exigeixo a cap escriptor o artista haver de combregar amb les seves idees polítques. Si fos així, no podria admirar les obres de Boadella, Sánchez Mazas, Miguel Villalonga o Mossèn Llorenç Riber. Ni tampoc les d’Antoni Tàpies. Ni les interpretacions d’Alfredo Landa ni José Luis López Vázquez. En tinc prou amb fruir del seu art o dels seus escrits literaris, quan l’escriptor desplega el seu bon estil. Per això m’he llegit de gust molts llibres i articles de Cercas, des del Xavier Cercas que publicava a la secció De l’any vuit i el dia del Diari de Barcelona (la rellegeixo de tant en tant, me la vaig fotocopiar) al Javier Cercas d’El País.

Tot aquest preàmbul més llarg que l’obra de la seu és per deixar clar que no participo d’aquest pim-pam-pum. De Cercas, en discrepo sovint, i encara que no seria capaç de donar la meva vida perquè pogués defensar les seves idees, com assenyala l’adagi de Voltaire, sí que seria capaç de pagar una ronda en una cerveseria. Alguns m’ho agrairien.

M’acabo de llegir El impostor de Cercas i m’ha sobtat com l’autor escatima la presència de l’idioma i dels topònims catalans en una novel·la que transcorre majoritàriament a Catalunya. Qualsevol diria que Joan Antoni Samaranch encara ocupa el Palau de la Diputació, com es deia llavors. Als unionistes, que tenen tot el dret del món a tenir por o disgust o abraçar la Benemèrita amb totes les seves forces, se’ls hauria de demanar una mica de contenció en alguns aspectes. Als independentistes, entre els quals m’hi compto, també, naturalment. De fet alguns aspectes són simètrics, situats a banda i banda de la xarxa (de tennis o internàutica, tant és).

A la novel·la El impostor, ¿calia citar un article de Sílvia Barroso amb el títol de Mentiras publicat al diari El Punt, quan el tìtol devia ser Mentides (o algun altre, ho desconec), mentre que altres paraules o títols els conserva en la llengua original? Sembla que el català és un idioma que s’ha d’amagar.

En els topònims catalans, la novel·la és un autèntic desgavell: ‘Les Corts’ però ‘La Trinidad’. ‘Gracia’, ‘La Prosperidad’. ‘Sant Andreu’ però ‘Santa Coloma de Gramanet’, en comptes de ‘Gramenet’. ‘Les Franqueses’ però ‘Sant Adrià del Besós’ (i no ‘de Besòs’),

Els carrers de Barcelona, no es poden dir en la seva forma oficial, la catalana: la ‘calle de la Luna’, la ‘calle Diputación’, la ‘avenida Icaria’, la ‘calle Rosellón’, la ‘calle Lepanto’, la ‘plaza Universidad’, la ‘rambla de Cataluña’. Fins i tot el carrer Nou, que durant la República va recuperar el seu nom popular, com en la transició democràtica, Cercas, en un episodi ambientat a la República, l’ha d’anomenar ‘calle Conde del Asalto’. Un topònim que molts lectors d’ara desconeixen a quin carrer pertany. Més sort té un carrer de ‘Hospitalet’ (i no ‘L’Hospitalet’): “calle General Sanjurjo (hoy Martí Julià), en Collblanc”. No ens enganyem, el general Sanjurjo s’hauria estimat més Collblanch.

Ja durant la postguerra, una cruïlla impossible: “en el cruce de Travessera de Gracia y Mayor de Gracia”. Travessera? En un altre moment, “Travessera de Les Corts”, quan el topònim s’escriu “Travessera de les Corts”. No hi falta l’entranyable ‘Montjuich’, referit al turó de Barcelona (no sé si el turó de Girona correria la mateix sort).

Som cap al 1990 i Cercas encara escriu ‘calle Pelayo’, com si encara ens trobéssim en ple règim de Franco. Sobre els noms de carrers, una de dues, segons el meu criteri: o es recullen les formes oficials del moment en què transcorre l’acció (durant la Guerra Civil tindríem un ball de noms) o bé es posen en la forma oficial actual.

La diferència entre el castellà i el català sembla que Cercas no la tingui clara. A la pàg. 292, escriu, sobre una carta d’una professora d’història de Ripoll a l’Amical de Mathausen: “La carta que acabo de transcribir (o más bien de traducir del catalán) es notable”. En què quedem? L’ha transcrit o l’ha traduït? Són dues accions que no tenen res a veure. Transcriure és escriure una còpia d’un text. Traduir, tots sabem què és.

En un terreny més ideològic, Cercas designa els Fets d’octubre com “la algarada catalanista”. Tampoc no és ben bé això, em sembla: ‘algarada’, segons el diccionari de la RAE, és un “tumulto causado por algún tropel de gente”. Entenc que els contraris a la independència vulguin desacreditar qualsevol intent secessionista (i el del 1934 es desacredita sol), però els Fets d’octubre no és raonable considerar-los un simple tumult provocat per un allau de gent. Entre altres raons perquè el va provocar el President de la Generalitat.

Té gràcia que Cercas escrigui ‘milhombres’ en un sentit equivocat. Amb el diccionari de la RAE a la mà, la definició de milhombres és “hombre pequeño y bullicioso y que no sirve para nada”. Però Cercas, que està parlant de Raül, el seu fill, l’escriu en el sentit català: milhomes, que és “qui es creu apte per a tot, que en tot vol intervenir, de tot vol saber, etc.” i també “noi que vol fer l’home”, que diria que és el cas.

Però Cercas realment sorprèn quan escriu (el paràgraf és llarg):

“En casa de Marco, por ejemplo, algunos de aquelles retoños de la morigerada burguesía catalana vivieron con pasmo iniciático la revelación de una realidad desconocida: durante las fiestas de Nochebuena o Nochevieja de la familia Belver, en las que Marco reinaba con su autoridad incontestable en medio de un guirigay de gritos, tacos y alegría inimaginable en sus propias casas, algunos de ellos comprendieron que aquellos inmigrantes paupérrimos del sur de España, que des de los años cincuenta inundaban Cataluña, estaban cambiando por completo la faz de su país, y que éste era mucho más complejo de lo que sospechaban.”

Deunidó, quin partit van treure ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’ de l’enrenou de la Nit de Nadal. Perquè els catalans, sembla, per Nadal acostumen a callar com uns morts, ningú no aixeca la veu, no es diuen paraulotes i l’alegria és escassíssima. Segons apunta Cercas, les celebracions de Nadal dels catalans són fúnebres. Una vegada més el tòpic: els catalans, uns avorrits.

Cercas no s’atura aquí i escriu, sobre ‘los retoños de la morigerada burguesía catalana’ després d’haver conegut aquesta festa bullanguera (o bacanal orgiàstica) que és la Nit de Nadal i de Cap d’Any dels immigrants: “Ese descubrimiento quizás influyó en que algunos acabaran lanzándose al activismo social y político”. Però, en quina direcció? En quin partit o moviment polític o social o cultural es dediquen a recollir ‘el guirigay de gritos, tacos y alegría’? On s’ha d’anar? A Societat Civil Catalana? Ciutadans? El Partit Popular? La FAES? La redacció d’El País? Podemos? A casa de Paco Marhuenda? De La Maña? Tenia pensat passar aquestes festes de Nadal amb la família (que no són el súmmum de crits –alguns n’hi ha-, paraulotes –poques- i alegria –fem el que podem i ens en sortim prou bé-). Però potser canviaré d’idea.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

38 Comentaris
  1. Sort que el protagonista ( suposo) no va anar per San Baudilio del Llobregat ni per Viladeperros ni per El Prado del Llobregat ni per molts altres llocs com Monteserrado o La Zorrita.

  2. Vaig sopar amb en Cercas, l’any 2009, una nit d’estiu, prop de Verges. Fou a ca una amiga que acabava d’heretar, filla d’una família barreja entre llicenciat de poble, adscrit voluntàriament al bàndol franquista, i pubilla d’una família del Vallès, industrial al tombant dels segles XIX i XX, vinguda a menys però amb un notable patrimoni immobiliari que salvà l’existència de tres generacions, i diria que quatre i tot.
    Pel què vaig aprendre prop de Verges en els pocs anys de relació amb aquella amiga, allà se n’hi arreplegaven una colla llarga, amb cognoms nostrats i amb una component comuna: la desorientació de classe i una certa gran nostàlgia pel poder que se’ls esmicolava, ja el 2009, entre els dits, mentre vivien entre parets de cases d’una gran bellesa, noves o renovades. Tot plegat una mena de procés proper al cant del cigne. Res de nou, en aquest sentit. A Olot, Ripoll, Vic o Terrassa, Elx, Ontinyent o Vilanova i la Geltrú, és ple de piqué, llorenç, framis, simó, alier o guerola que res no van tenir a envejar als ganduxer, daurella, rosselló o nin d’avui.
    Allò que em va commoure, però, va ser constatar la qualitat de la presència d’en Cercas a l’entorn d’aquella taula lliure, un Cercas que es feia dir Xavier i que era visitant assidu d’aquella casa i altres del país petit, i amic de les “boutades” i del discret encant de la bohèmia que desprenen els pobles de l’empordant durant tot l’estiu i gairebé tots els caps de setmana de l’any. En Cercas s’hi trobava com peix a l’aigua, i parlava i parlava dient a favor de la llibertat, l’autodeterminació, i contra el feixisme. El feixisme l’amoïnava molt, i ens el denunciava, com si n’olorés restes, però de broma. En Cercas, aquella nit, en el sopar que va allargar-se prop de cinc hores, manllevava arguments i trossos de vides per escriure sobre els exiliats catalans i contra el franquisme. Mentre col·leccionava els seus trossets robats de vides es mostrava partidari de trencar amb l’Espanya colonitzadora. Aquella nit en Cercas ens deia boca-ple que ell era un exemple de l’èxit d’una societat oberta, la catalana, es reivindicava com a català militant, anotava les anècdotes històries explicades pels presents i, no tou del tot, abandonava la nit serena a l’entorn d’aquella taula tan heterogènia, de prop de quinze comensals gairebé apàtrides, deixant en tots nosaltres el gust d’haver escoltat, novament, un català actiu i prou compromès. És clar que això era a l’empordanet, prop de Verges, i el quadre que esdeveníem era d’un esnobisme enlluernador! Ell va saber vestir-se per a l’ocasió. El cas, però, és que en Xavier, com l’hi diuen i es fa dir, era un assidu a aquests àpats. I ningú ni res no el perseguia, aleshores, si no era la seva escassa requesta i, tal vegada, la seva (mala) consciència. D’impostor.

    • Molt il·lustratiu el comentari. Il·lustra i mostra allò que ja s’ensuma perquè és el que acostuma a passar sempre amb la gent que el que l’interessa és grimpar. A Catalunya en tenim uns quants. Com a tot arreu, però uns quants més perquè tenim els de les dues bandes, i amb la diferència que aquí, com a bons provincians que érem, sempre els hem rigut les gràcies. Això s’ha acabat, som molt als que ja no ens enganyen.

  3. Interessant article, però per coherència amb l’article, i amb la realitat del personatge, al senyor Samaranch —El Primer Falangista Que Arriba a Català Universal, tal i com el va catalogar en Vázquez-Montalbán— hauríem de dir Juan Antonio i no Joan Antoni.

  4. No recordo llegir cap llibre d’ell i no penso fer-ho, em sembla ben il.lustratiu el que expliques Francesc de com és aquest personatge i et dono les gràcies per posar-ho en coneixement.

  5. Perdoni, però aquest escrit és molt dolent. És ple de prejudicis infundats i que no tenen res a veure amb la qualitat literària del text ressenyat.
    M’agradaria llegir a NUVOL una crítica de veritat de l’última novel·la de Javier Cercas.
    Algú serà capaç de fer-ho, sense ficar-se amb el pentinat de l’autor o sense retreure-li que escrigui Pelayo i no Pelai, com mana el Sr. Gomà?
    Tot això és delirant i molt confús, o jo no entec res…

    • Jo, en canvi, coneixent en Cercas -i havent-hi enraonat en diverses ocasions, a més de compartir ciutat, barri i taules diverses- he llegit aquest article i he cregut la mar d’oportú retratar l’impostor que, diu, n’ha descobert un altre.

  6. Sr. Javier Cercas, per que no escriu sobre espanyols i ens deixa tranquils als catalans? Li prego que ens oblidi. Ja està bé de guanyar-se les garrofes escrivint sobre els catalans i aprofitar, per deixar-nos tan malament com pot!

  7. Com deia una molt bona i estimada amioga, parlant d’un autor català també unionista, tenia massa necessitat d’escriure aquesta novel·la. I la necessitat ansiosa no és bona ni per pixar, esquitxes per tot arreu.

  8. Em fa molta pena llegir articles i comentaris com aquests, plens d’odi i ressentiment cap a una persona amb la qual es discrepa políticament. N’és conscient el Sr. Gomà que ha encès la metxa de l’odi cap a la persona del Sr. Cercas? Quina és la seva intenció, si es pot saber? És vostè un ressentit, tal vegada? Tot això és un disbarat i em sembla d’una gran baixesa moral. Això no té res a veure amb la literatura ni amb la cultura, ni amb els principis més elementals de la crítica literària.

    • Hola, senyor Josep.
      Si llegeixo bé, l’únic comentari que fa emergir “odi” és el seu. Llegint la resta d’aportacions, allò que veig és un seguit de posicionaments públics sobre posicionaments també públics d’una persona que agrada d’aparèixer en públic, i fer-se notar. Potser en Cercas -es vostè?- va darrera El País i aquesta mena de premsa groga vestida de “progre” ara que, com deia jo mateix abans, la seva requesta és escassa, escassíssima.
      Els marges -que no els límits- de l’acció literària ja ho tenen, això. parlant de persones públiques, aquestes amb molta requesta, és que no podem tocar la figura d’un altre provocador, aquest de gran talla, com en Dalí, i acusar-lo de llepa-culs del franquisme? O de trair la memòria del seu antic amic i amant García Lorca? No podem opinar sobre la connivència de Josep Pla amb el franquisme inicial? No el podem condemnar, per això? No podem assenyalar Carles Sentís com a gran periodista i col·laborador, alhora, necessari de milers de morts a mans del feixisme? O sigui, Josep, que es tracta de separar, de negar haver vist o escoltat? Tornant al nivell d’en Cercas, aquest noi, com qualsevol persona que escriu i publica allò que escriu, és ben lliure de no dir què pensa, de no escriure què diu, de no fer què pensa, diu o escriu. I, en la mesura que escriu, es posiciona, diu i diu pensar, és percebut i escoltat, generant discrepàncies, simpaties, allunyaments o mals humors. I què?
      Miri, Josep -és en Cercas, vostè?- qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. En Cercas es mulla per un no-model de país, i critica ferotgement un seguit de posicions polítiques. I rep la resposta, també política, a aquest seu posicionament. A més ho fa contradient-se, participant del dolç encant dels qui diu atacar… Girona és petit, i tothom es coneix, senyor Josep. On hi ha el problema? On és aquest “odi” del qual vostè agrada de parlar?? Aiaiai, aquest múscul -atrofiat- democràtic i participatiu, que li esquinça, a vostè, la discrepància i la discussió! faci-s’ho mirar, senyor Josep, home!

      • bé, si no ho vol entendre, no és el meu problema.
        Ara bé, li he de dir que he donat sempre poc crèdit als articles del Sr. Cercas, però li asseguro que quan llegeixo comentaris com el seu i d’altres, entenc perfectament el Sr. Cercas.
        I, què vol que li digui, em sobta llegir aquesta mena de comentaris en una revista cultural i m’agradaria que el Sr. Puigtobella, que el tinc per una persona culta i intel·ligent, digui alguna cosa al respecte. Tot plegat és d’un nivell lamentable.

        • Encara ara no sé què pot molestar-li dels meus comentaris. Sobre els de l’autor del bloc, és ben raonable que critiqui l’aleatorietat amb què en Cecras empra els topònims. També a Soldados de Salamina arracona la llengua acatalana i la realitat catalana fins a convertir-les en anecdòtiques i folklòriques.
          Què més no li agrada a vostè, Josep?

    • Per com utilitza la paraula “odi” sé que vostè és unionista.
      Només els unionistes parlen d’odi.
      Aquí, els Catalans, el que sentim és estupefacció per la falta de rigor en les declaracions de personatges com ara el Sr. Cercas, el qual ni és un intel.lectual a tenir en compte ni un escriptor gaire memorable.

    • Céline, Pla, d’Ors, Pound…, eren gran escriptors però en uns moments històrics on la justícia i la injustícia penjaven d’un fil molt prim es van decantar per la injustícia. Ho van pagar ells, no pas la seva obra, que ha quedat eterna. Perquè el que és just i no és just sempre s’acaba intuint i no gaire tard els pobles ho certifiquen.
      L’artista, l’escriptor, el poeta, amb el seu procés creatiu pot fer molt mal al poder, a l’horror. També , de vegades , pot arribar a destruir precioses joies de llibertat humanes amb el seu art, amb la seva paraula.

  9. Cercas potser ha escrit el llibre pensant, principalment, amb els lectors de fora de Catalunya. Potser escriu per a la metròpoli, que és l’important, i no per la província (uix !), tot i sabent que els provincians també el comparem (jo ni el compraré ni el llegiré). Em recorda aquella marca de sopes que anomena “Caldo de Navidad” a l’escudella, ¿podé per vendre’n a Espanya i no haver de passar angúnies boicotejadores?

  10. Benvolguts senyors,

    No em malinterpretin, sisplau. “El impostor” és una novel·la molt interessant i ben narrada. Si els van agradar altres llibres de Javier Cercas, com és el meu cas, faran bé de llegir-la.

    Jo només he comentat alguns aspectes que m’han sobtat. Que, després d’haver-ne llegit uns quants articles i entrevistes, no comparteixi idees amb l’autor no és cap obstacle per poder fruir d’aquest llibre. Tampoc no crec que ens hagin d’importar trets de la seva vida privada: quines opinions va abocar en un sopar d’amics, etc. Un escriptor s’expressa a través dels seus escrits (i entrevistes).

  11. El Sr. Cercas pot utilitzar els topònims com li vingui de gust, o no? Què intenta demostrar l’autor de l’article? Que el Sr. Cercas, pel fet d’utilitzar topònims castellans, és un espanyolista recalcitrant, un “unionista” com diuen, un enemic de la pàtria, una mala persona? Per què el Sr. Gomà no ens parla de la novel·la i no de detalls insignificants? Què li ha fet el Sr. Cercas al Sr. Gomà? Són preguntes que em faig amb una certa perplexitat i desencís.
    Això no és gens seriós, perdonin, i malauradament és molt simptomàtic de la confusió mental que ara mateix regna en aquest país.

  12. Fins a quin punt pot exigir-se a un autor la responsabilitat en aquestes qüestions, no ho sé. Jo que treballo d’editor m’ho pregunto sovint, sobretot quan em cauen textos d’autors que flirtegen obertament amb l’analfabetisme (i que, vés a saber per què, hi ha qui paga per llegir-los). Però qui no té perdó de Déu és l’editorial que ha permès aquest munt de despropòsits. I tant me fa si, contra el criteri de l’editor, l’autor ha volgut que es publiquessin els topònims així (que no ho sé, però no crec que sigui el cas); jo he treballat per editorials i publicacions que no permeten aquestes bateroles a ningú, ni als arreplegats ni a les vaques sagrades. Al marge d’això, els casos que esmenta l’articulista fan pensar en com deu haver estat la documentació prèvia a la redacció de la novel·la.

  13. L’escriptor de referència ho fa en l’idioma espanyol, normal, però amb la mentalitat d’allà i per aquell públic, és a dir, fent costat a l’explotació de conquesta que ven llibres: anar a menystenir als catalans. Tot plegat vendre més a Castella i territoris assimilats. L’editora, a be segur, que també ho ha prioritzat tot plegat. Som, doncs, davant l’escalada del marketing on tot s’hi val. Entre d’altres el remenar en la trista història de Marco. Tenim, però, un antecedent sobre temàtica semblant. El llibre de Maria Barbal – En la pell de l’altre – Columna que us pot deixar prou sensació d’agradabilitat i de capacitat bàsica de no escriure tant de cara a la galeria …. espanyola, off course.

  14. Aquest article te uns comentaristes que deuen ser de gent de demasiado limpio de cabritos.. Apa bon dia.

  15. Doncs fa potser mitja hora al programa del gran Cuní. En Cercas, la Rahola i el mateix Cuní una mica més i acaben donant-se tots tres la llengua fins a la gola. Tant i tant amics i estimats. I el gran oracle de Catalunya, Pilar Rahola, la baveta li regalimava llavis avall escoltant la clarividència d’en Javier parlant d’Impostures. Penós.

  16. ¿Quin autor català que escrigui en català té les entrevistes que li brinden a en Cercas? Potser l’únic seria en Jaume Cabré. Dic potser, perquè em sembla que no arribaria a igualar-lo. ¿N’hi ha per a tant?. Podé sí. El que no és de justícia és que llibres molt dignes d’autors nostrats passin per ull, sense pena ni glòria, sense que els mitjans també “nostrats” els entrevistin. No sóc tan ingenu per pensar que la feina de l’editorial que du al darrera és endebades. Ara, i els mitjans? Per què no promocionen aquells autors que s’ho mereixen? O és que els lectors no ens mereixem estar-ne informats? Quin paper més galdós, el dels nostres mitjans pel que fa a la cultura !

  17. Si bé em sorprèn la poca rigorositat de Cercas a l’hora d’escriure topònims i penso que és interessant fer-ne esment en una crítica literària, haig de reconèixer que he llegit l’article del Sr. Gomà esperant que en algun moment aprofundís en aspectes narratius i de context de la novel.la. Aporta l’autor quelcom nou en quant a la història de Marco? És una ficció o una novel.la de periodisme narratiu? Torna Cercas, com va fer a Soldados de Salamina a incloure un alter-ego en la trama?
    En definitiva, els que llegim crítica literària busquem alguna cosa més que l’anotació de les errades comeses per l’escriptor. Tampoc n’hi ha prou amb dir que “és molt interessant”, això ja és de primer curs universitari: les afirmacions cal sostenir-les i justificar-les d’alguna manera.

  18. Vaja, aquesta crítica literària no és precisament una de les que firmaria Harold Bloom, i dic Bloom perquè no se m’acusi a priori de espanyolista, unionista i demés istes., ja que va ser un dels que va signar la famosa carta sobre el dret dels catalans a votar. Anteriorment havia obtingut el premi Catalunya, si no recordo malament. La novela de Cercas pot ser bona o dolenta, no ho sé. No crec que arribi a llegir-la, perquè el tema no m’interessa gens ni mica. Ara bé, una crítica com Déu mana es fa amb quelcom més que una colla d’anecdotes. I a més tractades sense rigor. Un exemple, el significat de “milhombres”. Jo, potser perquè no sóc tant lletraferit com el senyor Gomà, prefereixo el María Moliner al de la RAC. Doncs a l’entrada coprresponent llegueixo: “Se aplica a un hombre que presume de tener mucha disposición, mucha actividad, mucha fuerza, etc., o que se mueve, habla o actúa como si las tuviera”. Quan a “algarada” trobo “Disturbio callejero”. Tenint en compte que “disturbio” vol dir “Alteración del orden público”, sempre segons el mateix diccionario, no veig perquè no es pot aplicar aquell qualificatiu al 6 d’octubre, encara que sigui parcialment.
    Finalment em pegunto el següent: si Cercas tingués una postura més favorable respecte el sobiranisme, ¿hauria fet el senyor Gomà una crítica més semblant a les d’en Harold Bloom, per exemple?

    • Tenen tota la raó, el senyor Pasqual Esbrí i la senyora Anna R.: l’article que he escrit no és cap crítica literària. No ho pretenia, tampoc. Sé distingir un article d’una crítica.

      Quan en un comentari vaig advertir que la novel·la és molt interessant i ben narrada, ho vaig fer pensant en tots aquells comentaristes que havien anunciat que no se la pensaven llegir. Amb aquesta nota breu, no pretenia fer cap crítica, sinó advertir aquests comentaristes (alguns, molt exaltats) que es perdrien un bon llibre.

      A l’article, hi comento, només, uns quants aspectes d’una novel·la que m’han sorprès. N’he vist de semblants, també, en altres llibres d’escriptors en castellà sobre temes catalans. Sense anar més lluny, és curiós com totes les cites en català d’un llibre de Justo Navarro, “F” (Anagrama), sobre Gabriel Ferrater, contenen errors ortogràfics. Un llibre sobre un poeta català en què els versos i les frases en català estan, sistemàticament, mal escrites. En tinc altres casos, només cito aquest a tall d’inventari.

      • D’això a casa meva se’n diu fugir d’estudi. Jo he parlat de cols i el senyor Gomà respon tractant de naps.

        • Arran del comentari hortofructícola del senyor Pasqual Esbrí, entenc que em demanava que respongués a la seva pregunta:

          “Finalment em pegunto el següent: si Cercas tingués una postura més favorable respecte el sobiranisme, ¿hauria fet el senyor Gomà una crítica més semblant a les d’en Harold Bloom, per exemple?”.

          La meva resposta és: no. No per qüestions ideològiques, sinó perquè no penso escriure mai una crítica més semblant a les d’en Harold Bloom, com vostè diu. No sóc crític literari. Sóc un lector amb una llarga trajectòria que tinc els meus propis criteris i gustos i els exposo, parcialment o total, quan em ve de gust. I escric com vull, sobretot quan en tinc la llibertat. Com és el cas a Núvol, que ens l’ofereix a tots els seus col·laboradors.

          Sobre el Diccionari María Moliner, no és un diccionari que tingui i, per tant, consulti. Em basto amb el de la RAE, disponible en línia, sobretot per a les definicions. Potser hauria de consultar el María Moliner, tot i que no és un diccionari que em faci gaire el pes. Ni el de Julio Casares.

          Espero, amb aquest resposta, haver donat la sensació que fugia d’estudi. No era la meva intenció.

          • Té dret a consultar el de la RAC o l’enciclopèdic Espasa, però el que no pot fer és desqualificar un escriptor, sigui el que sigui, a base d’anècdotes fonamentades en elements circumstancials, com és la utilització d’unes definicions de un determinat diccionari que, a més, li venen com anell al dit per al seu propòsit

  19. Sempre vaig creure que SOLDADOS DE SALAMINA era una impostura. I a mi no em va interessar ni gens ni poc pel que tenia de tramposa. Així ho vaig comentar amb diversos amics i amigues que no estaven d’acord amb mi, clar; què hi farem. Continue pensant el mateix sobre la trajectòria literària i pública d’aquest senyor. I que conste que no sóc gironí ni treballe per a El Punt ni res de res: un simple lector independent.

  20. La “critica” del sr Gomà em sembla molt encertada i fruit , es clar, del que pensem molts de la literatura del sr Cercas. Quan s’enceta un moment històric com l’actual rep tothom, en Pekin i en Pokon. És a dir, en Cercas i d’una manera totalment deliberada castellanitza tota la toponímia i no toponímia que pot en la seva novel·la El Impostor. Como no ho ha de fer un sr que fe pocs dies diu en un diari. ” El nacionalismo catalan es, como todos, una utopia asesina”. ( ergo. El idioma de estos nacionalistas, funestos y aburridos que no gritan desaforadamente en el rico falar hispano en las ebrias fiestas del nacimiento de nustro señor son sin dudar una una ingerencia asesina en las sagradas algarabias españolas).
    Després de llegir Soldados…Única novel·la de Javier Cercas que he llegit- vaig pensar: collons , fins i tot surt ben parat el fundador nº 4 de Falange Española, Rafael Sánchez Mazas. Un fill de …. autèntic, per cert.
    Tot molt planer i comercial. Penosa literatura. Viva Villanueva, y la Geltu

  21. Jo dono suport al Sr. Gomà. Llegir els seus articles sempre és un goig. Amb la ironia hi té la mà trencada. Espero que en continuï escrivint, i, si pot ser, abundantment. En canvi en Cercas no em fa cap pena. En puc prescindir, com he fet fins ara, i continuar tan feliç.

  22. Agraeixo l’oportunitat d’aquest article que no és exactament una crítica literària. Tot i que les crítiques literàries de molts mitjans semblen més aviat “publicitat” perquè acabis comprant el llibre.
    Dic oportunitat perquè durant les últimes setmanes els mitjans de comunicació han parlat de la publicació d’aquest llibre com si fos la 8a meravella del món mundial. I almenys aquí hi ha una altra visió.

    I amb això el que vull és criticar la desinformació que patim els lectors que realment ens agrada llegir. Si fos pels mitjans de comunicació tradicionals, i lamentablement també hi compto l’Ara, només llegiríem a Rahola, Llach, Cercas, ….. i clar això seria insuportable.
    Els mitjans parlen d’allò que té vendes, perquè allò que té “vendes” porta publicitat als mitjans comunicació, i llavors només es parla d’allò que ven.
    I ja tenim el peix que es menja la cua. Com no se’n parla, no es coneix, no es compra. Com no es compra no se’n parla.
    I per comprar un llibre que de veritat t’entretingui i no tinguis la sensació que t’han pres el pèl has de tenir molta paciència i molt bon olfacte.
    Gràcies de nou per l’article. Feia falta!!!!!!!

  23. Javier Cercas, per bé que escrigui, ens ha demostrat a bastament, el seu enfurismat nacionalisme español.