Impondre

8.05.2014

Res ens dóna una idea tan precisa de la importància del llenguatge com els esforços que fan les parts en conflicte per fer-se’l seu. De la diguem-ne transició espanyola ençà assistim a l’apropiació desvergonyida per part de la dreta del vocabulari tradicionalment pertanyent a l’esquerra, i amb el procés l’operació ha arribat al paroxisme. Ara els repressors, els totalitaris, els espoliadors, acusen els altres de difondre el ‘pensament únic’ o de no tenir en compte la ‘majoria silenciosa’. El món a l’inrevés. Però del paroxisme al deliri hi ha menys d’un pas, i així un d’aquests indigents morals va ser capaç d’etzibar que “és igual d’antidemocràtic imposar la voluntat per la violència que per les urnes”. Franco equiparat a les eleccions del 36. En llurs caparrons reaccionaris probablement és així.

Equiparar el resultat de l’acte de votar a imposar la voluntat segurament només ho pot fer qui no creu ni poc ni gaire en la democràcia. Però també podria ser el resultat d’un procés evolutiu desviat. El verb posar prové de pausare (‘aturar-se, cessar’) i al principi tenia un camp semàntic prevalentment passiu: assossegar-se, reposar, deixar en un lloc… Fins i tot ‘fer estada breu en un indret’, accepció ideal per als nostres temps de vacances curtes: “On posareu, aquest cap de setmana?”. Però com que era un verb expansiu va anar guanyant significats cada cop més actius fins que, voraç, va acabar apropiant-se de moltes de les funcions de l’aleshores sinònim pondre, per tal de crear derivats com anteposar, imposar, reposar, disposar, exposar o oposar, i també substantius a partir de formes sedimentades de l’altre: imposició, exposició, dispositiu, expositor, etc (altrament serien imposta, exposta, disponitiu, exponedor). És probable que el nostre cervell rèptil encara servi memòria d’aquesta operació secular, per això no acabem mai d’estar segurs si es diu composar o compondre, o hi ha qui diu que les aus posen ous, quan el que fan és pondre’n (truc: l’expressió valenciana “No saber on pondre”, amb ou naturalment elidit. I un altre per al sol, la tornada de la cançó de Falsterbo: “Si em dons la mà / jo et vetllaré el son, / blau i vermell quan el sol es pon”).

Ara bé, ateses les formes diverses que pren l’evolució, podria molt ben ser que grups d’individus sotmesos a períodes llargs de poder absolut i indiscutit haguessin desenvolupat més la part rèptil que no pas la cerebral, fins al punt d’atribuir al verb posar una distinció moral: el que poso jo o els meus està bé, el que posen els altres és imposició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris