Inèdit

31.07.2018

El poeta inèdit ja n’està ben fart, d’aquesta condició. I avui, després de donar-hi voltes i més voltes durant mesos, posarà terme a la dissort que el persegueix des que va decidir fer-se poeta. De fet, ell mai no ho ha dit a ningú, que és poeta, perquè creu que un només pot dir que és poeta quan ha publicat alguna cosa. Ni que siguen, quan s’és jove, uns miserables poemes d’amor a la revista de l’institut. Però és que ell, ni això. I què diria, pensa sovint, com podria justificar-se quan, per comprovar la seua autenticitat com a poeta, li demanaren pels llibres publicats?

Mai l’ha buscada, la condició d’inèdit, què va, tot al contrari. La veritat és que fins i tot es podria dir que quasi des d’abans d’escriure cap vers ja somiava veure el seu nom a la coberta d’un llibre. Però els continus fracassos amb premis i editorials l’han fet sentir-se incomprès i l’han dut fins a la determinació de canviar el seu destí. El gest d’avui, llargament meditat, serà el primer pas per a convertir-se en un poeta llegit i reconegut arreu. Serà la primera pedra de la seua posteritat literària.

Ja ho té tot a punt. Se’l veu serè. Pensa en els companys de la fàbrica on fa de comptable. Quina cara posaran quan s’assabenten de la notícia. Els mitjans de comunicació faran connexions en directe des del lloc dels fets i començarà un enfilall de declaracions d’amics i familiars que faran una semblança d’ell, per bé que en realitat ningú sabés que era poeta. Pensa també en la dona i en els fills, Gabriel i Maria-Mercè. Amb els drets d’autor que generarà la seua obra i les traduccions a qui sap quants idiomes que se’n faran tindran diners suficients per a viure sense estretors. Ha deixat una carta on els ho explica tot. Que li sap greu no haver-los dit mai que era poeta, però que per favor el comprenguen i el recorden com un bon pare i marit. També ha deixat una carta adreçada a l’editor que més s’interesse en la seua obra on hi detalla la cronologia precisa que ha de seguir la publicació dels dinou llibres que ha escrit.

L’habitació de l’hotel és agradosa. El terra està recobert de moqueta verda. Escampats al seu damunt hi ha els llibres. Al calaix de la tauleta de nit ha desat les dues cartes. Al capçal del llit, una nota que acaba d’escriure on deixa entreveure que ha hagut de pagar el preu de l’extemporaneïtat i parla de Pessoa i de Kafka, que, com li ha succeït a ell mateix, no van ser entesos ni valorats en el seu dia i que amb el traspàs van anar ocupant el lloc preeminent que els corresponia. La nota és clarament inculpatòria. I rancuniosa. Molt. Diu que no ha tingut més remei. Que amb la seua sistemàtica indiferència, el món literari l’ha posat entre l’espasa i la paret.

Té la tele engegada. Ha pagat per endavant i ha deixat l’encàrrec a la recepció que el desperten demà a les set. Agafa l’arma del calaix. Fita a banda i banda de l’habitació. L’envolten, impresos i enquadernats, milers de versos en Arial 12, a doble espai. Seu a la cadira. Té les mans suades. El dit li llisca pel gallet. Dues centèsimes de segon i mitja abans de prémer-lo, s’imagina els milers de lectors que li reserva l’avenir.

I somriu.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una història que podria ser ben real dins el món absurd que és la fama actualment! De bon principi ja et vas fent una idea del que pretén fer el poeta, i desitges que al final s’hi repensi, però ho acaba fent de la forma més freda i meditada!