In Pace

29.08.2018

Em dic Pau, tinc trenta-sis anys i sóc un d’aquells individus que, en la infantesa -potser a causa d’haver crescut enmig de la crisi econòmica global de principis dels 90, en paral·lel a una crisi domèstica familiar d’infidelitat paterna-, va trobar a faltar beneficiar-se d’una situació social més acomodada i dels avantatges que això proporciona quant a presència d’esperit.

Per això, si bé en l’edat adulta no he hagut de passar mai, de moment, per la sala d’operacions, ni pateixo de cap més afecció crònica que no sigui la pròpia del camp d’actuació d’un podòleg, tendeixo a ser més aviat pessimista en termes de salut. Potser també pel mateix motiu experimento accessos d’eufòria en els funerals. Tot i que admeto que en part pot ser perquè el cerimonial de la missa catòlica sempre m’ha recordat un divertit conte de fades i m’ha fet sentir procliu a la hilaritat.

Què volen que els digui! El difunt, l’ofici religiós, la tràgica circumstància i els indrets on transcorre la situació queden tan lluny de l’experiència quotidiana que em costa controlar el somriure i la sensació d’alleujament per no haver-me tocat el rebre, encara. Per a mi, els funerals tenen també alguna cosa de festa d’una resignada sociabilitat. Mentre no t’afecti, és clar. Seguir viu és qüestió de sort.

Aviso, però, per evitar malentesos: tot això es pot veure així quan les idees de transcendència que és capaç de segregar la pròpia matèria grisa no superen el somni de la ingravidesa de l’astronauta en l’espai exterior que envolta l’atmosfera terrestre. Però aquí no s’acaba tot. Sé que és molt poc decorós explicar-ho i que així no aconseguiré guanyar més amistats a les xarxes socials, però en comptes de fer allò tan habitual de gaudir morbosament posant cara de pena amb la notícia d’una nena de catorze anys de tercer de secundària obligatòria que es troba en estat greu a l’UCI d’un hospital perquè s’ha precipitat daltabaix del quart pis de l’edifici d’un col·legi de monges a Vic, per dir alguna cosa… En comptes de fer-me pena que hagi sucumbit a les burles per tenir excés de pes, me’l treu a mi de sobre i em faig bàrbarament un panxot de riure, com un infant egocèntric.

Tampoc no m’haurien de veure ara sota un prisma malèfic o patològic perquè els hagi confessat aquesta feblesa. Sembla que la cotització de la vida pugi com l’escuma després de sentir notícies així, que no t’esperes. No hi puc fer més. Com les màquines on els jugadors tiren monedes que cauen sobre altres monedes, que al seu torn poden fer caure alguna moneda fins a la butxaca del jugador, la nova generació va empenyent l’anterior fins al traspàs, en un cicle continu de creació i caiguda lliure de material humà que retorna a l’univers del qual prové. L’alteració d’aquest ordre, per tant, resulta una forma bèstia de rescat compensatori.

En privat, no tinc potser prou bona educació quan m’acaro a uns successos com els que provoca la inexperiència vital estudiantil (en part causats per la inducció social i en part producte de la impulsivitat heretada). Després, però, a l’associació de pares de primària seria incapaç, no ho dubtin, d’exhibir aquest comportament. Perquè sé el que és tenir sentit comú. M’acaben de dir que Rita Barberà ha mort d’un atac de cor. Què els he d’explicar? Deixem-ho aquí. En fi, no renuncio que el meu propi epitafi sigui “En Pau descansi”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jordi, has creat un personatge que diu veritats com punys, malgrat sigui dur escoltar-les. Com diu anónim, humor negre i ben aplicat.
    Jo sento que el ritual social que segueix a la mort, de tant social, és terrible, pels familiars… i pels que hi van de compromís… Horrorós!!!
    Descansi… en Pau.