Jaume Vallcorba, un catàleg canònic

24.08.2014

En el marc de la Setmana de Poesia s’ha celebrat a la Biblioteca Guinardó Mercè Rodoreda un homenatge a l’editor Jaume Vallcorba, fundador de Quaderns Crema i Acantilado, que va morir l’estiu passat. Recuperem aquí l’obituari que li vam dedicar l’agost de 2014.

Jaume Vallcorba, fundador i editor de Quaderns Crema i Acantilado

El catàleg de Quaderns Crema és la manifestació d’un gust molt personal, el gust d’un editor que ha sabut perfilar amb elegància i coherència un cànon propi. Si heu llegit amb atenció les pàgines de crèdit dels llibres de Quaderns Crema, haureu vist que durant molts anys aquesta editorial s’ha definit jurídicament com una societat unipersonal. Doncs bé, el catàleg de Jaume Vallcorba és també estèticament únic i personal.

Ara, la pregunta més interessant seria quin paper ha jugat Jaume Vallcorba en la definició del cànon literari del segle XX a Catalunya. Perquè crec que ell ha pres partit per una línia molt determinada i l’ha seguit amb tanta coherència que en certa manera ha contribuït a perfilar-la.

Sempre m’ha semblat que en la literatura catalana hi ha hagut per una banda la corda dels agònics, la literatura del dolor, que arrencaria de la novel·la modernista (Víctor Català i Raimon Casellas), passaria per tots els marginats del Noucentisme (Pous i Pagès, Pere Coromines, Prudenci Bertrana, Sebastià Juan Arbó, Miquel Llor, Puig i Ferrater…) i desembocaria primer en Mercè Rodoreda, i després en Jaume Cabré, Maria Barbal, Toni Sala… Qui sap si hauria publicat Rodoreda si n’hagués tingut l’oportunitat…

Després hi ha una altra tradició, més noucentista, la de l’arbitrarisme d’Eugeni d’Ors, la ironia carneriana, el surrealisme de Foix i Dalí, l’humor de l’Escola de Sabadell (ell es queda amb Francesc Trabal), el candor fantàstic de Pere Calders (una peça que li falta però que hauria encaixat perfectament al seu catàleg) fins arribar a la narrativa Quim Monzó, Sergi Pàmies, Ramon Solsona o Empar Moliner, d’una destil·lació còmica que ha donat una gran identitat a l’escuderia. És una literatura indolora, refractària a la transcendència, a l’èpica i als grans relats, on en termes pictòrics predomina la línia per sobre el color. Si haguéssim de traslladar aquest esquema a l’àmbit de la pintura, diríem que Joan Miró és el pintor còmic del candor i la condescendència i Tàpies el pintor de l’agonia. Entremig, tindríem la visió còmico-agònica de Dalí. En l’àmbit de la cançó, tindríem l’home dibuixat de Jaume Sisa en un extrem i Campanades a mort de Lluís Llach a l’altra.

Després queden peces que no encaixen en aquesta simplificació que faig: el desassossec que impregna la poesia de Francesc Parcerisas o Ponç Pons i la narrativa d’Eduard Márquez, Julià de Jòdar, Mercè Ibarz, Francesc Serés o Pere Guixà s’aparten de tota aquesta línia. I també és cert que quan mira a Europa, a Vallcorba li interessa justament la desintegració de la civilització centreeuropea, una altra mena d’agonia.

Amb els anys una i altra línia s’han entremesclat de manera sovint indestriable. El món de Jesús Moncada, per exemple, ens obre un repertori còmic sobre un fons tràgic. El mateix podem dir de l’obra de Llorenç Villalonga, travessada de cap a cap per aquesta dimensió còmico-agònica. I Quim Monzó, com més va més es decanta cap a l’abisme fosc, la boca que s’empassa totes les rialles.

Quim Monzó | Foto cedida per Quaderns Crema

És interessant que el debut de Quim Monzó i l’eclosió de Quaderns Crema siguin simultanis, i que coincideixin amb la mort de Salvador Espriu i l’estancament de la lluita antifranquista. La narrativa de Monzó va suposar una alenada d’aire fresc. La seva guerra contra el clixé, la transcendència i tota mena d’èpiques insolvents van definir en bona part la postmodernitat a Catalunya.  I no dic postmodernitat amb gran convicció, perquè sempre m’ha semblat una modernitat tout court amb unes dècimes de febre.

Abans que s’estengués pertot aquest estat d’ànim còmico-agònic, que després El Terrat o Polònia han acabat de fer popular a la tele i arreu del país, Vallcorba ja feia anys que s’havia posicionat a favor d’una visió lluminosa, civilitzada i irònica, allunyada de l’estripada i l’exabrupte, també de l’èpica patriòtica. Una actitud molt poc popular que el va anar allunyant, i potser alienant, del discurs dominant de la Catalunya contemporània.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. Una reflexió molt aguda sobre l’estètica personal de Jaume Vallcorba que coincideix, és clar, amb el seu catàleg. Aquesta doble línia vell/nou, o nou/vell, per dir-ho amb les paraules de Foix, és justament el que ha fet tan gran Vallcorba. Nicolau de Cusa definia Déu com l’harmonia dels contraris’. Em sembla que això hauria agradat a Vallcorba, ja que ell va harmonitzar les dues tendències que sempre hi són perquè així és la vida mateixa, la tensió entre dos pols.
    He de dir que aquesta mort m’ha trasbalsat profundament. Hem perdut una peça molt important en el tauler de la cultura. L’última vegada que vaig parlar amb Vallcorba va ser amb motiu d’una exposició dedicada a Eugeni d’Ors, que al final no s’ha fet!

  2. Als anys 70! Les nits d’estiu amb Carles Riba! i aquell vers que em va impressionar..- ” i cau la veu, taronja amarga”, ja era un poeta! Sempre va tenir aquella paraula que molts cercàvem.

  3. Entre altres línies de mestratge, Jaume Vallcorba va saber fer-nos diferenciar que conservador intel·ligent (llegiu-ne Riquer, Zweig, Chateaubriand) no és sinònim de reaccionari.

  4. Gràcies, Jaume, pel teu amor que és passió, a la literatura i a la vida. És a dir: a la plenitud de Vida.

  5. En Vallcorbaplana també era un home prou valent per editar el Pomell de poesies escatològiques Versos bruts, compilat amb pròleg edició i notes a cura d’Empar Pérez-Cors. Evidentment de venda molt reduïda però que va prococar autèntic entusiasme en alguns esperits sensibles com els que tant va ajudar a formar.

  6. Molt interessant. Tot i que naturalment un xic reduccionista, com passa en tots els intents de fer un cànon. Però hi ha aquest buit del segle XIX. Entre tots l’anem fent cada dia més gros. Vallcorba hauria pogut rescatar algunes planes de Verdaguer, algunes proses costumistes de Vilanova. Al capdavall, no és tan lluny del que han fet en alguns moments Monzó o Moliner.

    • Va reeditar el pròleg a les obres completes d’Emili Vilanova, a La Selecta, escrit pel seu nebot-nét Antoni Vilanova, que és un llibre que està molt bé. Quins envelats que aixecava, Vilanova!

      De Verdaguer, va publicar els dos més grans, dit a la manera de Rocío Jurado.

      És cert que no tenia gaire tirada pel XIX. Una vegada li vaig llegir que de “La Niña Gorda” de Rusiñol no n’havia venut gairebé cap (encara que és del 1914, decimononeja bastant).

  7. Una feina tan ben feta, un catàleg que ens ha regalat lectures tan extraordinàries, reclamen una mena de responsabilitat lectora, no? Gaudi i generositat per començar, potser?