Illa Flaubert

Qui es recorda que, a l’inici dels anys noranta, el Pen Català va proposar la candidatura de Miquel Àngel Riera (1930-1996) al premi Nobel de Literatura? No sembla gaire fàcil mantenir vius el record i l’obra d’aquest novel·lista mallorquí, autor d’unes obres plenes d’allò que els amants dels oxímorons anomenarien una fosca llum. Les seves novel·les són a la vegada d’una enorme austeritat i copiosament barroques, una aparent paradoxa resolta gràcies al substrat profundament humà d’un autor que, mentre l’anava descobrint, em feia pensar en un eremita que escriuria sota els efectes de l’escolta permanent, i gairebé al·lucinògena, de la música de Bach.

Illa Flaubert (Destino, 1990) és una història de solitud detestada i delejada, de rancúnies mortíferes però assaborides a glops, de desitjos insatisfets en la proporció exacte en què es compleixen. Una història d’humans sollats per la pròpia humanitat i per qui la fugida d’aquesta condició pot prendre la forma d’un odi sàviament alimentat, d’una crida del cos a no negar-li res o, sobretot, d’un illot solitari i erm a les envistes de Mallorca. I tot confegit amb un estil com d’espiral sempre inacabada, com de qui furga al fons d’ell mateix fins a estar segur de no haver-se deixat cap detall. Miquel Àngel Riera era un novel·lista que semblava voler fer de la precisió i, per tant, de l’observació, una mena d’ètica insuperable. Per això, encara avui, ens fecunda amb la seva intransigència a no voler deixar que res sembli sense importància.