Inèrcia i totxo

Jordi Casassas tornarà a ser president de l’Ateneu Barcelonès malgrat que la majoria de votants no hi confiï. La majoria, de fet, no confia en cap dels tres candidats però sí en una modernització que Casassas —amb la seva junta— no representa; Dedéu i Roca –cadascú a la seva manera– sí que la representaven però el sistema d’elecció directa té aquestes coses.

La nova junta de l’Ateneu no representa la modernitat perquè no l’entén. Articles com aquest de Xavier Bru de Sala il·lustren l’esclerosi intel·lectual de bona part d’una generació —i alguns dels seus companys de viatge— que viu en la perplexitat: com és que el sistema de cooptació que funcionava des que ells eren joves s’ha travat? Com és que cada cop més joves —joves de quaranta o cinquanta anys!— ja no esperen, dòcilment i mansament, a rebre un lloc subaltern a les escales mecàniques culturals del país? Com és que els nois dels encàrrecs i els empresaris de noves tecnologies assalten una de les canongies reservades a les patums nacionals i altres mandarins de carrera? Com és que ja no n’hi ha prou amb inèrcia i totxo?

La crisi ha corcat els fonaments del nostre sistema cultural; quan una xarxa clientelar deixa de repartir privilegis comença a esfilegar-se i els subalterns s’impacienten, remuguen, s’emprenyen però confien en el sistema i es resignen a esperar una mica més la cobejada poltroneta. Aquesta confiança en l’elecció per cooptació —tard o d’hora m’ha de tocar, rumien— és d’una gran robustesa: aquest país és tan petit que des d’un mandarí es pot veure el mandarí veí. Els eterns aspirants saben que un cop al marxapeu s’ha de ser molt burro —o molt idealista— per no assolir un estatus confortable. Una paraula defineix el sistema: consens.

Un problema habitual d’aquesta mena de tramoies és que s’omplen de mediocres, pilotes, llepaculs i trepes. La meritocràcia és bandejada, és preferible ser amic de, tenir el carnet de, allitar-se amb, o qualsevol combinació de les anteriors; tan sols cal veure què ha passat amb la majoria de partits polítics del país: l’aparell ha conquerit les idees. Cap aparell té idees, tan sols sap mantenir-se.

N’hi ha hagut prou amb una dècada de crisi per alentir o fins i tot aturar moltes escales mecàniques. Ja no hi ha diners per gairebé res, ni tan sols per col·locar els acòlits als graons més baixos. En aquests deu anys una generació ha arribat a la seva maduresa professional amb uns esquemes —i unes eines— molt diferents i molts ja no n’esperen res, del sistema clientelar.

Cap dels dos candidats opositors a la presidència de l’Ateneu tenia res a perdre; hi ha pocs adversaris més perillosos. Dedéu i Roca són dues respostes possibles a un sistema rovellat, ranquejant; els seus estils són tan diferents com moltes de les seves motivacions però durant el debat a l’Ateneu va quedar clar que encapçalaven projectes complementaris. Que no hagi guanyat qualsevol de les dues candidatures és una mala notícia. Que n’hagi guanyat la suma és molt bon presagi.

Les putes formes

Tota fallida va acompanyada d’un creixent capteniment formal. Recordeu quan, de petits, ens deien que perdre les formes era perdre la raó? Aquesta estupidesa permet domesticar els nens però per a gent amb un arrelat hàbit de llegir és un insult a la intel·ligència: qui té raó i perd les formes potser és un groller, però un groller que té raó. Jo prefereixo un groller que té raó a un cap de protocol que erra.

També prefereixo que em diguin el nom del porc a la cara i no que mantinguin les formes mentre, de sotamà, miren de vetar-me, fer-me caure o insinuen que potser no soc convenient. Això li ha passat en diverses ocasions a en Bernat Dedéu i a una part dels membres de la seva candidatura; cada cop més sovint m’arriben notícies de gent vetada o descavalcada —amb males arts— de mitjans de comunicació, projectes i institucions; també m’ha passat a mi. El comú denominador és ser incòmode, no pensar ni dir el que toca, haver provocat una trucada inconvenient, ser considerat un risc —més imaginari que real— per tal projecte o persona. El problema és haver exercit la llibertat d’expressió. Aquest és el sistema que demana bona educació confiant que la omertà de la xarxa clientelar faci la resta. Somriuen i s’abracen, empren grans paraules mentre silencien qualsevol idea inconvenient.

Són tan esclaus de les formes que han perdut la capacitat de convèncer; tan sols saben vèncer. Quan els toca argumentar comproven, astorats, que les bones paraules de sempre han perdut el seu poder taumatúrgic. Per ells el consens és com la pau del cementiri, garanteix que res no es mogui —no fos cas— i no neix del pacte i el diàleg sinó de l’extorsió del fatxenda de pati de col·legi que intimida els febles adulant els forts. Fins que algú diu prou i certes maniobres ja no surten de franc, hi ha una reacció contundent, espontània, i la colla que no espera res veu que tampoc té res a perdre.

Una nova fornada de gent de cultura comença a canviar la manera de fer. Basteixen xarxes professionals i personals col·laboratives, horitzontals, molt diferents de les clientelars. No esperen la poltroneta, no agafen número; fan coses. L’encerten o s’equivoquen però actuen, donen joc, comparteixen. Es queixen poc però reclamen i combaten cada cop més. Encara esperen poder reformar certes institucions —una feinada d’anys si és que arriba a ser possible— però això no durarà sempre: ja comencen a abandonar-les per crear les seves pròpies estructures. Esperem, tanmateix, que no repeteixin —que no repetim— els mateixos errors.