Identitats

17.04.2013

En l’escriptura m’interessa el conflicte, entre d’altres coses: el conflicte amb un mateix, amb l’estat anímic, amb qui s’és o es vol ser, es pensa que s’és o es projecta ser, amb la hipocresia social arran de terra, amb la doble moral, amb la impossibilitat de comprendre, de relatar o identificar una realitat, de quedar-se sempre a mig camí (que diu, més ben dit -sóc fatal per les cites-, en Màrius Sampere). Conflicte etern d’aixecar-se i tornar a caure i fer com si no passés res i anar-ho repetint tot una mica així fins a l’absurd i l’etern. L’absurd també m’obsessiona. I em sembla que esquitxa molts altres temes que han sortit i sortiran. I la identitat, per tant, es va torturant i rient d’una mateixa: la ironia, la ironia, la ironia se’m fa molt necessària, ve de fàbrica, per mi i per uns quants d’aquesta tertúlia. Ironia amb versions diferents, que ensenya llengots de moltes menes.

Per mi el conill, que en parlava en Nopca, és aquesta cosa que bascula entre la gàbia i la no-gàbia, perquè els límits de l’una i de l’altra no són pas tan clars, i perquè córrer tant és per fugir com per pensar que arribes a alguna banda. I mai n’estàs segura d’una cosa o de l’altra. I anar observant i sorprendre’s amb l’entorn, sí, encara que el conferenciant que esmentava en Todó descrigui la nostra generació (quina generació? Estic d’acord amb l’agrrrr col·lectiu que entonava) com la que és incapaç de mirar al costat. Jo diria que necessito mirar endins i enfora. Però l’enfora no com una descripció plana o una tirallonga senzillament quotidiana, sense més, sinó com a elements immediats i propers que barrejats amb altres coses es carreguen de potència. No m’interessa ni m’agrada l’etiqueta de poesia de la quotidianitat com a etiqueta buida, perquè, què no és quotidià en sí mateix? Per això tornaria a esmentar, que algú ja ho ha fet, en Dovlàtov, col·lega de LaBreu, també: quan diu a La zona que el camp és a fora. Doncs al conill també li sembla.