El Patufet s’apunta al Procés

15.04.2014

Avui ens interroguem amb Joan Carreras i Damià Bardera sobre la vigència de la figura del Patufet. És un personatge universal de la tradició popular que a Catalunya ha arrelat amb una força simptomàtica. Què significa per a nosaltres, els catalans, el Patufet? Ens pot ensenyar alguna cosa sobre el moment de Transició Nacional que vivim?

El Patufet, titelles a La Puntual

La història del Patufet té dos moments especialment reveladors, que són les seves dues sortides. En primer lloc, surt de casa a comprar, tot segur de si mateix, amb una moneda per barret. La seva petitesa no representa per a ell cap risc excessiu, atès que el duro que passeja pel carrer li dóna la visibilitat necessària per tenir garantit un cert respecte. Qualsevol mare sensata hauria impedit que una criatura tan menuda la campés sola pel carrer, però en Patufet s’ha pagat una certa llibertat amb la moneda. La pròpia riquesa és, en aquest cas, la condició de possibilitat d’una certa emancipació del Patufet. Ara mateix, els anhels d’independència se sostenen sobre la premissa que una Catalunya independent seria perfectament viable econòmicament. La idea que la identitat té un preu, i l’hem de pagar nosaltres.

En un segon moment, en Patufet ja s’ha gastat la moneda i tornant cap a casa l’enxampa de ple la pluja. És aleshores que té por i s’amaga sota una col. Joan Carreras compara la rondalla del Patufet amb el conte holandès de Peter del dic: “Peter del dic és un valent que no resisteix amb un sol dit l’embat d’un enemic tan immens com el mar, mentre que el Patufet és un nen petit que s’amaga sota una col”, escriu Carreras en un capítol de la novel·la Cafè Barcelona (Premi Ciutat de Barcelona 2014) que reproduïm a Núvol.

Un cop a la panxa del bou, la figura del Patufet cobra per a mi un sentit definitiu. I penso que el concurs de la figura del caganer pot ser aquí molt útil. La dimensió escatològica aquí s’ha d’entendre en el seu doble sentit. Hi ha per una banda l’acte literal de defecar, que és el que ens ve primer al cap quan parlem d’escatologia. Però després hi ha el sentit cristià: és escatològica aquella visió que ens permet veure la nostra vida des del més enllà. Dante explicava que la Divina Comèdia admetia quatre lectures: la literal, l’al·legòrica, la moral i l’anagògica. Així, la visió anagògica o escatològica és aquella que ens permet contemplar la nostra vida acabada, en la seva completesa. Només una existència acabada es pot comprendre en la seva plenitud. Perquè s’entengui ràpid, un exemple planer de visió escatològica seria la coneguda cançó dels Manel, “Benvolgut”, que obre el disc Deu milles per veure una bona armadura. En aquesta cançó un noi s’adreça de manera condescendent a l’ex de la seva xicota. Hi descriu la relació imperfecta de la seva nòvia amb aquest ex, una història passada, que ens és explicada des del punt de vista del qui la pot veure ja completament morta i acabada, talment com veurem la nostra vida si mai la podem arribar a albirar des d’un altre món.

Que el caganer sigui una figura del pessebre, al costat del nen Jesús, té tot el sentit des de la cosmovisió cristiana. El producte d’una defecació es pot entendre com el resultat acabat d’una vida. Un excrement és la fi d’un cicle digestiu que es manifesta de manera completa com una cosa que hem viscut i que ja no ens pertany: la vida que deixem enrere i que val ben poc en comparació amb la veritable vida que abracem després de deixar aquest món. Per a un cristià, el caganer i l’àngel de l’Anunciació són les dues figures més importants del pessebre després del nen Jesús. L’àngel anuncia l’arribada del Messies. El caganer ens assenyala les portes del més enllà, allà on viurem la veritable vida. El noi privilegiat que canta la cançó “Benvolgut” de Manel i que es postula com «la intuïció fugaç d’una vida millor» se situa també en aquesta dimensió superior.

I el Patufet? Com hem d’entendre la dimensió escatològica del Patufet? Una interpretació ben legítima ens porta a creure que el bou l’ha ingerit, però no l’ha digerit i per això l’ha expulsat. El catalans seríem inassimilables en el si de l’Estat espanyol, un exemple de resistència cultural, tal com ens apunta Damià Bardera a l’article que recollim avui a Núvol. Segons aquesta visió, l’expulsió del Patufet de la panxa del bou seria el seu segon moment (definitiu) d’emancipació.

Hi ha però una altra interpretació que em sembla igualment pertinent i que ens situaria el Patufet en un pla de Resurrecció. I aquí no entenc resurrecció únicament com el moment de renéixer després d’una existència terrenal, sinó també com la visió benaurada que ens permet redimir el present del llast del passat. I que finalment ens deixa contemplar la pròpia vida com si ja hagués passat del tot i la poguéssim copsar sencera, reconciliats amb el nostre passat i plenament identificats amb el nostre present. La beatitud d’aquesta visió seria tan gran que ni tan sols sentiríem la necessitat de formular un desig. Per a l’anhel col·lectiu dels catalans, el Patufet representaria aquest moment d’alliberament que els situaria ja definitivament fora de les parets d’un ventre que els oprimeix. Viure com si ja fóssim independents, aquesta seria la divisa si volem estar a l’altura del Patufet.

Demanem la Independència, però mentre no arribi hem de poder anticipar formes de Resurrecció. Part d’aquest procés consistirà a descobrir que tant com necessitem la independència busquem una certa redempció. I també a aprendre que els vells remugants ja ens poden tancar tantes vegades com vulguin a la seva panxa, on no hi neva ni plou, que la resurrecció depèn només de nosaltres.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Viure com si ja fóssim independents, sense complexos, aquesta és una actitud molt bona. Esdevenir lliures només depèn de nosaltres mateixos.

  2. Voleu dir que si arribem a la independència, hi arribarem ben cagats? Vaja quina perspectiva més gloriosa!

  3. Sempre he estat plenament convençuda i implicada amb el meu petit i estimat país: Catalunya !!!
    He voltat per nombrosos països europeus (cal dir que me’n falten alguns, poquets, però alguns !!!) i he atès nombroses persones de països llatinoamericans, asiàtics i africans -tots ells d’un elevat nivell- als qui he intentat explicar i donar a conèixer el nostre país, del que n’estic molt molt cofoia !.
    Probablement si hagués nascut en un altre indret també ho hauria estat, però si més no aquest és el MEU i n’estic molt joiosa!!!.
    Vaig fer la meva Tesi de Llicenciatura sobre la Rondallística Catalana i precisament en Patufet era un dels ídols que vaig estudiar… però a més del Patufet, tenim rondalles, llegendes, mites… i un munt de temes que fan que els CATALANS ENS SENTIM TREMENDAMENT ORGULLOSOS DE SER-NE, des de fa molts segles !!!. A banda de l’aspecte més visceral… quan surts a l’estranger te n’adones… i se n’adonen !!

  4. Quina obsessió de veritat… trobar-li connotacions nacionalistes a un conte. Bé, la resta de comentaris també mostren aquesta obsessió (“desde fa segles”; noia estudia història…)…