Infàmia

7.08.2018

Abans de protagonitzar la matança, a Dylan Klebold li agradava prendre apunts. Sé que és pura especulació, però puc imaginar-me’l allà, a l’última fila, escrivint: és el dia de les presentacions dels treballs en grup d’una assignatura (la d’història, per exemple), el 14 de novembre de 2017 (consta que Klebold anotava la data de totes les classes, de vegades fins i tot n’especificava l’hora i l’aula; alternava amb disciplina el bolígraf blau i el negre, potser per establir una diferència gràfica entre sessió i sessió, encara que jo em decanto per una explicació merament estètica o maniàtica), precisament tres mesos abans d’obrir foc amb un semiautomàtic AR-15 contra els seus companys i professors de l’escola de secundària Stoneman Douglas de Parkland, Florida, deixant un balanç de 17 morts i 15 ferits.

Entre els apunts de Klebold del 14 de Novembre, B. O’Mahony, psicòleg forense, va subratllar-ne el següent fragment (el text citat és el fruit d’una humil traducció de collita pròpia, l’original anglès resulta més convincent, té un efecte de presència que no he estat capaç de traslladar al català):

“Fantasies venjatives omnipotents, tots corregim la realitat en la intimitat de la consciència i en l’evidència dels somnis. Somnis diürns, allò que forma part de la realitat i que prové de la imaginació o de l’avorriment de qui, des de dalt de tot de la graderia, s’avorreix de l’espectacle que s’esdevé damunt de la tarima, i tot badallant es dedica a projectar, sobre el fons de pantalla d’allò real, les seves visions i pensaments, i s’imagina que és ell qui està damunt de la tarima protagonitzant l’espectacle. En contemplar-se dalt de la tarima de sobte sent fàstic de si mateix, es queda quiet mirant al públic, ràpidament el silenci que s’ha generat a la sala es comença a dissoldre entre una remor de fons que augmenta de volum a mesura que passen els segons i ell es manté immòbil. A LA MERDA! – crida – A LA MERDA FILLS DE LA GRAN PUTA! I agafa l’extintor de la paret, i amb la culata, alçant els braços i descarregant tot el pes i tota la ràbia sobre ella, li clava una bona garrotada a la cara de la professora, tot enfonsant-li el septe nasal i la mandíbula superior, trencant-li totes les dents i deformant-li completament el rostre, com si li volgués travessar l’extintor de punta a punta del cap, amb tota la ràbia del món, fent-li saltar els ulls de les òrbites, obrint-li esquerdes als ossos del crani per on brolla la sang i s’hi entreveu, al fons de la ferida, la blancor del cervell. Des de dalt de tot de la graderia mira, inexpressiu davant dels crits i de l’angoixa, com la gent intenta marxar espaordida mentre el públic segueix contemplant respectuosament, absolutament sense cap criteri, aquest espectacle tan absolutament de merda. Tot badallant altra vegada comença a tenir ganes de pixar, però tenint en compte que només queden deu minuts de classe, doncs decideix esperar-se, i la decisió li provoca un altre badall, i mentre va obrint la boca, molt a poc a poc, es gira cap a la finestra; hi veu més enllà un altre edifici amb una altra gent a l’altre costat d’unes altres finestres. Tothom s’avorreix en aquest món – pensa.”

Més inescrutable que la decisió de perpetrar una massacre (l’odi pot no requerir motius) és el fet que Klebold, de 17 anys, s’esperés que s’acabessin les classes abans d’executar la seva acció terrorista. Com sol passar en aquests casos, no són pocs els companys supervivents de Klebold que afirmen que aquell dia de sant Valentí, ell, sempre trist i introvertit, semblava estranyament amable i animat.

Etiquetes: