Inventar allò inventat

18.04.2013

J. Todó (amic/camarada/hoste ocasional)… com pots dir que l’amor és un tema molt gastat? Què vols dir que “se n’ha parlat massa”? Si comencem així llavors tot està esgotat en literatura: carrers, pantalons, tristesa, piscines municipals, diarrea mental, bicicletes, aixelles, catedrals, mocs, New York, veganisme, reflexoteràpia, sinusitis, bogeria, menyspreu, àcids, penetracions, geopolítica, vides de sants, etcètera, etcètera! No fotem. De conceptes universals, en el sentit fort de la paraula, no n’inventarem pas a aquestes alçades de la pel·lícula. El tema és inventar el que ja ha estat prèviament inventat. O sigui, no ser gens original i repetir-se fins al vòmit però de manera diferent. No hi ha un altre camí. Un moment, Kierkegaard ho deia millor: Allò que es repeteix, anteriorment ha esdevingut, doncs si no, no podria repetir-se. El que ja ha existit, comença a existir ara de nou. El problema ve quan escriptors amb menys imaginació que una ameba, conceben la literatura i la poesia com una tremenda (tremenda!) repetició d’afers burocràtics que sembla que hagin d’anar superant amb la mateixa passió que un pot beure’s litres de cafè industrial fins a morir. És llavors quan descobreixen horroritzats que no són tan genials ni brillants com es pensaven.