Ja no em necessita

10.06.2015

La consciència que han passat trenta anys, des d’aquell febrer del 1985, en què Pedra de tartera acabava de sortir publicada per editorial Laia, va ocupant espai dintre meu.

Un dels records d’aquells dies és que vaig anar a la ràdio, acompanyada d’Emili Teixidor, per respondre la primera entrevista. Llavors no esperava, ni més endavant tampoc, que la vida d’aquella primera novel·la m’acompanyaria fins avui. Ara m’adono que ella, poc o molt, viurà quan jo ja no hi sigui.

He de reconèixer que les celebracions d’aniversari, a les quals no sóc gens afeccionada, tenen la seva utilitat. La de rebre regals, posem per cas, i enguany jo n’he rebut de delicats, de savis, d’humanament extraordinaris. Per molt que jo fes no agrairia prou la generositat de la presidenta del PEN Català, Carme Arenas, que ha coordinat algunes de les primeres institucions i entitats del país per homenatjar la novel·la; ho ha fet per amistat, però també, perquè volia recollir l’adhesió de molts lectors, que són els qui han donat vida durant tant temps a aquesta obreta impedint-ne la desaparició. Igualment, ho he d’agrair a cada una de les persones que presideixen les institucions i entitats culturals del nostre país i que hi han volgut apostar.

Maria Barbal | © Ariana Nalda

Maria Barbal | © Ariana Nalda

He rebut també el present d’escriptors, de crítics, d’artistes, de professors, d’amics, que han acceptat dedicar un temps a escriure sobre aquesta meva primera novel·la. Gràcies. Aquests mots vostres restaran al meu cor. Com ho farà, també, el voler del meu fill, Jordi Embodas, que n’ha enginyat el disseny amb una de les seves tipografies originals, la Pona, el nom autèntic de la casa de la persona que em va inspirar Pedra de tartera i que ell ha triat per batejar tota una família tipogràfica.

A part dels regals pròpiament dits, els aniversaris sovint procuren a qui els celebra un viatge en el temps. Per a mi, tornar a mirar els fulls de preparació de la novel·la, escrits a mà, ha constituït un trajecte ben interessant. Ara m’han semblat una mica maldestres, els escrits, però han aconseguit mostrar-me que aquella dona que jo vaig ser no era tan despreocupada com més endavant em semblaria recordar. Ni, com he dit i repetit sovint, tampoc la novel·la era fruit només de covar llargament uns fets i unes paraules escoltades, seguit d’una escriptura espontània. Sí que és cert que la preparació de Pedra de tartera i sobretot el procés d’escriptura no són comparables als que acostumo a portar a terme en les darreres novel·les. No vull dir que ara siguin millors, sinó que han canviat perquè els impulsos creatius són diferents, l’energia és més petita i més grans els dubtes. A més, llavors no tenia la sensació d’avui d’estar en el punt de mira vigilant d’algú altre.

Durant anys no m’ha abellit obrir la vella carpeta i repassar aquell procés. Ara, al cap del temps, ho he fet i no puc afirmar que llavors l’escriptura havia estat al cent per cent com l’aigua d’un manantial soterrat que, de sobte, troba la sortida a la superfície i esbotza la sequera, raja, humitejant tot el que troba al seu pas. En dos fulls titulats Preludi-1 i Preludi-2 aquella noia, jo, parla de silenci, de vergonya. Ja era conscient llavors que aquella història, que un dia rere l’altre li havia arribat explicada de forma incompleta i fragmetàriament, era no tan sols la d’aquella velleta que ella sempre havia vist vestida de negre sinó la història de la qual ella mateixa provenia. I, encara, sabia que “aquella petita història era part d’una de més gran que ja havien recollit els llibres”. És a dir, hi havia la convicció que calia escriure també la història individual, menuda, en aparença, intrascendent. Suposava que cada una de les preguntes que ella volia fer a la protagonista, “una dona magra que encara conservava la pell fina sota uns cabells molt blancs”, havia de causar-li un gran dolor perquè li comportarien uns records tràgics. La dona jove creia que el procès permetria a la velleta acceptar del tot el passat després d’haver compartit la seva experiència amb ella, disposada a escoltar, a riure i a plorar amb la protagonista. En la ment d’aquella escriptora que es preparava per néixer hi havia el sentit del que volia fer, la voluntat de trencar un llarg silenci.

Per què aquesta breu novel·la s’ha guanyat el favor del públic durant tants anys? Hi he pensat sovint i hi ha respostes que enceten altres preguntes. Moltes persones havien viscut situacions dramàtiques com la Conxa i compartien el seu mateix silenci; elles o els seus fills s’hi han identificat. Els professors l’han recomanat als seus alumnes perquè ajuda a transitar per un episodi de la nostra història. Arreu hi ha guerres i les històries que se n’escriuen poden ser enteses, ja que tenen trets comuns. És la novel·la sobre una vida, amb una veu directa que l’explica i que qualsevol lector entén i amb qui es pot identificar. L’ús de lèxic pallarès ofereix un incentiu a uns lectors sempre desitjosos de recuperar la pròpia, maltractada, llengua. I l’atzar, l’atzar.

En trenta anys cap altra novel·la meva ha estat tan valorada. Ni aquelles que, com és normal, han estat escrites amb més ofici, amb personatges pressumptament més ben perfilats que els de la primera obra, amb estructures més pensades, amb més bagatge literari. Algunes de les meves altres novel·les han obtingut també bastantes edicions, premis, i han registrat un públic abundant i unes crítiques positives, però han passat a la cua de Pedra de tartera.

Hi ha encara un aspecte que em cal afegir. Al llarg dels anys, una incomoditat m’ha acompanyat quan he rebut el reconeixement per aquesta primera obra. Partint com parteix la novel·la d’uns fets verídics de signe tràgic em sembla il·lícit haver-ne obtingut tantes alegries. Cap d’elles no ha arribat, o ho ha fet amb penes i treballs, als qui van patir aquella època desastrosa, no els ha rescabalat doncs de tant rigor del destí. El meu desig i la meva voluntat s’uneixen a reclamar, per sempre més, la memòria d’aquelles persones que són tan sols una xifra en una crònica de la història.

Però la novel·la fa temps que no em pertany i el neguit quasi s’ha esfumat. Ja no em necessita. Celebro que l’adhesió dels lectors durant trenta anys hagi convertit Pedra de tartera en anònima tal com ho són els personatges que li donen vida.

Maria Barbal  | © Ariana Nalda

Maria Barbal | © Ariana Nalda

 

Núvol se suma a la celebració dels 30 anys de Pedra de tartera

La Biblioteca de Catalunya va acollir ahir una taula rodona per commemorar els trenta anys de la publicació de ‘Pedra de tartera’. L’acte, organitzat conjuntament per la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN Català, l’Institut Català de les Dones i la Biblioteca de Catalunya, va comptar amb la intervenció de l’escriptora Roser Caminals, la traductora de la novel·la a l’alemany Heike Nottebaum, el crític literari Ricard Ruiz i l’escriptor Joaquim Carbó -que el 1984, quan l’obra de Barbal va guanyar el premi Joaquim Ruyra, era membre del jurat.

Aquest 2015 se celebraran diferents activitats al voltant de la novel·la per motivar-ne la lectura entre els més joves, la relectura entre els que ja l’han llegit i sospesar l’impacte que l’obra ha tingut aquests trenta anys. Durant l’acte va estrenar-se un audiovisual sobre la novel·la amb guió de Jordi Llorens i va repartir-se entre els assistents Pedra de tartera. La construcció d’una novel·la, un opuscle que inclou materials inèdits de l’obra, com esborranys de capítols, documents sobre el procés creatiu de Barbal o fotografies del paisatge. Núvol recull l’article de Maria Barbal que encapçala l’opuscle.