Jaume Vallcorba, la cultura i el bon gust

Vallcorba mereix el premi Nobel de Literatura, i tant que sí! Ha estat, i continua sent, el millor editor d’aquest país, d’aquest estat i, probablement, del continent.

Ahir feia un sol esclatant, i una temperatura comportable, que semblava avançar la bonança de la tardor (tan lluny dels rigors de la canícula, que, tot s’ha de dir, aquest estiu s’ha mostrat força moderada al país). Pels volts de les dotze del migdia, vaig rebre un mail del director d’aquest digital, l’amic Bernat Puigtobella, amb la trista notícia de la mort del professor i editor Jaume Vallcorba. Llavors vaig sortir a córrer, al bat del sol.

Jaume Vallcorba

Vaig passar per davant de la casa de David Monteagudo, al carrer de Bonaire, de Vilafranca, i, sense aturar-me, vaig recordar aquella bella història de fa uns quants anys, en el decurs de la qual Vallcorba es va convertir en l’editor del meu amic. Fins llavors els originals de Monteagudo reposaven en diversos despatxos d’editorials i superagències literàries del país, i de tots rebia la mateixa contesta: “Molt ben escrit, però no encaixa en la nostra línia editorial”. Fins que arribà l’editor que calia, i el vilafranquí va publicar a casa seva quatre llibres molt destacats.

Vaig anar avançant en la meva cursa solitària. Al carrer de Montblanc, hi viu una antiga professora meva de quan anava a l’institut, l’Anna Ruiz Mestres. Vaig recordar una classe de literatura de feia ben bé trenta anys. Hi vam comentar un llibre que havia aparegut no feia pas gaire, L’edat d’or, del poeta Francesc Parcerisas, publicada a Quaderns Crema. Una obra fonamental del barceloní, però també fonamental per a la poesia catalana dels últims tres decennis. “Mai no hauria pensat que el seu record / pogués arribar a escampar-se tant”, diu el poema “Poètica”, d’aquest llibre lluminós i fundacional.

No era una hora del dia gaire adequada per sortir a córrer, francament, però, tot i això, la prefereixo a aquella del vespre en què la vila s’omple d’amoïnosos runners disfressats amb colors llampants. A l’altura de la Rambla de Sant Francesc, vaig passar per davant de la cafeteria del Casino, en què he llegit tants llibres de Quaderns Crema i d’Acantilado (i on en continuaré llegint tants, esclar!). I, no sé per què, em va venir al cap aquella obreta tan prima de gruix, i, tanmateix, tan substanciosa de contingut que és La porta del mur, de H. G. Wells, que tant em va entusiasmar en el moment de conèixer-la, vint anys enrere, o potser fins i tot més. I vaig recordar, també, Novel·la d’escacs, d’Stefan Zweig, i totes les novel·les d’aquest autor (que fa poc Vallcorba va aplegar en un volum indispensable), i, a mesura que anava corrent, que m’anava allunyant de casa i endinsant en mi mateix, en la meva memòria, rumiava en tots els títols que he llegit gràcies a l’olfacte i al bon gust de Jaume Vallcorba. I el record va convocar molts altres autors, com l’hongarès Adam Bodor o el polonès Adam Zagajewski, i una infinitat de llibres més, que ens han ajudat a ser lectors cada dia més escrupolosos i més apassionats. Tota aquella literatura dita d’entreguerres (Joseph Roth, Stefan Zweig, Alfred Polgar…), que tant ens ha fet xalar! Si existís un Nobel de l’Edició, Vallcorba l’hauria rebut fa molts anys. De fet, Vallcorba —que jo vaig conèixer com a autor del llibre de poesia Postals, quan firmava Jaume VallcorbaPlana, fent gairebé el mateix que ha fet el director d’aquest diari digital (o minutari digital, perquè no es renova pas cada dia, sinó cada minut), en Bernat Puigtobella, que es diu Puig i Tobella però ha volgut apariar els dos cognoms en un de sol, indivís… Sinó que Vallcorba va distingir, amb la caixa alta, la trobada entre el primer cognom, el barceloní Vallcorba, i el segon, el tarragoní Plana—, de fet, deia, Vallcorba mereix el premi Nobel de Literatura, i tant que sí! Ha estat, i continua sent, el millor editor d’aquest país, d’aquest estat i, probablement, del continent. La seva cultura era vasta i abraçava disciplines molt diverses.

La seva obra —això és, el seu catàleg— comprèn, també, una exquisida varietat de registres. A ell devem una munió de pulcres edicions anotades de molts textos medievals (i, com a professor, jo mateix vaig gaudir de les seves classes a la Universitat Pompeu Fabra, on ensenyava literatura medieval i, en concret, cançó de gesta), el més cèlebre dels quals tal vegada és El romanç de Tristany i Isolda, en edició a cura del seu mestre, el doctor Martí de Riquer. Li devem, també, l’edició i difusió d’alguns grans noms de la literatura catalana contemporània. O el coneixement de narradors contemporanis de l’Europa dita de l’Est. I li devem moltes obres magnes, com les Memòries d’ultratomba, de Chateaubriand, o la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell. Si comencem a enumerar títols publicats per ell, però, no acabarem, i fins i tot podem prendre mal, perquè no ens en voldríem deixar cap i tots, del primer a l’últim, són importants. Una de les frases que més he sentit dir en aquests últims vint-i-cinc anys és aquesta: “Amb els llibres d’en Vallcorba no et pots equivocar mai” (i jo la rememorava, encara, tot corrent sota el sol). I, en efecte, si et feies amb algun títol seu no era fàcil que t’equivoquessis.

Però voldria acabar aquest article apressat fent referència a dues edicions poètiques d’una singularitat i un relleu excepcionals. I ho faig perquè, a vegades, he sentit veus que es planyien que Vallcorba hagués deixat de publicar sistemàticament poesia. La mort de l’editor m’enxampa rellegint a fons Poesia, de Josep Carner, en la bella i utilíssima edició de Jaume Coll que va treure el nostre editor l’any 1992: “Sospirs ni mur de diamant / jamai no detindran / el riu del temps, sense rescloses, / que corre triomfant / marcint les vides i esfullant / les roses”. I voldria recordar, esclar, una altra obra gegantina de Jaume Vallcorba. Una obra, a més, que concilia els dos sentits que té la paraula editor entre nosaltres: la de la poesia de J. V. Foix, en edició seva. Perquè, més tard o més d’hora, “tots hi serem al Port amb la Desconeguda”. Però gràcies a un home de lletres tan generós en el seu talent i en la seva feina com Jaume Vallcorba —i tan generós, doncs, en la seva herència—, quan finalment hi fem cap, en aquest port, ho farem sent una mica més cultes, pensant que, gràcies a la lectura de la gran literatura, la vida ha valgut, en efecte, la pena.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació