Increïble i versemblant

26.03.2015

L’accident aeri de la companyia Germanwings ha il·luminat els límits amb què topem quan intentem discernir entre el que és creïble i el que és inversemblant. Que un Airbus s’estavelli als Alps francesos és perfectament creïble, des del moment que és un fet real que s’ha produït. Ara bé, que un avió que s’enlaira de Barcelona vagi a estrellar-se justament en un indret que es diu Barcelonette és creïble però no és gens versemblant. Que Germanwings tingués activa al metro de Londres una campanya de màrqueting amb l’eslògan ‘Get ready to be surprised’ també és una coincidència del tot inversemblant.

Un anunci de Germanwings al metro de Londres que ha hagut de ser retirat arran de la tragèdia aèria als Alps

Un anunci de Germanwings al metro de Londres que ha hagut de ser retirat arran de la tragèdia aèria als Alps. Un altre exemple d’un fet més inversemblant que creïble.

 

Un novel·lista podria fabular perfectament a partir d’un accident com el d’abans d’ahir, però les normes més elementals de la versemblança li haurien desaconsellat de narrar aquesta tragèdia amb aquesta coincidència toponímica, fora del cas que en volgués fer una paròdia. No tot el que es dóna en el món real ha de ser versemblant. Aquesta és la impressió que es desprèn també d’escoltar els directius de Lufthansa, que contemplen l’accident com un fet inexplicable. Ara bé, que no sàpiguen què dir ni respondre davant de l’accident no vol dir que no sigui una catàstrofe real, i versemblant. Que un pilot es quedés tancat fora de la cabina, com s’apunta avui a The New York Times, és versemblant i alhora increïble.

Ara resulta que la caixa negra era de color vermell. La realitat és molt més elàstica que la versemblança. El món real s’eixampla cada dia. Com més atrocitats perpetrem al món real, més versemblants seran en el nostre món imaginari. Abans de l’11 de setembre un atac aeri a les Torres Bessones potser hauria entrat en conflicte amb la versemblança. Ara ja no. La realitat eixampla la versemblança, però hi ha límits.

I el brot de catalanofòbia que ha esclatat a Twitter arran de l’accident de Germanwings entra desgraciadament dins l’ordre de les coses versemblants, perquè no és la primera vegada que passa i ja hi estem acostumats. El més trist és que ens hi haguem avesat de tal manera que, arribat a aquest punt, una agressió d’aquesta mena no ens sembli senzillament increïble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Benvolgut Bernat, referent al brot de catalanofòbia que ha esclatat a Twitter dius “no és la primera vegada que passa i ja hi estem acostumats”. Que no és la primera vegada que passa és ben cert, només cal llegir alguns comentaris a l’article “Amigo español”. Ara bé que “ja hi estem acostumats”, no sé que dir-te: el fet de no reaccionar amb la mateixa visceralitat -en el nostre tarannà, seria rauxa- no vol dir que “estem acostumats”; senzillament és impossible d’enraonar (= a entrar en raons) amb gent així. La catalanofòbia els hi ve d’antic, com si es tractés d’un gen ben arrelat a l’adn. Per exemple, al rei Fernando d’Aragó, el que es va casar amb Isabel I de Castella, els “seus” súbdits castellans li deien “el catalanote”, quan no era de nissaga catalana. És evident que a aquest rei “espanyol” no se’l pot titllar de “nazionalista català”, així amb zeta, com ho escriuen tots aquests que diuen que ells no son nacionalistes espanyols perquè, pel que semble, no tenen nació pròpia: són europeus i del “mundo mundial”. Del “catalanote”, quan van tenir geografia europea a l’escola, encara que no l’aprovessin, van passar al “polaco”. L’any 1970, jo no tenia ni 15 anys; amb el pare vam fer un viatge per visitar la meva família leonesa. No érem ni catalanistes ni independentistes, ni de la ceba. A Calatayud vam parar a fer nit en un hotel. Uns nois, potser deu anys més grans que jo, ens van escridassar: “¡Polacos!”. Innocent com era, vaig mirar si hi havia turistes a prop nostre, preguntant-me com aquests nois sabien distingir, p. ex., entre estrangers alemanys i estrangers polacs. No hi havia ningú més tret del pare i jo. Li vaig preguntar al pare a qui li havien dit “polacos” i em va respondre que no ho sabia, que devien ser coses d’ells. Quan ja érem més lluny, el gentilici va anar acompanyat d’un “de mierda!”, i vaig seguir sense entendre res. Anys després vaig saber que anava contra nosaltres: la matrícula del nostre cotxe ens havia “delatat”, duia la “B” de Barcelona; una ciutat espanyola. Pel que es veu, a ulls d’aquells nois (i d’altre gent que vaig conéixer després per les Castelles), nosaltres no érem espanyols. I mira per on, ara que dic obertament que no em considero d’espanyol (si més no, a la manera de Castella), ara m’escridassen que ho sóc vulgui o no. En definitiva, Bernat, no és que m’hagi acostumat a aquesta mala bava que gasten, sinó que no sóc psiquiatre ni veterinari per tractar la seva bipolaritat rabiosa.

    • Gens d’acord amb el Sr. Torrents. Els catalans troben normals els insults i per això no reaccionen, i com més ens insulten més queda normalitzada la cosa, és a dir, més lluny estan els catalans de reaccionar. El problema és que el poble català és mesell, no pas educat. L’educació en aquest cas no és més que el pretext per justificar la pròpia covardia. El que els catalans es deixen dir i fer és molt greu i no em consta que passi a cap altre lloc del món civilitzat. Quan ara alguns mitjans europeus s’han fet ressò del tema dels insults al tweeter, s’han esgarrifat. Però no passarà res, i és natural que sigui així, encara que els catalans, com sempre, esperen tot fent-se els simpàtics que des de fora els solucionin els problemes. Si els catalans no es respecten a si mateixos, ningú no ho podrà fer per ells.

      • Benvolguda Sra. Anna,

        No li demano ni a vostè ni a ningú que estigui o deixi d’estar d’acord amb el que jo ironitzi, pensi o deixi de pensar; faltaria més. En cap moment afirmo que, com escriu en Puigtobella, estigui acostumat a la catalofòbia; no ho estic, ara bé, davant de gent que no dóna la cara, que s’amaga darrere d’adreces electròniques, penso que no cal entrar en brega; hi ha molt provocador per l’afany de fer marro. Vaig tenir un company de feina que si els presents eren del Barça, ell era un ultra del Madrid; i a l’inrevés, si predominaven els madridistes, ell era un fanàtic del Barça; això li va durar fins que li vam pillar el joc i se li va acabr el bròquil. Bé, és una anècdota. Penso com vostè que els problemes ens els hem de solucionar nosaltres mateixos, perquè els de fora no ho faran pas. És com la llengua, si nosaltres no parlem en català, no ho faran pas la gent de Valmartino, per posar un exemple. El poble català és mesell? No ho sé pas, no conec prou catalans com per a generalitzar, El que sí li puc dir que no en sóc pas, de mesell; és a dir, no sóc insensible a cap mena de dolor ja sigui físic o moral. Què hem de fer, doncs? Entre moltes opcions, no votar als que van entrar el gener del 39, a ells i als que continuen actuant com ells.
        Cordialment,

  2. En occità “Barcelonnette” s’escriu “Barcelona” i se pronuncia “Barcilona”. Es pot precisar “d’Ubaia” o “de Provença”.

  3. Si els mitjans tecnològics que feu servir us permeten introduir esmenes en texts ja editats, aleshores poseu atenció que en català diem “estavellar-se” i no pas “estrellar-se”, per si en Bernat Puigtobella ho volgués incorporar tot modificant el seu text (4a línia de l’article “Increïble i versemblant”. Gràcies per l’atenció //Jaume Casassas//

    PD: Vaig poder saludar l’autor de l’article en el lliurament dels premis Pompeu Fabra 2014, on Puigtobella va llegir el text: “A Girona, una dona ha anat a la presó per parlar català”, text ambigu (causa o finalitat?) que més tard vaig incorporar com a exemple de llengua oral en un treball meu sobre ús i normativa de PER/PER A davant d’infinitiu.